Ves al contingut principal

El teu blog i el Google

Feia dies que em preguntava angoixosament la raó per la qual no surt "El Ribot" al Google si busques Jesús Cardona. Quan tenia una teoria conspiratòria mig enllestida, de la qual en Miquel Sellarès n'era el responsable a causa del post del dia 15 de maig i d'aquest del 26 del mateix mes, avui al metro llegeixo la següent notícia del diari gratuït "20 minutos": el buscador de referència ha optat per un mètode per a seleccionar els millors talents. Si la frase qui menja sopes se les pensa totes és certa, el brou de can Google ha de ser de gran qualitat. Meritocràcia, sí senyor.

Algú aduirà que podrien demanar també un comentari de text amb quatre preguntes de comprensió. Tant se val, els resultats millorarien? Ai, el desconcert de l'educació! Avui els mestres de física i química es queixen de l'analfabetisme en aquestes matèries, les quals també són cultura; els de català, tres quarts del mateix; els d'història...

Ignoro si,juntament amb aquest procés de selecció, aquesta bona gent ha aprofitat l'avinentesa per a començar una guerra preventiva contra tots aquells que a tercer de BUP vam substituir les matemàtiques per la llengua grega i vàrem fer d'aquesta elecció un acte de justícia històrica. El cafè del Litus ja ha deixat ben clara l'estupidesa de la divisió entre ciències i lletres i l'argúcia "és que sóc de lletres" és una excusa de mal pagador. Tots aquells bloguers lletraferits que aspirem a que el nostre blog apareixi de manera preferent a can Google ja cal que ens posem a aprendre a resoldre equacions. Cal prendre cauteles, no se sap mai del qué són capaços els inimaginables mecanismes googlians buscadors d'informació.

I una autocrítica més de franc: hem d'aprendre a escriure millor la llengua catalana. Fem moltes faltes de tota mena i no serveix la cantarella mai com ara tants catalans havien escrit en la seva llengua. No som més llestos o més rucs que la resta. Simplement és que no treballem prou, malgrat el tòpic. Demà us ho explicaré per no allargar més el post.
7 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…