Actualment no tinc massa temps per a dedicar al blog. Nomes una obvietat: aquesta colla d'Eta son uns autentics fills de puta. Declaren un alto al foc o no se que el dia despres de l'aprovacio de l'estatut al Congres.

Res de sindromes d'Estocolm. Amb aquests cabrons no es negocia. Es guanya i punt.

La farina del moli vei

Aqui, a Anglaterra, quan vas a buscar feina, primer de tot et pregunten per les referencies que portes i a on vius. A vegades sembla que qui et fa l'entrevista sigui el grafoman de Llofriu. Els interessa quines feines has fet abans i contacten amb els teus ex-caps. Si vius a un pis de lloguer o a un hostel, truquen a l'amo i s'interessen per quin tipus de persona ets tu. A les appliccations hi ha un espai per a que posis el nom d'altres persones que no siguin de la feina.

Acostumat a la titolitis de can master, que afecta mes als treballadors que no pas als empresaris, de bon comencament tot plegat sorpren. Quan t'acostumes a aquest principi de confianca i t'adones que la gent no menteix ni infla els curriculums, valores aquest dinamisme. Es una altra versio del common law, el pes dels precedents judicials en front la llei.

Una gran festa espanyola

Diuen que l'ajuntament de Girona penjara la bandera de l'ultima republica espanyola el proper 14 d'abril. Celebraran (?) les noces de diamant de la revolucio republicana. Es de preveure que tot plegat fara molta gracia i sera divertit i emocionant.

El programa d'actes anira seguit de contes a la vora del foc de llops, pastors i ovelles. Es una llastima, pero, que sempre els expliquen comencats i ens perdem el principi. Vull dir que no agrada recordar que les forces republicanes van perdre les eleccions municipals del 12 d'abril del 31, no van acceptar els resultats i el cametes va fotre el camp per evitar que aquells ximples declaressin una guerra civil.

Sempre he tingut dificultats per distingir entre una revolucio, una insurreccio i un cop d'estat. I be, mentre alguns aquesta efemeride els sembla una reedicio del 14 de juliol, jo la situaria, tot seguint amb la metafora, el dia 16, a cavall del 18. Es facil d'imaginar que passaria si algun Ajuntament se li acudis penjar la bandera, tambe espanyola, amb el dibuix de l'aliga imperial.

El que a mi em fa gracia de veritat es quan es presenta el periode republica com a paradigma de la llibertat i la democracia. Si algu vol retre homenatge a aquests preuats valors, el que ha de fer dia si, dia tambe es cantar les excel.lencies de la llibertat de comerc, el motor del progres economic i autentica arma letal contra la miseria de tot tipus. Nomes quan les necessitats vitals estan cobertes, hom pot dedicar-se a exigir altres coses.

11-M

La blogosfera catalana esta massa enfeinada. Ningu parla de vosaltres, encara discuteixen algunes consideracions politiques. Els que manaven abans van perdre les eleccions i tres dies despres molts ja van trobar consol suficient. N'hi ha, pero, que no podran acabar mai les llagrimes, com n'hi ha que no saciaran mai la necessitat de ser imbecil

El pais que mes manis fa i desfa no ha sortit al carrer aquesta vegada potser perque no sou bosnians o iraquians. La memoria historia es un subterfugi per usar a discrecio, nomes quan convingui.

Catalunya es un pais injust, absolutament parcial.

Un amic m'explica per correu electronic aquesta situacio.

El seu germa esta llegint el diari i comenta amb desaprovacio la noticia dels vailets de Sentmenat que van disfressar-se de capella i foren castigats.

-La seva mare interromp: -Es clar que si!

Pere Casaldaliga

Pere Casaldaliga, bisbe de Mato Grosso, ha guanyat el Premi Internacional Catalunya. Casaldaliga es una veu valenta i, per aixo mateix, sempre amenacada. El llibre d'Escribano "Descalc sobre la terra vermella" es del tot recomanable, encara, que jo miri la teologia de l'alliberament amb discordancia, el respecte i en alguns casos, com el del premiat i el del bisbe Oscar Romero, amb admiracio. Vull dir que jo tambe li hauria donat el premi a Casaldaliga.

El que m'ha sorpres, pero, es que, per al jurat, un dels merits sigui “la crítica institucional a l’Església, que és alhora radical, cordial i sense cap mena de rancúnia". Caram. Em pensava que l'exigencia de l'absoluta separacio del poder temporal i l'espiritual comportava obligacions per les dues bandes. Pero no, aquesta gent d'esquerres tenen un instint intervencionista insaciable i fins i tot l'esglesia ha de ser com ells diguin. L'esglesia sera com vulguin ses eminencies i la gent que va a missa, no els que es declaren ateus. Pero sembla que aixo no es suficient.

Algu dira que filo massa prim, pero un altre dia ens podem trobar que un gran cientific sigui de l'Opus, per exemple, i que no li vulguin donar el premi per sectarisme. I estic segur que aixo ja ha passat alguna vegada.

Ereccions churchil.lianes: un monument a Barcelona.

Des de fa un parell d'anys, se'n parla, d'un monument dedicat a Churchill a Barcelona, sobre tot a partir de la idea propugnada per la Fundacio Catalunya Oberta (hi ha un dossier amb els articles apareguts a la premsa). , La idoneitat ha sortit tambe a la palestra blogaire (Quaderns, Paraules) amb el transfons de les decisions dels aliats al 1945 . Tambe hi fa la resta la prepotencia de l'esquerra, l'enveja i la creenca de que els altres tenen la culpa dels nostres mals.

Els noms dels carrers i els monuments donen a coneixer com es una poblacio. Per exemple, al meu poble als que tenen diners els diuen burgesos. No en tenim, pero, (un altre gall cantaria!), entre altres coses perque no es va fer la revolucio industrial ni el tren ha acabat d'arribar-hi. Hem passat del conservadorisme pre-industrial -petits propietaris agricoles austers que administraven amb prudencia el patrimoni- a la massificacio del fenomen administratiu -d'una banda, els pixatinters que baixen cada dia a treballar a Barcelona i de l'altra, els constructors apropats als partits politics locals. Aixi doncs, no tenim cap homenot, cap hereu escampa, cap filantropic a qui dedicar un carrer. Nomes sants, capellans i mestres.

Tornem, pero, a Barcelona. Diu Josep Pla a "Barcelona, papers d'un estudiant (ed. Selecta, 1956) que

Barcelona és una ciutat pobra en monuments i en làpides commemoratives. (...) Els monuments refresquen l'esperit; les làpides aviven la memòria. Per als fets i les persones a qui van dedicades són una corporització de la glòria. Si tenir monument vol dir tenir la glòria, l'escassa i fluixa tirada a la monumentalitat que té aquest país deu indicar que la glòria hi és àrdua i difícil.

Lluis Permanyer, a La Barcelona lletja fa un repas fotografic a tots els nyaps barcelonins, tambe dels monuments (el mateix que Aldolf Betran a La Valencia lletja). Pla explica tambe que els diaris de Paris feien enquestes a la gent sobre quin momument tiraria a terra.

El preu dels llibres

Reconeguem-ho, a Catalunya els aranzels i les limitacions agraden, l'oferta i la demanda causen esgarrifances i els preus unics i els descomptes legals tranquil.litzen. Desconfiem mes del cap de vendes d'El Corte Ingles que del Departament de Cultura de la Generalitat -mani qui mani- i oblidem que al capdavall la gent compra i llegeix el que vol.

Aplicat al cas concret dels llibreters, aquests tenen rao amb que no poden accedir als privilegis que tenen les cooperatives i els grans comercos. En comptes demanar, pero, competir amb els mateixos mitjans, exigeixen la limitacio de la llibertat de comerc. Si hi ha alguna revolucio pendent a Catalunya aquesta es la liberal. La reforma protestant i Adam Smith van passar de llarg i aixi ens va.

Es una polemica semblant a la dels petits comercos i les grans superficies. En aquest cas puc parlar amb mes coneixement perque soc fill i germa de botiguers. Als pobles els Ajuntament s'han equivocat greument donant llicencies per posar caprabos en descampats. Be, no es, una equivocacio casual, el financament local depen de l'IBI i de les llicencies de contruccio; els ens locals treuen, doncs, mes beneficis d'aquesta manera que no pas si estiguessin al centre dels pobles. I per als comerciants hauria estat millor un hipermercat al carrer major, encara que haguessin amenacat de calar foc a l'ajuntament. La gent crida la gent i el que ha passat ara es que als capsdesetmana els pobles queden buits.

Pel que veig a Anglaterra, no hi ha centres d'oci, almenys on jo visc. Les botigues obren els diumenges i jo no diria que hi ha menys botigues que a una capital comarcal catalana. I de supermercats n'hi ha uns quants! El problema es, doncs, quan no es pot competir amb igualtat poer culps dels privilegis.