Salvador Sostres al Velòdrom
Cristiano Ronaldo i l'arquebisbe de Barcelona
Ereccions europees
Lladres i serenos
L'imaginari popular alimenta aquesta mena d'històries. Des de fa uns mesos em dedico a endreçar una colla de papers vells del meu avi. Ahir desfeia uns plecs de diaris de bastant cap aquí i vaig trobar l'Avui del 12 d'abril de 1992. A la contraportada Ramon M. Espadaler parla d'aquestes coses:
Pervivència de Dickens
És possible que amb una mica de paciència algú arribi algun dia a fer una tipologia de les diferents formes de furtar que hi ha a Europa, en funció de l'àrea cultural a què pertany el pillastre. A mi no m'agrada gaire la novel·la de lladres i serenos, i per tant, no em sento en disposició de fer-la. Una vegada, a l'estació de Milà, uns vailets m'invitaren a robar. Me'n desfiu amb les meves paraules més complimentoses. És probable que semblant oferta indiqui alguna cosa. No ho sé. En el país, no conec gaire l'afer. La contribució catalana al Quixot, ultra al Tirant, se centra en Perot Rocaguinarda, i entre mots castellans, la paraula lladres ressona. A l'Ateneu vaig llegir el procés de Serrallonga en els documents originals, i em vaig quedar de pedra picada. Eren uns assassins. El rector de Vallfogona escriví un sonet molt dur contra el bandolerisme del Montseny, del qual tots els estrangers se'n queixen. Els castellans, en canvi, el lloen. És curiós. Quant al tema hodiern, em quedo amb els manguis de Ferran Torrent: Penjoll i companyia, partidaris de la propietat privada, gent de tota la vida.
Un meu amic Manuel Rodés -navegant vocaciona, que contempla el mar amb una intensitat agosarada, gairebé metafísica- m'ha fet a mans un retall del Guardian -diari seriós i que esquerraneja- que explica una història sensacional, que qui es vulgui dedicar a l'estudi d'aquest assumpte hauria de conèixer. Fa unes setmanes va tenir lloc l'enterrament de la Reina de les pispes de botigues, Shirley Pitts, traspassada als 57 anys, i que aplegà un seguici nombrós i circumspecte que acompanyà al llarg de vint milles la difunta fins al cementiri de Lambeth, prèvia cerimònia -catòlica-, on reposa entre els seus dos germans: Henry, famós lladre de bancs, i Charlie, segrestador ambiciós i sense fortuna. Aquesta dama tenia al seu servei un exèrcit de pispes juvenils als quals ensenyava ofici i doctrina, i per als quals, segons declaracions, era més que una mare, car els acollia i treia de misèria, que treballaven a tot Londres.
El seu fill, notable arquitecte, reconeix que feren també algunes "excursions" a França. Les botigues de Londres la temien. Harrods, la botiga preferida d'aquesta dama i els seus vailets, li envià un elegant i majestuós ram de lliris. Al costat d'aquests nois desolats, i dels seus set fills, s'hi reuní el més distingit de la delinqüència britànica: famosos aimadors de joies, fins atracadors, i àdhuc Buster Edwards, cervell no pas petit en el robatori al tren de Glasgow. Damunt la tomba, dues paraules compostes amb flors: "Gone shopping". Tota una lliçó: "ha anat de botigues".
Quan algú et fa enfadar
L'amic li compra de seguida.
Es troben 15 dies més tard. El comprador li diu que se sent estafat, que el cavall no fa res del que li va dir i a més és lent, vell i està malalt. El venedor li diu: -si continues parlant tant malament del teu cavall no el vendràs mai.
Sant Pere Regalat. Quaranta dies de títols
Sant Pere Regalat tenia el do de la bilocació tant de viu com de mort. Ahir era el seu dia i el Barça va guanyar el seu primer títol. El Barça semblava que jugava amb 15 jugadors per l'òptima col·locació dels jugadors, per la rapidesa de les passades i la precisió del seu joc. I Per la seva paciència, una santa virtud.
Sant Pere Regalat té un retaule a la capella del Roser de l'església d'Algaida, a Mallorca, l'illa en la qual el Barça guanyarà la lliga el proper cap de setmana. Si algun internauta mallorquí em llegeix, li demano que s'acosti a Algaida i posi tres ciris al nostre sant patró suplicant, en aquest cas, la trilocació.
Que el nou institut porti el nom de Josep Pla
1. Que un institut porti el nom de Josep Pla és un homenatge triple i compartit. En primer lloc, el geni de Palafrugell resistí admirablement la dictadura i va deixar les coses preparades per a que altres generacions continuessin fent camí. En segon lloc, és un homenatge a totes les persones que aconsegueixen dur a terme allò que es proposen en qualsevol àmbit de la vida. I en tercer lloc és un reconeixement públic a tots els escriptors i lectors de les lletres catalanes.
2. Per la seva feina fecunda i generosa. Josep Pla va dedicar tota la seva vida a deixar una obra sòlida i extensa que fés front a la destrucció de la literatura catalana i a l'intent de genocidi cultural. L'Obra Completa està formada per 44 volums, Són més de 20.000 pàgines, que retraten el país, l'època que va viure, el paisatge i la gent. No és un elogi excessiu dir que si Josep Pla hagués pertangut a una cultura amb estructures d’estat hauria pogut rebre el Premi Nobel de Literatura.
3. Va crear un públic lector en català com no n’hi havia hagut fins aleshores. Per la seva capacitat de desvetllar una emoció vital i profunda, de gran volada, ben lliure de la carrincloneria.
4. Pel seu coneixement del Baix Llobregat. Durant les seves estades a Martorell, va debatre vàries vegades amb el senyor Isidre Clopas, l'autor de les Notes Històriques de Corbera de Llobregat. D'aquestes trobades en van sorgir les referències a la geografia i la personalitat del Baix Llobregat dels volums 10 i 30 de l'Obra Completa. Per cert, el senyor Clopas també necessita un gran homenatge ben aviat.
5. Per la seva lluita permanent contra el provincianisme i qualsevol forma de censura. Pla és un creador de llibertat que refusa el dogma i el sectarisme ideològic dels que que neguen la realitat.
6. Per la seva idea global sobre els Països Catalans. Josep Pla tenia clar que el seu país era on ell deia “bon dia” i li responien “bon dia”. Va insistir en apropar-se als lectors del Rosselló, el País Valencià i les Illes.
7. La complexitat i riquesa de la seva obra són un reflex de l’època i del país. Josep Pla fa de pont entre l’època de la república i la recuperació de la Generalitat en un periode llarg sense unes institucions pròpies que promoguessin la cultura catalana.
8. És el primer escriptor modern de llibres de viatges en català. Corresponsal de premsa a les principals capitals europees i americanes durant vint anys, Josep Pla parlava varis idiomes i era un ferm defensor de la vocació mediterrània i europea de Catalunya.
9. Per haver conservat la memoria histórica del país, de la vida quotidiana anterior a la guerra civil i les paraules antigues dels pescadors, els pagesos i de les tertúlies de cafè d’abans.
10. Perquè el 1997 es celebrà arreu del país “L’any Pla” en commemoració del centenari del seu naixement i a Corbera no s’hi féu cap referència. Més val tard que mai.
Un lloc en el món
Em sento molt bé en aquesta posició de tercera fila entre els autors i el públic general i amb més llibertat de moviments que els regidors municipals. Muntar actes, enviar les invitacions, penjar quatre cartells i empaitar la gent per a que hi assisteixi.
Algú dirà que és una feina avorrida. Tot al contrari. Crec que és una feina idònia per als que no destaquem massa en res, però tenim un mínim sentit per adonar-nos de les coses que paguen la pena.
Ara mateix m'agradaria tenir molts més diners per a poder pagar un estand de més categria i comfortabilitat i no haver de preguntar quin sobre és més barat o imprimir les cartes a la imprempta. I altres coses que m'han passat pel cap.
Doncs això, seguirem reunint-nos algun vespre que no jugui el Barça i anirem organitzant actes com aquest. La nostra vanitat queda saciada amb un agraïment sincer dels autors i amb una dedicatòria un xic diferent al llibre.
Ara Carretero
S'estan produint uns processos simultanis de gran explosivitat. Per una banda, es cremen etapes amb molta rapidesa i de l'altra, estan sortint ciris trencats per totes bandes: des del Facebook es va organitzar una marxa independentista a Brusel·les amb molt d'èxit; El Matí ha adoptat el format d'associació i convida a l'humanisme cristià que hi ha en totes les formacions polítiques; Ignasi Guardans se'n va a treballar per al govern espanyol; a Josep Piqué li faria gràcia entrar a la Casa Gran. L'últim cas és Joan Carretero, que ofereix una proposta independentista transversal.
Tot plegat esdevé amb el govern Montilla que fa l'orni, atemorit i preocupat per la supervivència, i l'oposició que obre la Casa Gran a tutti quanti, però alhora dubta o espera a veure com quallen aquestes sinergies.
La situació és molt interessant, més quan el concepte clàssic de partit polític a l'europea i de militant està quedant obsolet. Si no es creen sistemes de llistes obertes perderem moltes energies i tots aquells amb coses a dir (El Matí, Carretero, Piqué, Guardans, etc.) quedaran ofegats per aquest sistema obsolet.
El nostre heroi Josep Pla
La presentació anirà a càrrec de Salvador Sostres. Ambdós escriptors debatran amb els assistents i l’Enric Vila signarà el llibre a tots els que ho desitgin.
Ah, i a més hi haurà una sorpresa final.
Arenes movedisses
Mentre xerràvem, un conegut setciències local ens ha vingut a saludar. -Escolta- em diu- tu estàs al darrere de la presentació d'un llibre sobre Josep Pla, oi? -Sí, noi, i al davant també. -Doncs mira- segueix- que us dediqueu a rentar la cara als col·laboracionistes ara?
Diumenge dia 26 l'Enric Vila i el Salvador Sostres vindran a presentar “El nostre heroi Josep Pla” Aquests dies d'enviar cartes i penjar cartellets estan sent molt interessants. No sabia que la revista Sàpiens, més citada que llegida, tingués tants seguidors.
De tornada a casa, el mal de queixal ja ha desaparegut. Ssuposo que els comentaris de l'impugnador m'han fet veure unes infeccions més potents. El bon humor segueix intacte. Passo per la farmàcia, recullo la recepta de l'antibiòtic i comencen a caure quatre gotes. Veig que algú ha escrit “Elena te quiero” en un dels cartells de la presentació. Anem fent feina, penso, la gent comença a declarar les seves intencions. Continuo celebrant que encara estic en pau amb la humanitat.
De guardans i ases...
Enmig del garbuix de l'endogàmia dels partits polítics, de les llistes obertes i de la xerrameca sobre les noves formes de participació, hem tornat a exercir allò que fem quan volem ser normals i no ens veiem amb cor de ser-ho: fer passar bou per bèstia grossa.
-Bon dia, què hi ha l'Ignasi Guardans?
-No, és a Nicaragua.
-En una missió de la UE?
-No pas, ha anat a buscar la butlleta de militant. I a més, el filmaran i tot.
Doncs sí, en defensa de Jiménez Losantos
Els bisbes espanyols ho han fet d'una manera indigna davant d'un locutor que ha donat un lideratge a ses eminències que mai havien somniat. Si creuen que aquest senyor ja no pot fer el programa, que li diguin a la cara i el facin fora. Oriol Domingo ho explica molt bé al seu blog de La Vanguardia. Però han actuat com aquells directors d'un mitjà que volen i dolen, que es moren de ganes d'engegar l'enfant terrible de la casa, però tenen por de la reacció i acaben donant-li un programa secundari. Si fa o no fa, els bisbes espanyols han actuat com els de Catalunya Ràdio amb en Bassas.
D'altra banda, mai no he entès aquesta morbositat catalana d'escoltar el Jiménez Losantos o llegir El Mundo per allò què diuen. És el mateix cas del Pere Escobar i el Pitxi Alonso que estan tot el partit parlant de la pressió mediàtica que fan els diaris espanyols de Madrid. En definitiva, pur provincianisme que evidencia la baixa audiència, en aquest cas, de Ràdio Estel.
El dia de les vint-i-quatre paraules
Ramon Barnils ho explica molt bé en un article a La Vanguardia de 19 de març de 1995 d'homentage a l'Ovidi. El cantautor deia el títol "vint-i quatre paraules" i llavors recitava: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". O sigui, la comunicació signada per Franco l'1 d'abril de 1939. Fa justament 70 anys.
Vint-i quatre paraules, precisament Ovidi va néixer el 4/02/42. Vull dir, que l'Ovidi Montllor és directament l'antònim dels que desfilaren a Burgos aquell dia. Desgraciadament només va poder viure 42+1 anys.
MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT
Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.
Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.
I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.
Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.
Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.
Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!
Visca la terra, mori el mal govern!
Visca Cambó, mori...
Ara que es faran eleccions al Parlament Europeu, la cambra més fictícia d'Europa abans o després de la catalana, sentirem sermonets d'europeistes de despatx.
A l'anotació de 4 de maig de 1938 (llàstima, hauria estat bé que fos el dia 9, precisament el dia d'Europa), Cambó explica:
Qui ha fet més mal a la Societat de Nacions ha estat la burocràcia d'intel·lectuals que l'ha regida. Allí, enmig d'una caterva d'intel·lectuals, de tots els països, amb sous magnífics i poca feina, l'intel·lectual se sentia feliç. Allí podia discutir amb altres il·lusos com ell tots els problemes internacionals, podent arribar a creure's que influïa en el seu curs. Per a l'intel·lectual fracassat en el seu propi país, on difícilment arribava a guanyar-se la vida, Ginebra realitzava tots els seus somnis de grandesa.
Els drets ciutadans de Homer Simpson
Per una elemental llei estadística és molt possible que un manifestant del carrer Urgell sigui mestre de l'escola pública i que hagués fet vaga dijous passat en defensa, ai las!, de millors equipaments escolars. El cas d'aquest presumpte manifestant no està gaire allunyat de les reflexions metafísiques del senyor Scott Allan Witmer, de Pennsylvania. Fa pocs dies va ser enxampat conduint borratxo i va explicar al jutge que no obeeix les lleis federals perquè viu en ell mateix i no pas a Pennsylvania i que allí dins la policia no hi té jurisdicció.
El nostre heroi, Josep Pla
Els escriptors ens interpel·len, però a vegades també van molt bé per abocar-hi tota la nostra ràbia i assenyalar-los com els culpables d'una tragèdia personal o nacional. Em penso que amb en Pla ha passat això: molts han volgut expiar-se assenyalant-lo amb ell. Ara que ja som una mica grans val la pena mirar de treure l'entrellat i esbrinar de què han servit tants anys dedicats a escriure.
Això és el que ha fet Enric Vila. Ahir al vespre va presentar el seu llibre "El nostre heroi, Josep Pla" a la Fundació Francesc Pujols, a Martorell. En Vila defensa amb convicció que la guerra civil i la dictadura són coses diferents. No es tracta d'un joc de mans: només així es pot entendre com visqueren els nostres escriptors i també els nostres avis els efectes de la dictadura. I permet avaluar la feina feta aquells anys i el substrat que disposem per a la independència.
-Catalunya és això -ens explica en Pla-: Martorell, Vilafranca, Manresa... Tot el demés són romansos.
-És clar -confirma en Pujols-. Per exemple, això de la república aquí Martorell ja ho tenim resolt. És a Barcelona que no us acabeu de posar d'acord...Josep Maria Planes
Imatges, 2 de juliol de 1930
El nou format dels pronunciamientos
Avui qui imposa aquest xoc no és l'exèrcit, sinó són els grups que han aconseguit menys representació parlamentària. Els seus autors s'emparen en el reglament de la Cambra i la llei electoral. Ningú pot qualificar-ho d'il·legal. Tampoc creien els militars que les seves accions fossin il·legals: creien que havien d'actuar quan la pàtria estigués en perill. L'objectiu segueix sent el mateix: desautoritzar la voluntat majoritària amb una particular interpretació del bé comú.
Aquesta pràctica ha tingut un origen municipal i s'ha estès als Parlaments català i ara el basc. Poden ser efectius, poden aonseguir els objectius desitjats, tal com ho eren el el seu anterior format. Ara, el principi d'igualtat i la democràcia, per a que funcionin, demanen una jerarquia de valors que si els rebaixem és una tornada als pronunciamientos en versió decimonònica o del segle XXI.
Els "crai" de tot arreu
La Marica em fa notar que el títol original és "Craii de curtea-veche" i que per tant, la paraula "crai", en romanès, tant vol dir príncep com llibertí o disolut. La polèmica està, doncs, amb l'afegitó de "depravado". Podien haver posat llibertí.Són només raons comercials per a que quedés un títol amb més impacte? M'anima a llegir el llibre i esbrinar perquè els traductors van escollir aquest adjectiu i si ho trobo bé o quin hauria posat.
Marica m'adjunta una nota amb unes reflexions sobre la frivolitat oriental. "Els nostres governants sempre han estat gent lleugera", diu. Vet aquí la polisèmia de la paraula "crai". Em diu que el llibre em divertirà i que els personatges m'indignaran. Però que el podré seguir llegint com una novel·la. Però ella diu que no ho podrà fer així, perquè per a un romanès tot té un altre sentit, sobre el país a cavall d'orient i occident, l'arbitrarietat dels seus governants.
Qui són, doncs aquests craii decadents? L'aristocràcia decimonònica, l'elit comunista i avui el governant europeista que es queda amb els fons d'inversió comunitaris. Tant se val.
Sentint la crida a la insolidaritat
He trigat una mica a respondre. No només ha estat que el blog pateix una crisi d'actualització, sinó també perquè em costava trobar algun fet remarcable.
Eureka. Finalment ahir vaig sentir la crida. No fou una crida qualsevol. Vaig anar a veure una amiga que treballa d'artesana del vidre al poble espanyol. Tot i que em va indicar a on el taller està situat, m'hi vaig perdre. D'aquesta manera anava mirant les botigues i les espanyolades monumentals. En aquestes vaig passar davant d'uan fusteria. Hi havia una visita d'escola i el mestre de la canalla anava explicant alguns detalls de l'ofici de fuster. Em vaig quedar de pedra, o de fusta en aquest cas: A veure, nois -digué el mestre. -Algú sap on és el ribot?- Òbviament cap dels seus pupils va contestar. Per prudència i sentit del rídícul no vaig creure oportú aixecar el braç.
Un bell morir
Contra el sistema proporcional
A nivell municipal, un poble de 10.000 habitants per exemple, si ets cap de llista i no hi ha majoria absoluta, és preferible treure 1 regidor que 5. Amb 1, seràs decisiu quasi amb tota certesa. I et donaran la dedicació exclusiva, un bon sou i poca responsabilitat. Si en treus 5, te'n pots anar a l'oposició tranquil·lament si no agrades als que han assolit 1 regidor. Actualment treure 1 regidor és relativament senzill: es necessiten 300 vots, que els trobaries de seguida si hi poses una mica de gràcia i parles de medi ambient i d'equipaments socials.
Els dos Guantánamos
Ha estat una feliç coincidència perquè la Teresa explica, entre molts altres aspectes de la dictadura comunista, que la presó nord-americana no és l'única que hi ha a l'illa. L'altra és la Prisión Provincial, una de les més grans de les dues-centes que estan plenes, no de "presumptes" terroristes, sinó de dissidents de la dictadura cubana. En aquest cas, però, la Creu Roja i els grups defensors de drets humans no hi han pogut accedir. Tampoc en tenim fotos, ni informes. Els mitjans no han pogut entrevistar els presos que han estat alliberats. Tampoc es coneix cap data per a la clausura d'aquests dos cents centres.
Cinquanta anys de dictadura. Castro ha fruït de l'amistat de molts sectors europeus de diferents espècies, des de Franco fins als socialdemocràtes. Aquest és l'objectiu de "Castracions": descriure la vids quotidiana dels cubans i criticar la indulgència plenària de la que frueix la dictadura als nostres rodals. Com tots els bons llibres, aquest dóna ganes de viure i d'estimar la llibertat
López Tena, frivolitat 0
Aquest homé m'ha fascinat pel seu pensament vertical, la seva serenitat i la capacitat de relacionar les normes internacionals amb els moments històrics. Aquest home sap què és un estat i com s'han anat constituint.
S'havia comentat que en López Tena havia de ser l'home de Convergència a Europa. Ho hauria fet molt bé. Després d'haver-lo sentit, em sembla que l'Artur Mas té pensat per a ell un encàrrec molt més gran. A mi m'agradaria que tingués una presència cabdal en el proper govern de Catalunya. Sobretot perquè tinc la convicció que l'elit que comandarà el país cap a la independència avui ja és convergent.
In dubio pro reo
INDEPENDENTS: Ramon tremosa serà el cap de llista de CiU a les eleccions al Parlament Europeu. Felicitats per a ell i per a CiU. Ara, com és que els partits els agrada posar un candidat que ni tan sols ha signat la butlleta de militant?
CÒNJUGES INDEPENDENTS: Els meus amics més sensats estan casats. És una causa o un efecte?
Déu, felicitat i excitacions
No m'estranya, doncs, que aquesta setmana les autoritats catòliques estiguin tan contentes: els ateus els han pagat la campanya. Els volen treure els crucifixos d'alguns llocs que ja no són seus, és una batalla que la tenen perduda i de ben segur que ho saben. Avui l'església malda per col·locar els crucifixos als mitjans de comunicació i la publicitat. Ves per on que els paguen la paraula "Déu" als autobusos. Els bisbes deuen pensar, si ho haguéssim volgut fer nosaltres, potser no ens haurien deixat.
En mig d'aquesta excitació algú hauria de reeditar aquell libret del segle XIV "Excitatori de la pensa a Déu", escrit pel frare valencià Bernat Oliver i que diu coses tan sensates com aquesta:
Experiència mostra que molt pus difícil cosa és excitar la afecció de l'hom a devoció que reduir l'enteniment a cognició; e la raó de açò és aquesta: car molts són los hòmens qui corren a haver sciència, e fort pocs són los qui es curen de consciència
El revisor de l'alegria
Et fet és que mai me n'ha fet cap, de comentari, i m'he de conformar amb un simple "gracias, caballero, buenas tardes". No sabria dir si es tracta d'una persona feliç o molt trista, però crec que és important.
Potser un individu arriba a ser-ho quan els seus silencis valen tant com el que diu. Els anomenen els silencis eixordadors. Però suposo que per arribar a aquest punt, abans has d'haver dit moltes coses amb sentit. El dia que aquest senyor calli, no faci cap comentari, serà un dia trist.
Sabates de taló
El meu amic em va dir: "l'inventor de les sabates de taló devia de ser una un misògin. Són l'invent més sinistre dels dos últims segles".
Las frases curativas
Las frases curativas constituyen el lenguaje del Alma. Son sencillas, expresan verdades y reconocen lo que existe, lo que hay. El poder de l...
-
El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El...
-
Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició ...
-
Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquest...