https://www.catalunyareligio.cat/ca/node/203564
CR) No hi ha millor retrat de mossèn
Josep Maria Ballarín que el que es fa ell mateix. Quan va complir els 90 anys la periodista
Mònica Fulquet va publicar el llibre-entrevista
Què pensa Josep Maria Ballarín. Recollim algunes cites que retraten la seva manera de ser capellà i la visió del país.
Ser capellà
"Si jo hagués entrat en una multinacional, hauria durat un any, i l’Església fa més de cinquanta anys que m’aguanta. Perquè el capellà té una llibertat que no us podeu imaginar i mentre no surtis d’uns certs paràmetres, i tinguis un mínim de respecte pel bisbe, el papa, etc. i no facis xafarderies clericals, vius molt tranquil i feliç".
"Una parròquia tan petita té una independència molt més gran que Navarra respecte d’Espanya"
"La solució és que els capellans creguem en Déu, que tinguem bon humor i anem tirant endavant, ens anem cuidant de la gent i sobretot saber que també tenim una missió cap a aquells que no van a missa, que això en un poble està claríssim. Mira, jo dic el següent: em vaig fer capellà perquè Déu ha volgut, em va fotre una empenta sense preguntar-me si m’agradava o no m’agradava, i cap allà. I no em reca gens, de manera que si et fas capellà és perquè Déu ho vol, i si no hi ha capellans, doncs que s’espavili.
"No em vaig fer capellà per arribar a bisbe ni cap bestiesa d’aquestes, em vaig fer capellà per agafar l’Església per sota, de manera que jo em vaig fer capellà per tu, per aquests d’aquí, els d’allà, per aquell altre i l’altre, i mentre els de dalt em deixin treballar ja no demano més. Que per cert m’ho deixen fer, perquè a més a més ja saps que hi va haver aquella mena de moda dels capellans casant-se..., i és clar, jo no ho he fet i aleshores tinc un carnet difícil d’obtenir, que és de boig no perillós, i així vaig tirant. Ara, el món del clero, com tot, està ple d’intrigues i de baralles".
L'Evangeli
"El nostre Evangeli et dóna uns mínims resumits en tres coses: les benaurances, el Parenostre i el Magnificat, càntic de la Mare de Déu. Aquests són els nuclis de l’Evangeli i d’això s’ha de viure".
"A mida que et vas fent vell, que veus que només et queda una cosa: el parenostre de quan t’adorms, que t’hi arrapes, i sobretot l’últim tros: 'perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors'. Que s’ha de perdonar, en la meva opinió, ja no per santedat sinó per comoditat".
"No et pots ni imaginar com s’està de bé en un poble petit com Gósol, i què és un partit de futbol vist a Gósol i què és trobar-te la gent a plaça i què és anar de plaça fins a casa tot saludant la gent. Ara, també passes moltes penes, eh? Si vols que et digui la veritat, la pena més grossa que passo és veure les parelles que es desfan. És molt trist veure que el matrimoni no té la solidesa d’abans. Hem estat tan existencialistes que una promesa per a tota la vida no entra al cap de molta gent, quan és l’única manera de se feliç. Bé, de ser feliç no, de tenir una mica de pau".
"Has de viure d’esperança, però no d’esperança immediata sinó de llarga esperança, saber que tu només ets una baula més de la cadena i que després Déu dirà."
L'Església
"Jo, com que crec que l’Església és de Déu (...) i hem anat sobrevivint, doncs escolta, no ens hi amoïnem. Hem d’acceptar que vivim en una societat laica, oficialment, però que té l’obligació de respectar encara l’Església d’aquí."
"L’església s’aguanta pels sants desconeguts".
"A la guerra van matar el 40% dels capellans, i l’any 1946 ja eren més que al 1936. Hi va haver una explosió, però ara l’Església paga l’haver cregut, els de dalt, que havien guanyat la guerra. És a dir, que l’Església paga el Rouco, i a més a més al pobre Joan Pau II, que no va tenir mai un conseller català al costat, li van anar a inflar les orelles que Catalunya estava descristianitzant-se, que si patatim que si patatam, que el clero estàvem tot bojos, i aleshores ens va clavar uns bisbes que Déu el perdoni. Hi ha honroses excepcions, i fa patir molt".
"Si un cardenal es fiqués al llit amb una senyora faria menys pecat que aquests de la Cope creant odis".
La República
"Això del temps de la República ara ens ho pinten com un oasi però puc explicar una cosa molt personal: en cap dels cursos del col·legi, durant els anys que vaig fer el batxillerat, no vaig passar ni un sol any que no m’hagués de quedar a casa dos o tres dies sense poder anar a escola perquè hi havia merder als carrers".
"Cal dir que el Front Popular era un farrigo-farrago. Hi havia l’Esquerra, i el PSUC no sé si existia, però a Catalunya només hi havia un partit d’esquerres que era el del Companys. Jo, avui, la impressió que tinc de la República és que era can pixa i rellisca, no hi havia cap mena de seguretat política".
"La situació actual de divisió només es pot entendre a través d’aquella època. La República es va proclamar al crit de 'Visca en Macià i mori en Cambó!'”
Memòria històrica
"La República va ser una cosa horrible, Franco va ser una cosa horrible, i ara que no vinguin a santificar els comunistes, que són els que es van inventar les txeques, eh? (...) Si volen remenar que ho remenin tot, que consti que a Barcelona s’esperava l’entrada de Franco només perquè es passava gana. Perquè la gent passava gana i perquè no podia anar a missa. Hi ha coses que no es poden esborrar: que van matar el 40 per cent de capellans i dels fejocistes –que jo n’era-, en van matar més de 200. (...) Ara volen tornar enrere i remenar un passat només per recordar els crims d’una banda".
"Durant la retirada hi va haver tants morts com a la batalla de l’Ebre. La retirada per mi va ser el pitjor (...) no es pot explicar, era una mena de tragèdia més humana perquè hi havia els civils entremig, que fugien dels pobles per anar-se a refugiar a França; va ser horrible".
Catalunya
"Ens fotran per totes bandes, aquest Estatut és una llufa, com els tres que s’han fet, i no hi ha res a fer".
"El que passa amb el tren de cercanías, que en diuen, perquè s’ha de dir en castellà, no passarà mai a Madrid, no. (...) No és que siguem separatistes, és que ells són separadors."
"Catalunya després del Compromís de Casp es va dedicar a l’esport nacional, que és barallar-se amb el veí, nyerros i cadells, la Biga i la Busca. Després, saltant uns segles, austriacistes i botiflers; després carlins i liberals, i sempre hem anat fent d’aquesta manera. És a dir, han pesat més els odis personals que el saber que tots som catalans".
Llengua
"A l'escola no els ensenyen català, els ensenyen el Fabra, que amb tots els respectes és barceloní. I aleshores jo tinc fama de posar en els meus llibres paraules que no són al Fabra però que l’Emília les gasta habitualment. Per exemple, em diu que després de fumar jo estic embutxat, oi que ho entens?"
"I això de tenir una ràdio i una tele en català, doncs mira, si fos un ens autònom, que no dominés cap partit, com la BBC, seria una cosa, però això aquí és impossible. Perquè tothom és d’un partit o l’altre i trobar uns paios que governin un ens així és impossible, no seran mai objectius, i entre altres coses, torno a dir, perquè estem governats culturalment pels nostàlgics del comunisme, que només saben rondinar. Pel que fa a la llengua, penso que s’està fent malbé. Si t’hi fixes, a la televisió el català s’està quedant només amb cinc vocals".
"La normativa d’en Fabra penso que s’hauria de superar. El Fabra va fer una cosa que li va encarregar justament el Prat de la Riba, una normativa catalana, almenys per als cossos oficials, i va fer una cosa que fins i tot es considerava interina, però després ho van canonitzar. A més a més, per què un de Lleida no pot escriure l’article 'lo', a veure, per què? És que el català l’estan destrossant. Em poso molt nerviós cada vegada que ho veig; als peatges de les autopistes hi diu “sols targetes”, mai no ho ha dit ningú en català, això, coi: 'només targetes', però com que el castellà diu 'solo tarjetas', doncs vinga!"
"Jo engego paraules que no sé si són al Fabra però que aquí a Gósol són d’ús comú, i després de tant en tant n’engego una de Lleida, però no crec que parli un català complicat".
Educació
"Penso que s’hauria de fer una llei sobre l’ensenyament, que diràs que és absolutament carca, que digués: primer, cal suprimir els consells de pares; segon, quan la canalla surt del col·legi els responsables són els pares i que no preguntin res més; tercer, que al mestre o la mestra els tractin de vostè. I recuperar l’autoritat del mestre, si cal fins i tot restaurant el castanyot pedagògic".
"Jo beneeixo els escolapis perquè a més a més de donar-te el gust de donar ciències espirituals jo allà era feliç. Si hi havia una bufetada perduda em tocava a mi, de fet em va tocar el deu per cent de temps d’estar més estones agenollat que no pas divertint-me, al col·legi. Però els agraeixo que animal hi vaig entrar i animal en vaig sortir, no em van canviar. Si hagués anat als jesuïtes m’haurien expulsat".
Antoni Deig
"Amb en Tom vam mantenir una profunda relació d’amistat, abans que el fessin bisbe anava sovint a casa seva a Menorca, i un dia, quan les coses anaven mal dades, el vaig trucar i el vaig anar a veure i vaig fer: 'què m’has de dir?', i es va quedar parat. Hi havia un grup de gent a Berga que considerava que no me’n cuidava prou, de Queralt. Realment no hi havia altres raons; a mi a Berga m’acceptava gairebé tothom, però la 'carcundia' no em volia. Això de sortir a la televisió segurament no hi va ajudar gaire. El Deig em va dir: 'vés a Barcelona, a la televisió, escriu llibres, tens carta blanca'. Pobre Ton, quan ens vam trobar i em va dir que marxés, va patir més ell que jo".
"No li retrauré mai de la vida; es va equivocar, jo penso que es va equivocar, però què vols fer-hi, tu. (...) Hi ha una cosa que diu el Parenostre i que és perdonar. Perdonar no s’ha de fer per virtut, s’ha de fer per comoditat. A més, saps què passa? Hi ha una cosa: l’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important per a la gent és fer-los companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb els que pateixen, i també, si passen un moment bo, alegrar-te’n".
El Barça
"El futbol té tres principis fonamentals: el primer, que la pilota és rodona; hi ha molt pocs jugadors que ho sàpiguen eh? Per exemple, al Barça qui ho sap és Messi. Segon, que la porteria és rectangular i és allà. I això ho sabia per exemple, com a ningú més ho he vist, el Romario. I tercer, que hi juguen 22. I al Barça, després de Kubala qui sabia això és Guardiola. Que sempre sabia on eren els 22 jugadors".
"Jo no he estat mai ficat dins del Barça, sóc parent d’en Montal, però mai m’hi he ficat. Acabada la guerra em vaig començar a llevar a Matadepera, un poble dividit, la gent no es tractava, els joves es miraven de reüll. I el Cisco de cal Valiró, que era de dretes, el Cisco de cal Trapet, que era d’esquerres, el Joan Sabiné, que també era d’esquerres, i jo, que havia fet la guerra amb els rojos, vam fer el Matadepera de Futbol, el vam reconstruir i allà s’hi van trobar tots".
Els polítics
"El noranta per cent dels polítics d’aquella època i que ara són de l’Esquerra i no van a missa, tots van passar per l’escoltisme, tots ".
"Jo de la política actual no llegeixo res al diari, perquè em poso massa trist, i aleshores em queda dir parenostres. Els polítics s’haurien de dir: primer: Catalunya és més important que el partit; segon: és més important el partit que el meu càrrec i els meus egoismes”.
"Uns paios com l’Adenauer, el De Gasperi i el Schuman no existeixen. Estem governats per mitjanies, tu! Pensa en la política catalana i l’espanyola, tots mitjanies, de polítics de raça només hi ha hagut en Pujol, els altres res".
