Actualització de dijous 4 d'agost.
Llegiu l'article d'en Sostres
M'ajunto a la bona flaire que surt de l'aerorebost. Avui el telenotícies ha informat de l’existència de “L’Àngel dels animals”, una oenagé alemanya que vigila el transport de les bèsties que han de ser consumides. Una noia alemanya i un xicot portuguès aturen el seu Mercedes-Benz magnífic a una àrea de serveis de tota mena i inspeccionen un camió que porta qui sap quants xais. La parella, una vegada ha fotografiat les bèsties assedegades i amb dues potes a cada món, es queixa que les administracions fan els ulls grossos.
Em sembla que l'Administració i la policia no són els únics que fan els ulls grossos. Manta vegades parlem dels polítics i dels productors com si fossin marcians. I de resultes que són consumidors també. Comptat que el procés de socialització ja és imparable i que la mediocritat senyoreja la cuina, el debat, per a mi, està sobre la manera de tombar la confusió de paladars en el nostre món que vol ser de fast good.
L’home-massa ha perdut el gust i la sensibilitat. I encara ens sorprenem quan un nen de vuit anys dibuixa un pollastre tal com el veu al supermercat-zona d'oci. Si el procés de cria, tranport i manipulació fos com cal i amb els preus coherents, quants de nosaltres estaríem disposats a comprar un conill de qualitat?
Reflexions blogofíliques (i II)
Un dels blogs més visitats trenca esquemes. Els lectors no són blogaires. Els comentaris són més extensos que els d'un que ja té prou feina a casa seva.
Cada vegada hi ha més periodistes (Espada, Foix, Partal) que s'han animat a entrar a la blogosfera. El proper pas serà un presentador de televisió, si encara no existeix. Penso, llàstima, Sardà, si en comptes del llibre "Me encanta que me hagas esta pregunta", n'haguessis obert un explicant les coses que no surten a la pantalla, haguessis revolucionat la blogosfera!
Uns diuen que la columna de Joan Oliver i "Llir entre cards" tenen format de blog. És possible. Ara, aquest senyor sí hauria arrassat!
Cada vegada hi ha més periodistes (Espada, Foix, Partal) que s'han animat a entrar a la blogosfera. El proper pas serà un presentador de televisió, si encara no existeix. Penso, llàstima, Sardà, si en comptes del llibre "Me encanta que me hagas esta pregunta", n'haguessis obert un explicant les coses que no surten a la pantalla, haguessis revolucionat la blogosfera!
Uns diuen que la columna de Joan Oliver i "Llir entre cards" tenen format de blog. És possible. Ara, aquest senyor sí hauria arrassat!
Reflexions blogofíliques (I)
La setmana passada vaig assistir al curs Escriure per a la web de la Universitat Pompeu Fabra. Fou dirigit per Neus Arqués. Vam parlar de blogs. Tal com diu la Neus en el seu, fou una sorpresa que dels vint-i-vuit assistents només quatre sabéssim què es un blog i que, precisament, tots quatre en tinguéssim un, inclosa la Neus i l'altra professora, la Magalí.
Fins ara pensava que hi havia més blogaires que lectors. Aquest plantejament, però, és erroni, perquè la blogosfera el que fa és trencar la unidireccionalitat (perdoneu la paraulota). Vull dir, fins fa poc tu escrivies i jo llegia; en canvi ara, tu escrius, jo escric, els dos llegim i els dos comentem. Comptat i debatut, el blog no és un format nou ni tampoc és una tribu endogàmica, si nó una nova manera de comunicar. I la tendència, em sembla, és una persona, un blog, o una persona els blogs que li doni la gana. I el que escrigui més bé, serà el més llegit. A qui no li agradi la democràcia, que es foti.
Fins ara pensava que hi havia més blogaires que lectors. Aquest plantejament, però, és erroni, perquè la blogosfera el que fa és trencar la unidireccionalitat (perdoneu la paraulota). Vull dir, fins fa poc tu escrivies i jo llegia; en canvi ara, tu escrius, jo escric, els dos llegim i els dos comentem. Comptat i debatut, el blog no és un format nou ni tampoc és una tribu endogàmica, si nó una nova manera de comunicar. I la tendència, em sembla, és una persona, un blog, o una persona els blogs que li doni la gana. I el que escrigui més bé, serà el més llegit. A qui no li agradi la democràcia, que es foti.
Sobre els sous dels polítics
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a ell, la millor manera de garantir la independència d'un governant és que ja disposi recursos propis a poder viure. I d'aquesta manera evitar la untada.
"Un dia xafogós de juliol jo em trobava als banys de San Sebastián, a la Barceloneta, prenent el sol després d’haver nedat una bona estona. El propietari dels banys, el bon amic Ribalta, m’havia fet l’obsequi d’una magnífica caseta de banys, a la qual jo convidava alguns amics. El dia de què parlo sols havia Xavier Calderó a la meva vora. Recordo que vaig dir-li: “sabeu en què estic pensant en la gran estona que fa que callo? Doncs ara us ho diré, però vós en mantindreu la més absoluta reserva: jo pensava en la necessitat que hi ha, no sols per a mi, sinó per a Catalunya, de que jo tingui una situació econòmica que em llevi tota preocupació d’ordre material i em permeti consagrar-me íntegrament a la política.
Des de l’any 1916 fins després cel Govern Nacional, jo m’he donat talment a la política que el meu despatx, cosa que vol dir els meus ingressos, ha tingut una gran minva. Mentre he estat Ministre han cessat del tot, perquè realment jo he tancat el meu despatx. I el fet és que les reserves que tenia el 1916 són a les acaballes. El 1918, en liquidar-se el Govern Nacional, vaig veure l’eventualitat d’entrar en funcions de govern per a molt temps: jo no tindria reserves econòmiques per a suportar-ho. I el meu orgull i la meva dignitat no em permetrien viure a costa de donatius particulars ni de sous de Consells d’Administració, com va fer Cánovas i com fa actualment Sánchez Guerra, sense que ningú els ho critiqués, però m’ho criticaria jo mateix.
Necessito fer una fortuna que m’abasti per a viure confortablement, com visc fa molts anys; que em permetés –si la política ho consent- fer alguns viatges, i que, si els deures polítics m’ho demanessin, pogués consagrar totes les meves energies al servei del meu país, sense haver de preocupar-me de cap problema d’ordre material, Crec que la convulsió econòmica en què viu el món fa possible en aquests moments poder reunir ràpidament la fortuna que a mi em caldria i, sobretot, crec que és un moment per a guanyar-la a l’estranger, en forma que cap espanyol no pogués discutir-la”.
Intermedi entre dues actuacions polítiques
Memòries (1876-1936)
Francesc Cambó
Editorial Alpha
amateurisme vs professionalisme
Del post anterior n'han sortit temes interessantíssims.
Començo per l'amateurisme vs. professionalisme. Per a mi l'amateurisme en política municipal és un resquici romàntic de la transició. Potser és vàlid encara en municipis de menys de 1500 habitants. A partir d'aquí, però, crec que s'ha d'imposar el professionalisme. Ser alcalde comporta moltes responsabilitats i se li ha de demanar una dedicació exclusiva.
Es diu que cobren molt. Què voleu que us digui, prefereixo jutjar la gent pels seus resultats, no pel que cobren o per la seva formació.
I una exigència extrema en la transparència. Per a mi és molt més important que la participació. Em sembla que aquesta és una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els llatins. No crec en els consells ciutadans i altres experiències similars.
Seguiré els propers dies :-) .
Començo per l'amateurisme vs. professionalisme. Per a mi l'amateurisme en política municipal és un resquici romàntic de la transició. Potser és vàlid encara en municipis de menys de 1500 habitants. A partir d'aquí, però, crec que s'ha d'imposar el professionalisme. Ser alcalde comporta moltes responsabilitats i se li ha de demanar una dedicació exclusiva.
Es diu que cobren molt. Què voleu que us digui, prefereixo jutjar la gent pels seus resultats, no pel que cobren o per la seva formació.
I una exigència extrema en la transparència. Per a mi és molt més important que la participació. Em sembla que aquesta és una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els llatins. No crec en els consells ciutadans i altres experiències similars.
Seguiré els propers dies :-) .
La decadència municipal convergent
CiU té un problema bèstia des de fa molts anys: la política municipal. Avui ha sortit el darrer baròmetre municipal de Barcelona i només treu un 12% dels vots. Jo crec que mai s'han pres els municipis seriosament. Només així es pot entendre que sigui un partit quasi extraparlamentari a les principals ciutats.
És molt fàcil dir que Catalunya és monocolor. Ara bé, siguem seriosos: durant molts anys els candidats convergents a les alcaldies era gent que ja havia remenat les cireres en els Ajuntaments franquistes. Al meu poble hi ha una expressió molt gràfica que entendreu de seguida: eren els de la taula rodona de l'ateneu.
Òbviament aquella gent ja no està ni per remenar ni menjar cap cirera. Amb tot, CIU no ha aconseguit desempallegar-se d'aquesta percepció ciutadana. Deu fer uns deu anys que no manen, però la gent els continua veient com els de sempre. I no és que siguin ni més bons ni menys honrats que la resta de candidats. El problema és la percepció ciutadana que se'n té, la falta de conexió amb les noves generacions i amb la gent que ha vingut a viure-hi, que als seus ulls continuen essent els forasters.
La política municipal, per últim, demana constància i treball diari i fins a on sé jo, CiU té una estructura feble i un excessiu amateurisme. Si cap dels convergents posaria un amateur carregat de bona fe en la seva empresa, per què segueixen creient que anar a les reunions és com anar al consell pastoral o a la penya barcelonista?
El PSC, en canvi, durant els anys pujolistes, van crear una sòlida tradició d'alcaldes. Poden agradar més o menys, però el model encara funciona, la seva gestió és coneguda i la saben explicar molt bé. I quin és el model de gestió que proposa CiU?
És molt fàcil dir que Catalunya és monocolor. Ara bé, siguem seriosos: durant molts anys els candidats convergents a les alcaldies era gent que ja havia remenat les cireres en els Ajuntaments franquistes. Al meu poble hi ha una expressió molt gràfica que entendreu de seguida: eren els de la taula rodona de l'ateneu.Òbviament aquella gent ja no està ni per remenar ni menjar cap cirera. Amb tot, CIU no ha aconseguit desempallegar-se d'aquesta percepció ciutadana. Deu fer uns deu anys que no manen, però la gent els continua veient com els de sempre. I no és que siguin ni més bons ni menys honrats que la resta de candidats. El problema és la percepció ciutadana que se'n té, la falta de conexió amb les noves generacions i amb la gent que ha vingut a viure-hi, que als seus ulls continuen essent els forasters.
La política municipal, per últim, demana constància i treball diari i fins a on sé jo, CiU té una estructura feble i un excessiu amateurisme. Si cap dels convergents posaria un amateur carregat de bona fe en la seva empresa, per què segueixen creient que anar a les reunions és com anar al consell pastoral o a la penya barcelonista?
El PSC, en canvi, durant els anys pujolistes, van crear una sòlida tradició d'alcaldes. Poden agradar més o menys, però el model encara funciona, la seva gestió és coneguda i la saben explicar molt bé. I quin és el model de gestió que proposa CiU?
El final de Crónicas Marcianas
Avui acaba Crónicas Marcianas, un programa que ha aixecat polseguera i que els seus enemics han convertit en el paradigma de la llibertat d'expressió. Té raó Sardà quan diu que són preferibles vint-i-quatre hores de teleporqueria que un minut de censura. Té tota la raó. El que passa és que en aquest país no acabem de saber en què consisteix la llibertat d'expressió i per això creiem que Crónicas Marcianas era el programa més lliure de la graella. Vull dir, que és un tòpic gastat dir que els bisbes et volen tancar el programa (doncs, clar, que et penses?). Dir això queda bé i és de franc: com pensaries si un dia els bisbes recomanessin un sol programa de televisió? Llàstima, però, que els marcians mai s'atrevissin a dir que Berlusconi és un feixista lladre.Estem a l'estiu i aquí també fem algunes reposicions. Recupero un magnífic article de Víctor-M. Amela que parla sobre Crónicas Marcianas
El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!
Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millones de noctámbulos con mucho circo, bastante teatro, algún debate e innegable astucia. Sardà puede exhibir un medallero con siete años de liderazgo -longevidad inaudita en televisión- y un podio de icono catódico. Con tal historial, es lógico que eluda la sudorosa brega con ese púgil fresco de finísima pegada que acaba de subir a la lona, Buenafuente. Mejor tirar la toalla e irse con la cara intacta. Y, sin Sardà, Crónicas... no tiene sentido. Ahora le toca a Tele 5 encontrar un rival para Buenafuente
Post Data: Sembla que no hi haurà més paraules i dies que llonganisses. Demano a en Màrius Serra que faci efectiu el seu reclam.
Moltes gràcies, Teresa, sobre tot, per deixar la pàgina tal com està. I si de tant en tant vols afegir-hi alguna cosa...
Silicones vàries
Un practicant del culturisme va morir a Palma en autoinjectar-se silicona per fer créixer el penis.
Podria morir el PSC si segueix injectant-se nacionalisme per a tenir-la més llarga?
Quins perills corren els convergents partidaris d'usar aquesta substància nociva anomenada socialdemocràcia?
Els únics que no prenen res són els d'ERC. Diuen que la natura els ha dotat graciosament. I que tot forma part de la mateixa bèstia. Ara bé, a l'hora de la veritat, en Carod dura poqueta estona.
En fi, si necessiteu saber quina és la vostra justa mesura, demaneu parer a un ciutadà que ens honora, especialment a les membres de la Fundació de Dones Empresàries Grup Set. Veus, aquest guardó, sí que em faria gracia rebre'l. I res de silicona, consens!
Podria morir el PSC si segueix injectant-se nacionalisme per a tenir-la més llarga?
Quins perills corren els convergents partidaris d'usar aquesta substància nociva anomenada socialdemocràcia?
Els únics que no prenen res són els d'ERC. Diuen que la natura els ha dotat graciosament. I que tot forma part de la mateixa bèstia. Ara bé, a l'hora de la veritat, en Carod dura poqueta estona.
En fi, si necessiteu saber quina és la vostra justa mesura, demaneu parer a un ciutadà que ens honora, especialment a les membres de la Fundació de Dones Empresàries Grup Set. Veus, aquest guardó, sí que em faria gracia rebre'l. I res de silicona, consens!
Reunió al Comité Central
Arribo a dos quarts de sis al CCCB. Mentre baixo al soterrani del gulag llegeixo les inscripcions de les rajoles. Una d'aquestes diu:
Qui és amic del pobre
és amic de Déu.
Qui fa caritat
se'n va de dret al cel
és amic de Déu.
Qui fa caritat
se'n va de dret al cel
A aquesta hora hi ha més concurrència. A part dels puffs i dels coixins hi ha cadires i molta més gent que no pas la vintena de benaventurats del matí. També hi ha una vigilant. Els freakies de samarreta negra encara són majoria -juguen a casa. També veig, però, noies normals, vull dir, amb alguna denotació de sensualitat. Un personatge encén una cigarreta i beu cervesa.
Comença la xerrada i el moderador dóna una definició de cultura: toda transmisión de información no biológica. I també ens diu què és la propietat intel·lectual: un proceso vírico que infecta la cultura. T'ha quedat rodó. Avui és el dia de les frases:
- La lengua es un bien gratuito y comunal, un sufragio universal permanente. Nunca ha sido una mercancía
- La voz es el interfaz natural
- La colonización digital usa los mismos medios que la división entre norte y sur. Para usar una cosa nuestra, la lengua, tenemos que usar medios extranjeros.
- ¿Qué prefieres, ser asquerosamente rico o muy leído?
- La lucha no se agota con el copyleft. El día que éste se acabe, inventaremos otra cosa.
-Not to all rights reserved. Yes to all rights reversed.
- Etc.
Un assistent pregunta què fan les editorials amb els excedents. Ell mateix contesta la retòrica i proposa que l'Estat requisi els llibres no venuts i que els reparteixi a les biblioteques, però que no els destrueixin. Portem ja quasi una hora i, per sort, encara ningú ha proposat que entrem directament a robar a les llibreries.
Un altra deplora que la versió electrònica del diccionari de la Real Academia de la Lengua hagi estat desenvolupada per Mycrosoft. La seva proposta és que el software sigui pagat amb diner públic i que s'alliberi el software lingüístic, para que no esté en manos de unos pocos. No se puede privatizar la lengua y que quede fuera del control social.
També s'ha parlat de blogs, de si són un gènere o només un format. I que han portat a la desaparició de l'escriptor fracassat.
***Actualització de dilluns 18 de juliol: Si algú vol un parer rigorós sobre els qüestions de copyright, pot llegir:
-El Monogràfic "Copyright i dret d’autor: convergència internacional en un món digital?", de la Professora Raquel Xalabarder de la UOC.
Són textos científics, de lectura àrida, però molt més agraïts que les demagògies de divendres a la tarda.
Bill Gates planeja al Copyfight
A les 12 havia de començar la primera de les ponències. Sebla que la pantalla no funciona. La trobada té lloc a una sala subterrània del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Com que la sala és gran, també hi ha un argentí que imparteix un taller de captures de vídeo. A terra hi ha uns coixins per si algú vol ajaçar-s'hi. També hi ha uns puffs i jo n'ocupo un d'aquests. Pertot veig gent amb samarretes negres, pentinats a l'estil beatle, ulleres de pasta negra i una asexualitat manifesta en el cas de les dones. Se'm nota que no sóc de la tribu. Un tros més enllà un parell de noies també prenen notes.
La pantalla ja funciona. Un home amb la pinta de "de profesión socialista" dóna unes indicacions amb un walkie tot fent-se l'homenet. Tant te'l podries trobar de conserge en un poliesportiu o com a tècnic de no sé què, un d'aquells que fruiexen de la bicoca atorgada per les insultants majories absolutes dels socialistes a l'àrea metropolitana.
Arrenca el linux i un programa que es diu Ubuntú que, pel que veig és molt semblant al Word i que no conec. De cop no sé què passa, però sento un comentari dit en baixet Tendremos que trabajar con Windows... Un del seu costat amaga mig somriure i l'altra fa un gest subtil de que calli. M'espero...
Reinicien el PC i efectivament, inicien una sessió amb Windows NT 2000. Ha! M'aixeco ràpidament. Per avui ja en tinc prou! Pregunto si puc utilitzar un dels ordinadors per escriure la divertida facècia i em diuen que encara no están operativos. Tant me fa, pujo carrer Tallers amunt fins a Ronda Universitat. Entro a un ciber. Visca el programari Lliure!
A la tarda hi ha una xerrada de blogs. M'hi passaré
P.D: Un afegitó sobre la llengua. Fa uns mesos un conegut em comentava que l'Ajuntament de Barcelona va exigir l'ús de la llengua catalana per a atorgar 12000 euros de subvenció per a un congrés. L'Ajuntament es feia càrrec també de la traducció simultània. L'hilarant va ser que els discurs de cloenda del polític municipal va ser en castellà... Doncs bé, avui ha passat quelcom similar, tot i que amb objectes i personatges diferents.
La pantalla ja funciona. Un home amb la pinta de "de profesión socialista" dóna unes indicacions amb un walkie tot fent-se l'homenet. Tant te'l podries trobar de conserge en un poliesportiu o com a tècnic de no sé què, un d'aquells que fruiexen de la bicoca atorgada per les insultants majories absolutes dels socialistes a l'àrea metropolitana.
Arrenca el linux i un programa que es diu Ubuntú que, pel que veig és molt semblant al Word i que no conec. De cop no sé què passa, però sento un comentari dit en baixet Tendremos que trabajar con Windows... Un del seu costat amaga mig somriure i l'altra fa un gest subtil de que calli. M'espero...
Reinicien el PC i efectivament, inicien una sessió amb Windows NT 2000. Ha! M'aixeco ràpidament. Per avui ja en tinc prou! Pregunto si puc utilitzar un dels ordinadors per escriure la divertida facècia i em diuen que encara no están operativos. Tant me fa, pujo carrer Tallers amunt fins a Ronda Universitat. Entro a un ciber. Visca el programari Lliure!
A la tarda hi ha una xerrada de blogs. M'hi passaré
P.D: Un afegitó sobre la llengua. Fa uns mesos un conegut em comentava que l'Ajuntament de Barcelona va exigir l'ús de la llengua catalana per a atorgar 12000 euros de subvenció per a un congrés. L'Ajuntament es feia càrrec també de la traducció simultània. L'hilarant va ser que els discurs de cloenda del polític municipal va ser en castellà... Doncs bé, avui ha passat quelcom similar, tot i que amb objectes i personatges diferents.
Copyfight
Aquest cap de setmana a Barcelona es reuneix el Copyfight, un grup autoanomenat els defensors de la cultura lliure. Malgrat aquesta certa pompositat -a vegades és inevitable- el programa de conferències és interessant i miraré d'acostar-m'hi i si en sóc capaç, n'escriuré alguna cosa. Els ponents són advocats, activistes, artistes i intel·lectuals. Les meves sospites es centren en els activistes i els intel·lectuals, dels altres dos tipus podem saber per on ens pot apretar la sabata. Les conferències de demà estaran dedicades a la literatura i cultura escrites; música i entretenimient, dissabte; i diumenge software i cultura digital. Per a mi ja comencen malament posant dins del mateix sac la música amb l'entreteniment.
Estic a l'atur, passa-ho
El Govern ZP és una caldera de sorpreses. Té collons que la tramitació dels papers de l'atur sigui un dels primers serveis que ofereixi l'Administració Pública via sms.
I jo pensava, pasqual de mi, que els primers haurien de ser els de l'Oficina anticorrupció. O un de menys escandalós: quantes vegades veieu obres al vostre carrer i no en teniu idea per què l'han aixecat? O més senzillament, quan costen aquesta fanals tròpico-siderals que estan posant?
I jo pensava, pasqual de mi, que els primers haurien de ser els de l'Oficina anticorrupció. O un de menys escandalós: quantes vegades veieu obres al vostre carrer i no en teniu idea per què l'han aixecat? O més senzillament, quan costen aquesta fanals tròpico-siderals que estan posant?
Tot esperant que quatre benaventurats xisclin perquè el govern britànic estudia la manera de controlar sms i correus electrònics, aquest article explica les raons per les quals avui podem eviar mails i sms, entre moltíssimes altres coses. Mentrestant, seguirem llegint estupideses sobre Churchill.
***Actualització de dimecres 13 de juliol. La Unió debat avui la proposta de controlar les dades de mòbils i internet
***Actualització de dimecres 13 de juliol. La Unió debat avui la proposta de controlar les dades de mòbils i internet
Dret a ser feliç
No m'agradaria que passés desapercebut aquest article de Xavier Roig. Parla, sobre tot, de les imbeci·licitats passades i presents dels senyors d'Iniciativa per Catalunya
I tampoc el que publicà ahir mateix. L'empresa del senyor Roig va treballar amb la cabdidatura londinenca i explica perquè no va ser escollida París.
I tampoc el que publicà ahir mateix. L'empresa del senyor Roig va treballar amb la cabdidatura londinenca i explica perquè no va ser escollida París.
You'll never walk alone
When you walk through a storm
hold your head up high
And don't be afraid of the dark.
At the end of a storm is a golden sky
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Tho' your dreams be tossed and blown.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
hold your head up high
And don't be afraid of the dark.
At the end of a storm is a golden sky
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Tho' your dreams be tossed and blown.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
L'enemic el tenim aquí
N'hi ha que miren tot el sant dia a l'Irak. Els culpables no són a Bagdad ni a Washington: els assassins de Londres i Madrid són a sota de casa. Idees per avui posa el dit a la nafra. Tot i que no estic d'acord amb el paràgraf final, té tota la raó del món quan diu que ens hem ficat l'enemic a casa. Un frau a la confiança donada, un cop de puny a la porta oberta. Parem de donar discursos imbècils tipus terricabras i deixebles. L'Estat ha de garantir la nostra llibertat i la seguretat.
No hi ha cap dubte: la guerra contra el feixisme islàmic ha d'encarar el seu front més complicat: el domèstic. Els governs lliures, i sobretot la majoria de la ciutadania, han d'entendre que l'enemic és a casa i des de casa planeja els seus atacs més letals. Mentre les tropes estan estabilitzant els antics centres de l'estratègia terrorista, els assassins ja fa temps que han fet de les nostres ciutats campaments bases per dissenyar els atacs. I no ens enganyem, aquests campaments tenen els seus nuclis a les comunitats musulmanes i tot el seu engranatge: mesquites, imans i associacions.
Urgeix un setge sense precedents a la comunitat musulmana. Les forces policials, i sobretot els serveis d'intel.ligència, han de començar la feina bruta sense complexes. És hora de conèixer tots els fils dels guettos musulmans i eliminar-ne qualsevol indici de fanatisme. I quan diem eliminar, volem dir eliminar.
El ministre de l'interior francès, un impresentable
Els caps de la policia britànica i els polítics han estat molt cautelosos. No han parlat de nombre de víctimes. Contrasta la prudència amb el comportament indigne del ministre de l'interior francès. Qui coi s'ha cregut que és aquest Sarkozy? Llegeixo aquesta terrrible notícia a El País:
Francia eleva el balance a 50 muertos El ministro francés del Interior, Nicolas Sarkozy, ha contado todo aquello que su homólogo británico no ha querido hacer público aún. Según ha dicho, Charles Clarke le ha confirmado que se han producido al menos 50 víctimas mortales y 300 heridos, medio centenar de ellos graves.
Sarkozy ha señalado a la televisión pública francesa que ha hablado dos veces con Clarke, y que éste le ha contado que las explosiones fueron “de una violencia considerable”. “El techo del metro se ha hundido, la escena del crimen es muy difícil de reconstruir por los destrozos provocados por la explosión”, ha añadido. Respecto a los autores, ha señalado que son “criminales, no terroristas, porque eso querría decir que tienen una ideología detrás y no la tienen, son asesinos que no respetan a nada ni nadie”. “Me ha dicho que piensa que es Al Qaeda, pero no tiene elementos [probatorios]. Que a su conocimiento no hubo bombas humanas, suicidas”, ha añadido.
No en el meu cognom!
De l'Avui del 7 de juliol
Ai, que patirem! I per què no el signen, per exemple, en un lloc simbòlic de derrotes contemporànies, com ara el Carmel, el Fòrum o Perpinyà? O fins i tot dins del Trambaix. Serà que no s'han signat tractats dins d'un tren!
Estic amoïnat, amics meus. El meu cosí de part de pare surt amb una noia que es diu Elisenda Estatuet. Sense la "t", però. Tinc por que es casin. Quin futur espera a la possible descendència? Les bromes galdoses d'aquesta mena es veuen a venir:
Encara podria ser pitjor la riota, una dona podria dir-li:
Apel.lo als drets de la infància i del liure desenvolupament de la personalitat per demanar que els senyors polítics vagin a fer les seves necessitats de tot tipus a un altre lloc per a no posar, ai las!, més sal a la ferida.
Núria, Sau, i ara Cardona?
Catorze col·legis professionals de la comarca del Bages demanaran per carta al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i al del Parlament, Ernest Benach, que el nou Estatut passi a ser anomenat Estatut de Cardona. Addueixen que Catalunya té un deute històric amb Cardona, vila que va ser l'any 1714 l'últim baluard català a caure davant les tropes de Felip V. "El poble català mai no ha recompensat aquell sobreesforç de la vila ducal", manifesten els col·legis professionals del Bages. Altres poblacions catalanes també hi aspiren.
Ai, que patirem! I per què no el signen, per exemple, en un lloc simbòlic de derrotes contemporànies, com ara el Carmel, el Fòrum o Perpinyà? O fins i tot dins del Trambaix. Serà que no s'han signat tractats dins d'un tren!
Estic amoïnat, amics meus. El meu cosí de part de pare surt amb una noia que es diu Elisenda Estatuet. Sense la "t", però. Tinc por que es casin. Quin futur espera a la possible descendència? Les bromes galdoses d'aquesta mena es veuen a venir:
-Senyor Cardona Estatuet, lamento dir-li que vostè prèn les decisions amb poca independència. Vostè no és ni carn ni peix.
Encara podria ser pitjor la riota, una dona podria dir-li:
-Noi, quines poques competències que tens!
Apel.lo als drets de la infància i del liure desenvolupament de la personalitat per demanar que els senyors polítics vagin a fer les seves necessitats de tot tipus a un altre lloc per a no posar, ai las!, més sal a la ferida.
El General Franco va ser un intel·lectual...
... segons Julio Merino, l'autor del llibre "El otro Franco". Diu coses tan interessants com "Franco salvó la república en tres ocasiones: 1934, 1935 y 1936". Bé, us passo l'enllaç al xat de Terra que compartí amb els internautes l'1 de juliol, sense el 8. El llibre és una biografia del Generalísimo des del seu naixement fins al començament de la guerra civil.
L'estanquer explica als que el volen escoltar que en deu anys ha doblat la venda de paper. Comenta que fa uns quinze anys l'empresa Miquel Costa va estar a punt de tancar. Agafa "La Vanguardia" i busca a quant cotitzen les accions. Fa una pausa per a evitar que el rotet o el sanglot sigui sonor, finta i rebla:
- La gent d'aquest país té la pell molt fina i cada vegada més ens l'agafem amb paper de fumar".
- La gent d'aquest país té la pell molt fina i cada vegada més ens l'agafem amb paper de fumar".
Matrimoni
Les tardes de diumenge permeten, almenys a mi, retocar posts anteriors i vagarejar el pensament. Un professor explicava que la millor negociació és aquella en què tu t'assegures el contingut i alhora deixes que l'altra part escrigui el discurs de la victòria, guanyi la batalla de la vanitat i desfili fastuosament dia i nit. Com diu la meva àvia, alaba't, ruc, que a fira et duc.
Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Ratzinger fa veure que plora i que ha perdut mentre que, de ben segur, es frega les mans. Qualsevol dia d'aquests veurem renéixer la gran colació cristianisme i socialisme i els progres de tota la vida no sabran ni què fer. Comparteixen un enemic comú, la qual cosa uneix molt: el liberalisme.
D'altra banda, el socialisme progre ha tornat a mostrar que el principi d'igualtat té un fonament inequívoc en l'enveja, que fa preguntar tu sí i jo no?. Els gais i lesbianes, crec, han venut l'anima al diable. Volen equiparar-se al que sempre han repudiat a canvi de victòries públiques. Potser han guanyat la guerra dels símbols, però de ben segur saben que el seu discurs ha estat derrotat. I tots plegats seguirem demanant permís per estimar a canvi de que el món reconegui de que tenim raó. L'amor, la més greu forma d'exhibicionisme. Que lluny que estem del liberalisme.
Res, us deixo amb el Roth que ho explica molt més bé.
Philip Roth
L'animal moribund
Editorial La Magrana
Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Ratzinger fa veure que plora i que ha perdut mentre que, de ben segur, es frega les mans. Qualsevol dia d'aquests veurem renéixer la gran colació cristianisme i socialisme i els progres de tota la vida no sabran ni què fer. Comparteixen un enemic comú, la qual cosa uneix molt: el liberalisme.
D'altra banda, el socialisme progre ha tornat a mostrar que el principi d'igualtat té un fonament inequívoc en l'enveja, que fa preguntar tu sí i jo no?. Els gais i lesbianes, crec, han venut l'anima al diable. Volen equiparar-se al que sempre han repudiat a canvi de victòries públiques. Potser han guanyat la guerra dels símbols, però de ben segur saben que el seu discurs ha estat derrotat. I tots plegats seguirem demanant permís per estimar a canvi de que el món reconegui de que tenim raó. L'amor, la més greu forma d'exhibicionisme. Que lluny que estem del liberalisme.
Res, us deixo amb el Roth que ho explica molt més bé.
Els homes heterosexuals que es casen són com els capellans quan s'ordenen: fan vot de castedat, amb la diferència que sembla que no se n'adonen fins al cap de quatre o cinc anys. La naturalesa del casament no és menys opressiva per a un mascle heterosexual -tenint en compte les preferències sexuals d'un mascle heterosexual- que per a un gai o una lesbiana. Però avui dia fins i tot els gais es volen casar. I per l'Església. Dos-cents o tres-cents convidats. I espera quan vegin en què s'ha convertit el desig que els va fer tornar-se gais. N'esperava més, d'aquesta gent, però resulta que tampoc ells toquen de peus a terra. deu haver-hi influït la sida. El declivi i l'ascens del condó és el tema sexual estrella de la segona meitat del segle XX. El condó ha tornat. I, junatment amb el condó, tot el que es va engegar a fer punyetes durant els anys seixanta. Quin home s'atreveix a dir que s'ho passa igual de bé fent l'amor amb condó que sense? Quina gràcia hi troba? Per això els òrgans de la digestió han acabat tenint, en l'època en què ens trobem, la supremacia coma orificis sexuals. La necessitat desesperada de la membrana mucosa. per eludir el condó, han de tenir una parella estable, i decideixen casar-se. Els gais són militants: volen casar-se i volen incorporar-se a l'exèrcit sense ocultar la seva condició i que se'ls accepti. Les dues institucions que jo abominava. I per un mateix motiu: la reglamentació.
Philip Roth
L'animal moribund
Editorial La Magrana
Au va, nois, que és tard (xaves a la costa!)
Acabo de veure per tevetrès la cantada d'havaneres, massiva i camaca, de Calella de Palafrugell. (A l'estiu s'ha de fer el viu /a la costa catalana, / que a l'hivern no hi ha caliu, / Costra Brava catalana). Sempre l'última cançó del recital és l'espanyolíssima "El meu avi". Quan els cantaires enfilaven els valents de bordo / no varen tornar (no varen tornar) / i en tingueren la culpa els americans, algú ornà la melodia amb un com sempre!, amb regust a una espontaneïtat falsa. Què voleu que us digui, és una forma ben barata d'antiamericanisme desinformat i, el que és pijor, que ve de lluny. Si els catorze calellencs van anar a lluitar engatats i amb una guitarra, él més normal és que morissin a peu del porró. Quina metàfora!
Amb tot, la gent ha donat a "El meu avi" un cert toc reverencial, talment com si fos un himne. La cançoneta no té més de trenta-cinc anys i, suposo jo, que hom ha perdonat la imaginària existència del vaixell de l'armada espanyola a canvi d'esgargamellar Visca Catalunya. Pregunto si són família el famós compositor i el psiquiatra. Entre uns humils segadors i catorze inconscients i un avi temerari que van a la guerra com si anessin de viatge de fi de curs a Mallorca, em quedo amb els primers, malgrat tot.
Les havaneres no acaben de fer-me el pes i no ho dic per una mala experiència adolescent amb el cremat. Les trobo avorrides i indolents. Nomes salvo "Llop de mar", encisadora, i sobre tot la versió b de "los hermanos Pinzón", els quals, gràcies al tarannà, avui mateix podrien contraure un feliç i progre matrimoni.
Amb tot, la gent ha donat a "El meu avi" un cert toc reverencial, talment com si fos un himne. La cançoneta no té més de trenta-cinc anys i, suposo jo, que hom ha perdonat la imaginària existència del vaixell de l'armada espanyola a canvi d'esgargamellar Visca Catalunya. Pregunto si són família el famós compositor i el psiquiatra. Entre uns humils segadors i catorze inconscients i un avi temerari que van a la guerra com si anessin de viatge de fi de curs a Mallorca, em quedo amb els primers, malgrat tot.
Les havaneres no acaben de fer-me el pes i no ho dic per una mala experiència adolescent amb el cremat. Les trobo avorrides i indolents. Nomes salvo "Llop de mar", encisadora, i sobre tot la versió b de "los hermanos Pinzón", els quals, gràcies al tarannà, avui mateix podrien contraure un feliç i progre matrimoni.
Engrunejant
En Joan Oliver ha posat a prova la lleialtat dels lectors. Aquest sant baró(metre) ha esmerçat temps tot calculant les intencions de vot dels catalans i posa a disposició dels interessats el fruit del seu esforç en forma de full de càlcul.
Curiosament, però, avui la seva adreça de correu electrònic, que figura sempre a la capçalera, sortia equivocada...
*Actualització de diumenge 3 de juliol:
L'errada de la transcripció l'adreça de correu de Joan Oliver es degué al diari Avui i des d'ahir ja torna a sortir correctament
Curiosament, però, avui la seva adreça de correu electrònic, que figura sempre a la capçalera, sortia equivocada...
*Actualització de diumenge 3 de juliol:
L'errada de la transcripció l'adreça de correu de Joan Oliver es degué al diari Avui i des d'ahir ja torna a sortir correctament
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El... -
Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició ... -
Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquest...