La ciutat dels tres alcaldes

Francisco Franco es alcalde perpetu de Salamanca. Fins aqui, no hi ha res de nou, doncs son moltes les poblacions que li atorgaren aquest (des)honor, entre elles Girona i Granollers. Hi ha pero, una questio interessant: la facilitat d'aquesta poblacio de nomenar alcaldes i la necessitat de tenir-ne mes d'un: es veu que des del 1982 el rei Juan Carlos tambe n'es; en aquest cas nomes es vitalici i exclusiu.

No hi ha cap paper que consti que Franco es alcalde perpetu, perque els regidors de l'epoca creien que era mesqui recollir la distincio es un expedient. Era tanta la gratitud que un paper era poc per a que hi constes. L'escriptura rebaixava el valor, com aquells amants que creuen que les coses dites a la cara tenen mes valor que les coses escrites. L'escriptura neix de la desconfianca en la memoria i la paraula. Aixi, doncs, ens trobem amb una ciutat amb tres alcaldes: l'escollit electoralment, el perpetu -ocupat per un difunt, pero que continua en funcions fins la fi del mon- i el vitalici. Diuen que el costum es llei. Doncs, apa!

L'oficina del senyor governador

Quan ens alliberem d'Espanya, haurem de demanar l'ingres voluntari al Regne Unit per un periode de deu anys. No estem preparats, reconeguem-ho i ningu neix ensenyat. Seran deu anys d'aprenentage i de desespanyolitzacio sense autonomia ni parlament ni eleccions: administracio directa des de Londres. Sa Majestat nomenara un governador que, juntament amb l'administracio ordinaria, posara les bases del nou estat catala: fi de la disbauxa administrativa (tancament d'ajuntaments, diputacions i altres finestretes) , legislacio laboral i tributaria raonables, llibertat de premsa, etc. Llastima que fem tard, la Baronessa Thatcher hauria estat una magnifica governadora. El regim de llibertats sera el pacte de drets civils i politics de Nova York, amb l'excepcio de la suspensio temporal dels sufragis.

No es cap bajanada. Israel, quan va constituir-se com a Estat, va adoptar el model britanic. Els va anar molt be el protectorat de principis de segle vint i guaita, atrapa'ls ara! Per als que no us ho creieu, feu el favor de dedicar deu minuts al que explica Josep Pla.

L'altra funcio del senyor governador sera tambe preparar les classes dirigents. Tindra uns tutors que formaran aquelles persones nomenades pels partits amb representacio parlamentaria anterior. Cada dia aquestes aniran a l'oficina a prendre apunts i cada tres mesos seran avaluades (l'aprovat es un 7, les llicons seran en catala i angles, of course). El governador es comprometra a ajudar als alumnes amb mes dificultats (socialistes, republicans, ecopijos, etc.). Aquells que no superin les proves no podran presentar-se a cap carrec ni accedir a l'administracio. Com mes suspensos hi hagi, mes s'allargara l'administracio britanica.

Tambe hi ha deures per a la poblacio. La governacio britanica s'allargara si els inspectors de Londres tenen evidencies que hi ha papers a terra, gent gran que no pot seure a l'autobus, intolerancia religiosa, massa gent que vol ser funcionari, no es respecten els senyals de trafic, absentisme laboral, xantatges a periodistes, grups que es volen manifestar, etc. I els de TV3, des del primer dia a la BBC, encara que els primers mesos nomes serveixin el te.

En fi, pobres anglesos, quina feinada els donariem en deu anys! Si el Regne Unit no s'hi veu amb cor, per l'enrenou considerable que comporta ensenyar als catalans, podem demanar, si us plau, que la feina la facin els Estats Units. En aquest cas, si ens afanyessim una mica, Condolezza Rice o George W. Bush, serien us governadors adients.

Passats aquests anys, l'informe del governador presentat a Sa Majestat proposara el calendari a seguir. Nomenara una cambra vitalicia d'anglesos i catalans que vetllara pel manteniment dels valors de la nova republica: la llibertat i l'ordre. I d'acord amb l'informe anira donant mes corda. Molt possiblement en vint-i-cinc anys, no es massa, Catalunya sera un pais capdavanter al mon.

El matrimoni Ceaucescu a Franca

Selegolen Royal es la candidata del socialisme frances per a cap d'estat. No cal dir que aquesta senyora frueix d'una bona fama a Catalunya i a Espanya i se la contraposa a Nicolas Sarkozy. Naturalment, les meves preferencies son Sarkozy. I, sobretot, despres del que acaba de fer la Royal (canin o llevat, tant se val). La sociata esta casada o viu aparellada a Francoise Hollande, un altra capitost sociata, a l'estil Carme Figueras-Jose Zaragoza, Felipe Gonzalez-Carmen Romero, Montilla i la regidora d'Esplugues, Bill i Hillary Clinton, Tony i Cherie Blair, Mayol-Saura i altres nepotismes de l'esquerra. Cal dir que tota aquesta gent ha esmercat moltes hores a conspirar dins el partit. Un comenca com a alliberat del partit i va pujant, pujant, etc. I es clar tantes reunions i tanta endogamia, tant poc sortir al carrer, tant poc saber que es treballar com a assalariat a l'empresa, tambe dona per lligar i t'acabes enamorant d'algu del gulag.

Be , diuen que sarkozy es dur, etc. Dur el sarkozy? Sabeu la mala llet que te aquesta sociata? Ha destituit el seu portaveu Arnaud Montebourg. Aquest senyor va ser entrevistat i van preguntar-li quin era el principal defecte de la Royal. i va dir: el seu company. El que es una sortida bromistica ha suposat la suspensio de la seva feina.

Ara, suposem que aixo hagues passat al partit de la dreta i algu hagues fet una brometa sobre la dona o la parella de Sarkozy. On serien ara les histeriques feministes? Monsieur Sarkozy, el necessitem, faci el favor i guanyi, que prou disgustos tenim pertot arreu.

Xoans, Joses i ases

N'hi ha a totes les cases, si senyor. I a Escocia, tambe. Aquesta setmana m'hi he fixat una mica mes i he quedat esgarrifat per les ximpleries que diuen la gent del partit nacional escoces. Tants motius que deuen tenir per a la independencia i surt un senyor que ara no recordo el nom i deixa anar un raig de parides sobre l'Irak amb el mateix estil que en Carod. Cal robar vots als laboristes, es clar, i aquesta gentola han trobat que l'alliberament iraquia els dona vots, doncs troben que aixi castiguen el partit de Blair. Sobre les propostes economiques n'hi ha per llogar-hi cadires. Es una llastima que en moments importants tant Escocia com Catalunya estiguin governats per aquesta mena de gent. Ja ho tenen aquests processos, el galliner s'esvalota i els demagogs fan l'agost.

D'altra banda, hi ha el senyor Sean Connery. Aquest home te una magnifica residencia al barri londinenc de Knightsbridge. Comparetix veintage amb Jose Mourinho i la Baronessa Thatcher. Home, no fotem, sembles el nostre Xoan quan fas aquests discursos working class! Un feia pel.licules de lladres i serenos i ara s'ha passat a pregonaire; l'altre, el nostre, ho ha estat tota la vida i ara se li escapen els lladres i els serenos. Ara aixo si, Connery no es famos per ser escoces sino per ser un bon actor i justament per aixo pot defensar internacionalment el seu pais, justament al contrari del que creu molta de la nostra gent, que es pensa que sera famosa pel sol fet de ser catala.

Mentre el mirall sigui Escocia, Palestina i el Timo(r) Oriental ho portem clar.

Mrs. Tracy

Quan vius a un pais estranger has de saludar tothom. Si no ho fas, quedes en fora de joc i no coneixes ningu. Algunes vegades m'he trobat, estant en un pub, que algu es posa a parlar amb mi sense que li hagi proposat conversa. Es molt possible que no tornis a veure a aquella persona amb la que comparteixes xarrera. Tant se val, la questio es dir alguna cosa. Tambe ho he vist als autobusos. No crec pas que sigui un tret de la personalitat anglesa, sino del fet de viure en una ciutat petita o en un poble gran. Adoro Londres, m'hi escapo un cop al mes. Pero m'encanten les ciutats petites, que tot queda de cami i pots anar a peu a tot arreu. Els pobles petits, de menys de deu mil habitants, d'altra banda, m'ofeguen.

Ahir esperava que obrissin la farmacia i davant meu feia cua una senyora d'una seixanta i mes anys. Parlava un angles molt polit. Un oncle seu havia estat brigadista internacional. Va estar molt contenta de trobar un catala. Em va preguntar si encara parlavem la llengua o si era una cosa de la gent gran.

-Be, es un idioma oficial, incomplet, costa entrar en certs ambits, pero si, s'ensenya a les escoles i hi ha alguns mitjans en catala.

-Es important que la gent estimi la llengua, oi? Els meus nets parlen un angles molt lleig. El meu oncle, quan va tornar a Devon, sempre s'entristia quan sentia a parlar d'Espanya. Pobres catalans, deia, els ho prendran tot.

Considero que els brigadistes eren uns il.luminats pels trinxeraires de l'epoca. Abstractament, en tinc mal concepte. Les histories personals, pero, m'entendreixen i els cops de pun sobre la taula que he donat quan he discutit sobre aixo, queden en un no res i si hagues conegut l'oncle de ben segur li hauria donat una abracada. D'altra banda, quan Mrs. Tracy va dir que era important estimar les coses, no vaig saber que dir, simplement, un "absolutely". Catalunya, un pais de perdedors, em sentia pitjor amb aquest "pobres catalans", que no pas que es es referis al pais com una part d'Espanya. Espanya no es el problema.

Una reina per als francesos

Aqui s'han pres de molt bon humor la noticia de que el 1956 el primer ministre frances, Guy Mollet, va proposar una unio comuna entre el Regne Unit i Franca. Ahir la BBC va donar a coneixer uns documents antics de l'arxiu nacional britanic que demostren que es va considerar la idea. El primer ministre frances era un anglofil i el primer ministre britanic un francofil. Amb tot, la proposta francesa no fou acceptada pels britanics. Mollet, Paris i Londres

Avui tots els diaris publiquen la noticia. El tractament ironic del Times es magnific. El titol es "S'il vous plaît ... can we be British, too?". El corresponsal a Paris, Charles Bremner, explica la curiositat i finalment entra al joc de la historia ficcio: si aquesta paisos s'haguessin unit l'Arsenal no tindria tans jugadors estrangers, els trens serien puntuals, s'acabarien les disputes sobre el brie de Somerset i el xampany de Sussex, l'industria automobolistica encara seria prospera, Anglaterra hauria guanyat mes d'un Mundial de futbol, etc.

Le Monde tambe dona la noticia, pero sense el sentit de l'humor. Ja ho diuen per aqui, aquests francesos no saben riure.

Dos companys de feina em diuen que, ara que els escocesos es volen independitzar, perque els catalans no ens ajuntem a l'imperi britanic."Veuriem el Barca cada quinze dies, no esta malament. A mes, ja teniu la bandera de Sant Jordi. Ja ho veus, no us insultarem, eh?"

Quatre ratlles sobre Escocia

Aquests dies de Nadal uns amics em preguntaven sobre la situacio politica d'Escocia. Ben poca cosa en se, tret de les informacions publicades. Escocia figura al mapa europeu redreçable dels sobiranistes catalans. Les enquestes i l'estat d'opinio sobre una secessio van be per al Partit Nacional Escoces.

Cal anar molt en compte, pero. Els anglesos es defineixen identitariament a l'exterior com a anglesos, no com a britanics. Quan preguntes sobre aixo, no s'exciten. Tampoc els avantpassats trenquen la pau dels cementiris ni sents comentaris apocaliptics que anuncien grans calamitats. Amb els que he parlat tots diuen el mateix: els anglesos estan a favor de la independencia d'Escocia i tambe de la unificacio politica irlandesa. Son un altre pais i si la volen, endavant. Ara, aixo si, algu puntualitza: les plataformes de petroli del mar del nord son britaniques i si no volen ser britanics, es quedaran sense el petroli.

El govern britanic ha fet una cosa molt curiosa. Esta enviant institucions estatals a Escocia. L'agencia tributaria, per exemple, te la seu a Edimburg. No te res a veure, doncs, amb el trasllat de la Comissio del Mercat de les telecomunicacions a Barcelona.

Amb tot, a Anglaterra els acudits sobre els escocesos son coneguts. Els donen la fama de salvatges, avars i allunyats dels topics valors anglesos. Em deia un: "jo serraria l'illa i d'un cop de peu els enviaria a l'artic".

Ultimament esta sorgint un moviment a la Cornualia. Aixo hja no els fa tanta gracia perque aquest comtat si que forma part del pais angles. aquest tambe el tracten amb menyspreu: "volem Cornualia a les Nacions Unides!", diu un i la sortida es acompanyada amb riallades.

Si catalunya te una historia, unes institucions, una llengua, etc., no entenen perque el govern espanyol es nega a un referendum. Be, els dic, Espanya no creu que siguem Escocia, sino Cornualia. "OK, ara ho entenem tot", diuen.

Liverpool -Arsenal

Exeter es un poble i ens coneixem tots. Martin Kollar es un txec que ven una mica de tot. Te muntat una mena de consolat i una xarxa de contactes molt bona. Abans de les vacances de Nadal vam trobar-nos. Va preguntar per si podia parlar amb l'amo del pub on vaig treballar-hi per col.locar dues noies de Praga que vindrien al gener. Tambe volia dues samarretes, una de l'Eto'o i l'altra del Ronaldinho, pero les volia comprades a la botiga del Barca, amb la bossa de Barcelona i el tiquet. La compra on line, per a ell, tenia menys valor. Pensava en l'arribada triomfal que faria a casa dels seus nebots. Va preguntar-me si necessitava alguna cosa: un ordinador portatil, una habitacio per un amic, marihuana, etc. Vaig demanar per una entrada per al partit de la segona volta a Anfield Road, al mes de marc. A Anglaterra hi ha abonaments diferents per la premier i la lliga de campions i encara no es pot comprar entrades. A mes, la capcitat de l'estadi es per a 45.000 espectadors. Va dir-me que em seria mes facil trobar l'entrada a traves del Barca, i mes si soc soci. Un apunt: el carnet i l'abonament del Barca son ridiculament barats comparats amb els d'aqui. El de l'Arsenal, per exemple, costa 3000 lliures per temporada, 4.500 euros.


Ahir vam tornar a trobar-nos al Duke of York, tot veient el partit Liverpool i l'Arsenal. Quin partit! El resultat final fou 3 a 6. Un espectacle grandios. I el pub ple de gent, animant els dos equips, atmosfera plena de fum, les pintes de cervesa volen i dues cambreres rosses de pits voluminosos resignades a les mirades i estranyades si entra un client i no les fita. Diuen que el Duke of York es el pub mes fatxa de la ciutat. Be, aixo gho diuen dues catalanes globofobes i vegetarianes. Esta decorat amb fotos de futbolistes gloriosos, herois militars i postals antigues de Devon. No si els amos son fatxes o no; ahir tenia una vitalitat impressionant.

El 2006 i el 2007

Fa rabia que em trobi tant be a Anglaterra i que quan vagi a Catalunya em passin coses dolentes que no succeeixen la resta de l'any. Quan vaig anar-hi pel novembre un caixer automatic va empasasar-se la tarja de credit del banc angles i no va donar-me els diners i vaig haver esperar a la tornada per recuperar les dues coses. Ara, per Nadal, vaig perdre el telefon mobil, se'm devia caure dins del taxi. Vaig trucar a un telefon "d'objectes perduts al taxi". Deu ser interessant treballar en aquesta oficina: quines coses es deixa la gent dins un taxi, totes urgents i imprescindibles, segur: papers importants, diners, telefons, agendes, i d'altres de mes increibles. Totes aquestes son dificilment recuperables, doncs, quan hi truques, et demanen si saps el numero de la llicencia o la matricula del cotxe o si tens el rebut. Dones Poca ajuda quan dius que eres a tal hora a Francesc Macia i que era un Volkswagen Passat. Nomes queda la extrema voluntat del taxista que obri el mobil i miri l'agenda i busqui el numero "casa". Quan un esta desesperat perque espera unes trucades urgents de feina i no sap els numeros de memoria pensa totes aquestes coses.

Es cert, he escrit "casa", es aixi com tinc apuntat el numero on viuen els pares. Segueixo considerant Catalunya casa meva, malgrat tot. No fa gaire que soc fora i no puc dir que sigui un catala ressentit, dels que marxen maleint-t'ho tot, com aquell personatge de la pel.licula Cinema Paradiso, que abans de marxar a Alemanya, va escupir la terra. Fa quatre anys era a Ginebra amb dos companys de la universitat, una dona que parlava catala ens va dir maleducats perque anavem caminant pel mig de la vorera i, segons ella, parlavem fort. Havia marxat molts anys abans i ens va dir unes quantes perles del pais. Estimo el pais, malgrat que hi hagi tantes coses que no m'agraden i que s'haurien de canviar. Esclar que el tripartit no s'anomena i que s'ha d'amagar. Es molt mes agradable dir que aquella franja que Ronaldinho porta a l'esquena es la bandera del pais de l'equip.

Si que crec que el fet de marxar es el millor que he fet a la vida, havia d'escampar la boira. Pero no vull que em passi allo que diu Joan sales a "Incerta Gloria": quan un metge pren el pols al pacient ha d'estar segur que ha entomat el brac del pacient i no el seu. Vull dir que es important separar les vicissituds personals i la del pais. Anglaterra em sembla meravellosa perque ha estat el lloc on he marxat. Jo volia marxar i de ben segur que a un altre lloc tambe hi hagues estat be. i si a Catalunya estava agobiat, el pais no en tenia la culpa, eren les circunstancies personals. I ara les circunstancies i la feina poden portar-me lluny geograficament. Es possible que ben aviat em toqui tornar a fer les maletes. Estic en estat de bona esperanca, de noticies de feina, ep! Si, si, estic impacient i em costa dormir.

Oi, Ridao?

Si vaig a la Placa del Doctor Letamendi i tiro una pedrada contra la delegacio d'hisenda, si m'enxampen, em trobare una denuncia de l'Agencia Tributaria.

Si Eta va a Barajas i tira una bomba i destrueix una terminal d'aeroport, pagada amb impostos, si la policia enganxa els culpables, hauran de pagar les destrosses?

De ben segur que algu ja ha calculat quants milions han costat tants anys de terrorisme. Aquesta balanca fiscal tambe m'interessa. Mes que res, per callar tantes boques estupides que hi ha a Catalunya. Oi, Ridao?

La grip

He passat un dia i mig al llit per una mena de grip. També hi han caigut els meus germans i els pares. En el meu cas, per sort, la febre no ha anat més enllà dels 38. Patia perquè demà he de marxar de nou cap a Anglaterra.

Dos o otres dies al llit van molt bé. Reposes i sues. El meu pare no pot sentir dir aquestes coses, "amb la feinada que tinc!". És un esperit inquiet i el fet d'haver d'estar al llit encara el posa més nerviós.

Avui m'he llevat, m'he dutxat i he baixat a buscar el diari. Si tot plegat hagués passat vuitanta anys enrere, qui sap, ara seríem tots morts.

Què tal, senyor Genís, té gaire por? -Jo no, senyor. No vull fer valenties
temeràries, però estic molt tranquil. M'he posat sofre a les plantes dels peus,
¿m'entén, vostè? Porto lo canonet de càmfora, que mai no és mal; vaig un poc més
abrigat, ¿em comprèn?; rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc
te amb aiguanaf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la
muntanya per si un acàs, no treballo per no amoïnar-me, i m'entretinc en
pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està
gaire bona.

Robert Robert
Barcelona avui en dia
Editorial Empúries

(Escrit a mitjans del segle dinou)

El Ribot surt al diari

Aconseguit a través de Barcepundit

Sadam Hussein i la pena de mort

Fa dos mesos vaig veure la película "Capote". Va impactar-me l'escena final de l'assassí penjat a la forca. Diuen que l'execució de Sadam Hussein ha estat filmada. De moment ja n'han sortit algunes fotografies amb la corda al coll.

El principal sentit de la pena de mort és l'exemplaritat. Si no és pública, no té cap raó d'existir. Ben aviat hi haurà els vídeos a la xarxa. Sadam tornarà a ser penjat, doncs.

El 19 de desembre The Times va publicar un article sobre la declaració de drets humans. Aquest article no versa sobre la pena de mort, si no sobre la visió utilitarista dels drets humans. A grans trets, l'utilitarisme defensa mesurar les accions humanes pel profit, benefici o dolor que comportaran, i no pas per una determinada posició moral.

Bé, jo no comparetixo aquesta filosofia. És per això que quedo estupefacte quan alguns grups de defensa de drets humans diuen que l'execució de Sadam agreujarà la siuació a l'Iraq.

És clar que l'execució de Sadam tindrà conseqüències. Però com que sóc contrari a la pena de mort, trobo una bestiesa valorar l'execució en aquests termes. Mai havia vist tanta realpolitik en els sectors contraris a l'intervenció a l'Iraq. Suposo que no se'ls acudirà tenir cap mala paraula contra Kissinger.

"El Poema de Nadal" a l'Església del Pi.

Ahir a Santa Maria del Pi van recitar "El Poema de Nadal" de Josep Maria de Sagarra. Em va agradar perquè precisament vaig anar a escoltar el text sagarrià, que m'emociona. No en tinc ni idea a quants llocs del país es farà una lectura pública. Amb tot i així em semblen poques, molt poques perquè em va costar saber a quins llocs es recitava.

Malgrat que la sonoritat de l'església del Pi és coneguda, el centre no reuneix les condicions per a la recitada, almenys per la manera com l'han pensat els directors. És molt temptador organitzar-hi concerts, però una Església no és per fer-hi tancades, manifestacions ni teatre. Entre altres coses, perquè els actuants mereixien un aplaudiment i una Església no és un lloc per aplaudir, ni posar-se dret o cridar "visca!".

La posada en escena fou multicultural. A la primera part hi havia un grup de guitarristes sud-americans. Els músics eren molt bons. El que passa és que tinc mania a la combinació guitarres i Església. La guitarra no és un instrument per a ser tocat en una Església. I si hi ha algú que acompanya el ritme amb una pandereta, les esgarrifances són comprensibles.

Els recitants eren actors de les telenovel.les. N'hi havia un, que no recordo el nom , era el més gran i té una veu potent i una dicció magnífica. Recità magistralment el fragment del camí de Josep i Maria cap a Betlem i el del rabadà que tots duem a dins. Excepte aquest actor, la resta actuava amb massa moviment. I pujar i baixar les escales. L'Església és l'antònim de les corredisses.

Per tot plegat, va quedar tant impactant la presència de Joan de Sagarra, que recità l'última part. Aquell home no recitava, te l'explicava, com un professor que porta anys explicant la lliçó. La seva veu trèmola, el bastó, la mirada a l'espectador -tothom es pensava que li explicava a ell- fou la traca final. La "Santa Nit" de fons hi ajudava.

Atenció primària

Aquests dies sóc a Catalunya. A la tarda d'ahir vaig trobar-me una amiga que m'explicà que en un centre d'atenció primària van ornar un arbre nadalenc amb preservatius inflats. El personal del centre el mostrava ben ufanós, buscant la riallada còmplice del pacient.

La meva amiga és mestra, ha fet pedagogia sobre l'ús dels condoms a l'aula i es va enfurismar per la frivolitat. Va demanar una explicació a la direcció. Primer vingueren els problemes per aclarir qui és el director, pel marasme organitzatiu poc eficient. Després, la prepotència de la direcció. I encabat vingueren els raonaments. Tot plegat feia honor al nom d'atenció primària.

He vingut molt content i començo a posar-me de mal humor. En tenen la culpa aquests altaveus que vociferen nadales tot el dia al carrer. Els ha posat l'associació de comerciants. Sembla que vulguin espantar els clients, perquè estic a punt de marxar a un altre lloc tan bon punt enllesteixi aquest escrit. Tinc un altaveu quasi a sota la finestra. Hauré de fer un esforç per no fotre-li una torreta i calli d'una santa vegada. Seria la meva contribució a un Nadal en pau, harmoniós i sense contaminació. Ara sona l´ai Pasqual, no t'hi enfadis que sóc un àngel del cel i que vinc a anuciar-te que n'és nat el rei del cel. Sí, home, sí.

Pinochet i els drets humans

El 10 de desembre de 1948 es signa la Declaracio Universal dels Drets Humans. L'efemeride ha coincidit amb la mort de Pinochet. La nostra dignitat sempre son les victimes. La pompositat del text es filla de les circunstacies amb que s'elabora el text. La declaracio xoca amb la realitat i el desig que tot sigui mes facil topa amb la naturalesa. Aquest es precisamwent el proposit del text perque necessitem l'esperanca. Si no, com es suporta tot plegat?

Es segur que hi ha hagut i hi ha paisos que han patit una repressio mes dura que Xile. Aquest pais tenia una bona trajectoria de democracia institucional, com explica impecablement l'obituari del The Times.

Com diria la meva avia, que Deu l'hagi perdonat. O no. Em sembla que a Garzon li agradaria ser el fiscal del judici final o el mateix jutge. Mentre no li arriba aquest carrec celestial, podria afanyar-se i engarjolar Castro. Mai es tard. Llavors veuriem alguns diputats catalans manifestant-se davant l'Audiencia Nacional espanyola.

La sindrome del mariner de Sant Pau

Aquests dies la catedral d'Exeter te una il.luminacio extraordinaria. Cada tarda a les sis, hi ha un grup diferent de cantaires: la coral universitaria, el cor parroquial catolic, una agrupacio anglicana o, com ahir, un despatx d'advocats. Hi ha un gran avet amb les tipiques finestres de l'advent. Cada finestra te un patrocinador: un supermercat, una associacio d'excombatents o un pub. Els diners recollits serveixen per al manteniment del centre. El grup que canta obre la finestra del dia i convida a la concurrencia a fer un donatiu.

Sempre torno de la feina a peu i la catedral es de pas. Exeter es una ciutat on no passa mai res. Em pregunto com s'ho fan els redactors del diari local per treure un exemplar cada dia. La ciutat no destaca per res en especial, Londres queda una mica lluny. Aquests esdeveniments nadalencs trenquen la monotonia, que dirien els entusiastes de les emocions externes. Ja que l'Albert Guilera anomena Verdaguer en un comentari del post anterior, em sembla que estic afectat per la sindrome del mariner de Sant Pau. Aqui, quan anomeno el tripartit em passa el mateix que al mariner que s'establi alla a on d'un rem li'n digueren un culler.

200 anys de l'abolicio de l'esclavitud. L'oracle del passat.

Cada any, potser cada mes o cada minut hi ha un motiu per al revisionisme historic. Suposo que es degut a que estem comencant el mil.leni. O es aixo o la culpa la te internet, com diu la meva mare. Deu tenir rao -les mares sempre en tenen-, es sorprenent que a l'era de les comunicacions instantanies ens agafi la mania de rescriure la historia, d'examinar el passat implacable. Definitivament hem creat una maquina del temps que funciona amb aquest gran (in)combustible -reciclable, of course-, que son que les emocions.

El fet es que el 2007 es compliran 200 anys des que el parlament britanic va abolir l'esclavitud. Tony Blair ha escrit un article per a New Nation, un diari de la comunitat negra, on explica el seu dolor pel comerc d'esclaus. "Alguna cosa he de fer o de dir", haura pensat com a bon politic llaminer. I d'esquerres, no oblidem que l'objectiu de les esquer(res) es redimir l'especie humana.

Obviament, les associacions defensores dels drets humans creuen que no n'hi ha prou amb un "I'm sorry", mentre assenyalen la cadena determinista que uneix els ultraliberals contemporanis -de Manhattan a Londres, via Basora i Burundi- amb els traficants d'esclaus. Aixo els fa sentir comodes perque han trobat la resposta que els angoixa pel passat i pel present. Aixi, l'anima descansa i es reconcilien amb la bondat en la qual creuen estar instal.lats.

Anglaterra fou la principal protagonista del comerc d'esclaus i la presencia a l'Irak confirma aquestes teories. I tambe la seva riquesa actual els delata. Les multinacionals son els nous vaixells. Els baixos sous i les explotacions a l'Asia i a l'Africa no fan mes que evidenciar-ho. la flexibilitat i l'acomdadament lliure son res mes que eufemismes de les cadenes de sempre. Quina sort tenen aquells als quals tot els quadra! Jo continuo angoixat, cada vegada em quadren menys coses -sobre tot aquestes teories- i es cansat, molt cansat, haver de buscar una explicacio per a cada cosa. Haure de tirar d'algun manual, ja ho veig.

A part d'aquestes pretensions de fer les travesses el diumenge al vespre - el ple al 15 servira per a encertar la del cap de setmana que ve-, hi ha la campanya contra el pensament politicament correcte. Diu que els complexes de culpabilitat i la voluntat de reescriure la historia formen part d'aquest pensament contemporani i que no cal fer el paperot. Afirmen que nomes pot demanar perdo qui ha comes l'accio i avui no hi ha ningu de mes de 200 anys que hagues traficat amb esclaus. De que serveixen, doncs, aquestes genuflexions?

Per ultim, l'oposicio tambe havia de dir alguna cosa. Un portaveu tory considera que els britanics van liderar l'abolicio i n'han d'estar orgullosos, d'aixo. Aixi, doncs, festa!

Enmig de tot plegat intentare ser una mica original, es a dir, anar als origens. "Travel writing. 1700-1830" es un antologia de fragments de llibres i diaris escrits de primera ma per viatgers, aventurers i exploradors. Hi inclou textos de turistes revolucionaris a Paris de 1789, el viatge de Samuel Johnson i James Boswell a Escocia que agrada tant a Josep Pla, diaris de missioners, les estades a Italia d'uns aristocrates etc. I tambe el comerc d'esclaus.

Sobre aquest fenomen n'hi ha quatre. El primer text es una tria de textos escrits per Jean o John Barbot, un frances hugonot que escapa de la persecucio als protestants. Feu dos viatges a l'Africa entre el 1670 i el 1680. Els seus textos no foren publicats fins despres de la seva mort. Dona la perspectiva de la vida d'un traficant d'esclaus a la Costa de l'Or i aconsella els europeus com evitar ser enganyat quan tractin la compra d'or amb els africans. Els titols dels llibres son "A Description of the Coasts of North and South Guinea" (1732) i "A Collection of Voyages and Travels, Some Now First Printed from Original Manuscripts, Others Now First Published in English" (1746).

El segon es de John Atkins. Fou un ciruja naval. El 1721 s'ajunta a una expedicio naviera la costa de Guinea en un vaixell que lluitava contra la pirateria.El vaixell passa per Sierra Leona, Whydah (Ouidah, anomenada la costa de l'esclau, avui Benin) i Elmina (la cosat de l'or, avui Ghana). tota la flota captura 270 pirates i 10.000£ en pols d'or. El 1732 publica The "Navy Surgeon i el 1735 "a Voyage to Guinea, Brasil and the West-Indies".

El tercer es de John Nweton, el fill desertor d'un capita de marina que marxa a un altre vaixell. va passar del pensament lluire al cristianisme. L'esglesia anglicana va publicar "An authentic narrative" i ell mateix "thoughts upon the African Slave Trade" el 1735.

El quart es de Ouladah Equiano. va neixer a Nigeria, fou segrestat quan tenia 11 anys i dut a Virginia on fou comprat per un oficial de marina. mes tard fou venut a un capita i anar a les Es-Indies. El 1776 compra la seva llibertat, viatja a Londres i al Mediterrani. El seu llibre "interesting narrtaive" fou un exit i mori ric, tant que deixa 950£ a la seva filla, £75000 actuals. explica com era la vida d'un esclau i la relacio amb els amos. Amb tot, unes investigaions recents diuen que va neixer a Carolina del Nord i no pas a l'Africa.

I be, es aixi com aquesta setmana estic enredat.

Cameron: The big issue

Aquesta setmana es celebra el congres del CBI. El CBI es una cambra de comerc nacional amb molta importancia. Aquesta ho es tant que Tony Blair va anar-hi el primer dia i avui hi anira Gordon Brown. La conferencia es un gran moment, doncs, perque els partits politics expliquin quins son els seus projectes economics per al pais.

Ahir el Financial Times va fer una bona pentinada a David Cameron, tant a la portada com a les pagines 2 i 3. Tot plegat es deu a que Cameron va preferir anar a l'Irak que no pas assistir a la conferencia anual. Al seu lloc assisti George Osborne, el chancellor del govern a l'ombra. Tot plegat s'ha vist com un menyspreu cap a la insitucio. El president del CBI va dir que "coneixem els projectes de Cameron sobre el canvi climatic, sobre les families i la seguretat social. Que oferira, pero, als negocis britanics?".

El Financial Times recull tambe els aplaudiments i els elogis que va rebre el primer ministre i fins i tot la frase " Es molt important que els dos principals partits britanics diguin que volen treballar amb el comerc. (dramatic pause). O potser no".

Ultimament Cameron esta fent coses estranyes. Ja no es que es desmarqui de la baronessa Thatcher o que un membre del seu gabinet critiqui fins i tot part de l'obra de govern de Winston Churchill. El fet es que esta perdent punts a les enquestes i que l'empresariat vegi que fins i tot un laborista classic com Gordon Brown te unes propostes mes clares en temes economics.

A qui votaria jo en unes eleccions britaniques? Al 97, 2001 i 2005, a Tony Blair, segur. Aes properes no ho tindria tant clar, crec sincerament que cameron esta defraudant i que no ha entes per que el Regne Unit es avui la quarta potencia mundial.

*The Big issue es el nom d'una revista que venen els sense sostre al carrer.

Residencia britanica

Acabo d'obtenir la residencia britanica, doncs ja porto vivint-hi mes de sis mesos. No es cap broma, divendres me la confirmaren, just quan Evo Montilla feia el discurs d'investidura al Parlament.

Un dels motius pels quals l'he volguda obtenir es per a poder assistir a una sessio de la Casa dels Comuns. Es un requisit essencial. Ara necessito una autoritzacio del diputat del meu districte, Ben Bradshaw, laborista. Exeter i el comtat de Devon sempre havia estat un districte tory.

Fa dos mesos vaig contactar amb el seu secretari. Em demana quin era el meu interes. -Voste es catala, oi? em pregunta. Be, la profecia d'en Francesc Pujols es lluny encara.

En tot cas, el calendari parlamentari per a l'any vinent es presenta interessantissim: el debat sobre la retirada de les tropes d'Irak, la successio de Blair, debats inajornables sobre l'euro i l'any decisiu tambe per a David Cameron.