Pla Bolonya

Una agencia de treball ("God save the agencies") em va trucar per una feina que m'agradaria molt fer-la. Aixi doncs, torno a ser Anglaterra i ja parlare un altre dia de Budapest i Viena.

No se de que va el pla Bolonya. He trobat molt interessant un article de Jordi Graupera al Singular Digital i tambe de Miquel Colomer a la pagina de Salvador Sostres. Aquesta dialectica coincideix amb una noticia del Times sobre les revoltes a Franca contra Sarkozy. El Times explica el cas de Julie Coudry, una de les liders de les barricades de Paris contra Chirac ara fa dos anys que, encara estudia Eonomiques a la Sorbona, i ara intenta aturar les protestes.

No vaig tenir una vida universitaria diguem-ne activa: no anava a manifestacions ni vagues ni crec que vaig votar mai a les eleccions al claustre o delegats i tot plegat. No es que em dediques a estudiar, senzillament no m'atreia. Nomes estava al cas de tafaneries que explicaven els amics que eren en aquests llocs. I passat un temps crec que els estudiants tenen rao poquissimes vegades.

Entre Oxford i les cassolades, l'eleccio es facil. La universitat anglesa no funciona com una roda. pero, mireu, permet que els estudiants marxin de casa, demanin un credit i quan acabin els estudis el paguin. Ja parlare un altre dia una mica mes sobre la universitat anglesa.

Arriben les factures

Si a Cracovia l'anim de lucre era pecat, a Budapest es pecat no tenir anim de lucre. At Cracovia et volen robar el cor, a Hongria la cartera. Hi arribes amb l'esperit saccejat i la consciencia ben remoguda i ja estas preparat per a que t'eixuguin el compte corrent. vaig sortir de Cracvia sentint-me culpable de no se que.

Ja no es que arribis a l'estacio i t'assaltin gent de tota mena preguntant si necessites un taxi, una habitacio o canvi de moneda. No es que surtis a la nit i una noia et demana que la convidis a una copa. Dius no a una, a dos, a tres, a quatre. Pero sempre apareixera un angel i cauras. Sembla que tot sigui una conxorxa per a que caiguis: sembla que els edificis, els monuments, les noies maques, l'educacio dels cambrers, aquests fanals que il.luminen tant be, aquests carrers empedrats estiguin posats expressament per a que el que ve d'occident.

Compte quan surts d'Auschwitz, t'arribaran dues factures: la de la consciencia i una monetaria. Ahir la nit vaig deixar-m'hi molts, molts calers. I ara l'Emilia em sembla una part d'aquesta conxorxa.

Ressaca

Ja soc a Budapest. He dormit com un tronc al tren. Nomes m han despertat els aduaners d Eslovaquia pel passaport a les 3 i a dos quarts de 6 els hongaresos. Al compartiment hi havia un angles: quina emocio veure aquell passaport amb aquella oda que te a la pagina 2 i quina desgracia que porto jo a la cartera.

Ahir vam beure tot el vi que tocava, vaig cantar Els Segadors i el Cant del Barca al mig del restaurant i sobre tot l Estaca, que la coneixien perque era una de les cancons de Solidaritat. La meva interpretacio va ser molt aplaudida i remerciada. L amo del local va posar una ronda de vodka, un client una altra, jo una altra. L Emilia va cantar l himne polones acompanzada pels clients i algun cambrer.

Avui trobo els diaris comprats, la corbata, el barret i altres futileses i un missatge de l Emilia al mobil: "ahir vam vencer la mort". Ahir vaig estar apunt de casar-me. Quan em va dir que nomes faria l amor al matrimoni, vaig estar a punt de trencar el bitllet de tren a Budapest i dir "casa t amb mi".

Va, ho escric i a prendre pel sac. Porto un dia molt boig i ja no ve d'aqui. Avall va que trona. Hem fet l'amor amb l'Emilia.

A mig fer em diu: -espera un moment.
-Que passa? Ho dius pel teu novio?
-No, no. Es que ho estem fent sense anticonceptius.
-Si, ja ho se, i que?
-Com i que?
-Que m'es igual.
-Ets un porc.
-Que? Un porc?
-Marxa, si us plau, marxa.
-No, escolta'm.
-Et dic que marxis.
-i jo et dic que m'escoltis.
-Val digues.
-Ja saps on he estat avui.
-Si
-saps per que estic fent la cabra tot el dia?
-has sortit d'alla alterat.
-Si, porto tot el dia intentant venjar i vencer la mort i la destruccio.
-es clar i la millor manera es no important-te si em quedo embarassada.
-Els condons i les pastilles son una merda.
-A veure, que passaria si em quedes embarassada.
-Estaria super felic.
-Estas boig.
-Tu saps per que es tenen els fills? un dia la mort ens vindra a buscar i hem de passar el relleu algu.
-estas boig. Sabies perfectament que no feiem servir anticonceptius.
-Jo no sabia res. Hem passat davant d'uan farmacia, no he entrat a comprar condons i no has dit res.
-No fem l'amor amb el Marcin. Fins al matrimoni, res.
-Pero no has dit res. Be, ho dius ara.
-Si, ho sento.
-Qui sap, potser els condoncs i tot plegat es una herencia dels nazis.
-No ho havia pensat mai, pero es curios, si, el boom dels condons ve despres dels nazis.
-Crec que fas be amb el Marcin. Si es fa l'amor ha de sense condons. I viure a per totes i assumir el que vingui. Planificacio, eb diuen. Ho sento, marxo.
-No vindre a l'estacio. perro quan arribis a Budapest truca'm.
-Si, ho fare.
-Fins aviat

Arribo al hostel recullo les coses i publico la conversa. D'qui una mica arribara el taxi.

Ultim dia a Polonia

Aquest vespre agafo el tren cap a Budapest. Marxo impressionat. Els carrers son nets, hi ha una bona oferta de cinema, exposicions, els restaurants omplen, els italians ja han portat les pizzeries, la moda i altres negocis. Se sent angles amb accent america, el cafe te gust i es un bon lloc per comprar propietats. Les cambreres son servicials. Als bars no hi ha maquines expenedores de tabac, l'has de demanar, te l'obren davant teu, traient el paper i el plastic: "es un servei mes, els clients es queixaven perque era mes car que al quiosc". Diuen que hauran de retardar l'entrada a l'euro potser fins el 2012. No es veuen banderes de la UE, els ve mes de gust posar la seva. Jo hi traslladaria la seu de la Comissio Europea, a veure si encomanen optimisme i alegria als burocrates de Brussel.les.

Al mati he estat a Auschwitz, nomes mitja hora. Hi havia moltes espelmes del dia dels difunts. Com es possible que Deu calles d'aquesta manera. Si penses en 'La vida es bella" la llagrima es inevitable. He tornat a Cracovia, dient ben clar "bona tarda" i "gracies", somrient la cambrera i mirant-li les cames un segon de mes, comentant alguna banalitat al senyor del costat i picant l'ullet al nen que passa pel carrer amb la seva mare. N'he demanat un altre. M'han entrat ganes de posar-me corbata i un barret.

Al carrer he comprat tres o quatre diaris, he trucat als pares per saber com estaven, he enviat un missatge a un amic "farem una bona festa per Nadal, eh?". He comprat la "Divina Comedia" en italia en una llibreria de vell. M'he jurat que no m'acollonire davant d'un repte i nomes passare por davant el cinisme, la mentida i la ingratitud. Aixo es el que se sent quan passes per davant de la Torre de la SS a Bierkeneau i veus una noia embarassada que va de bracet del seu marit, amb aquells ulls tan vius i tan bon color a la cara. Sortint d'alla per sempre mes veuras espurnes, minuscules, que totes juntes encendrien els forns. Fins ara hi eren pero no les veia. I haurem de lluitar sempre per la pau dels nostres cafes, per aquelles cames i els restaurants. I ganes d'enviar un mail al Bolanyo de torn dient-li desgraciat i un altre d'agraiment a Vicent Sanchis. I ganes d'entrar al blog deixar anar una parrafada.

Vaig a la universitat i espero l'Emilia. Li faig dos petons, em diu no m'esperava. Li agrada el ram de flors. Passem per davant del despatx del rector i deixo una nota a sota la porta demanant-li menys classes magistrals. La convido a dinar. Abans de sortir a fora, m'arregla el nus de la bufanda amb una cara indulgent que diu "ets un desastre". "Nomes hi estat mitja hora" -li dic. "Aquest vespre t'acompanyare a l'estacio. Torna aviat, eh?. Quan pugui anire a Barcelona". Alla tot es menys serios i consistent. I entrem a un restaurant i demanem una ampolla de vi abans que prenguin nota.

El pais de Joan Pau II

Fa uns anys no se qui va dir que Polonia era l'Afganistan occidental. Ho deia en relacio amb una de les fotos icones de la fi del comunisme on sortia un sacerdot que confessava a l'entrada de les drassanes de Gdansk. Pel que he vist, avui la presencia de sotanes al carrers es corrent, les esglesies estan obertes durant el dia i hi ha una bona presencia de fidels tant a la capella del sagrari com als bancs. Un cartell a l'entrada avisa que es un lloc de culte, no de turisme.

Polonia viu entre dos monstres expansius que tornen a empenyer, el rus i l'alemany. En aquest context, l'Esglesia ha estat al costat del poble. Son conservadors que es diria: si, segurament perque tenen moltes coses a conservar: "Polonia no ha mort encara" diu l'himne nacional. Han perdut moltes vegades, pero la historia i la memoria per a ells no es un mal negoci. Potser per aixo no estripen tant com els catalans ni tenen deries progres perque saben que fins ara, lluitant se n'han sortit.

Es habitual trobar retrats de Joan Pau II als restaurants, als aparadors, a les llibreries o fins i tot al casc del corredor de Formula 1 Kubica. Quan Karol Wojtyla va iniciar el pontificat i va dir el celebre "no tingueu por, obriu les portes a Crist", els venia a dir als seus compatriotes "fare el que pugui per acabar amb el malson i no us deixare sols". L'assassinat fallit es la prova que al Kremlin se'l van prendre seriosament. Reagan i Thatcher, tambe. Pero ves, en altres ambits encara rep menyspreu.

N'hi ha que no s'ho acabaran de creure mai, pero especialment a Polonia el catolicisme es sinonim de llibertat.

L'ombra d'Auschwitz

Avui ha estat un dia tranquil. Ahir vam acabar un pel tard i avui els meus amics tenien coses a fer i jo havia de dormir una mica mes del compte perque vaig passar la nit de diumenge a dilluns a l'aeroport.

He fet un tomb pel call jueu, el Kazimierz. Tot i que el ghetto va ser establert a un altre lloc, aqui va ser on Steven Spielberg va rodar imatges per la Llista de Schindler. S'hi veu la sinagoga, una gran placa i uns forjats que la rodegen porten l'estrella de David. Es nota que el barri esta arreglat. Diuen que abans de comencar la guerra hi havia 15000 jueus a la ciutat i al Kazimierz en vivien 4000. Ara el barri ha fet una revolada, s'ha reconstruit fa uns cinc anys i s'han obert negocis i restaurants de menjar jueu. L'Emilia tenia festa i m'hi ha acompanyat. Em diu que els seus avis parlaven molt malament dels jueus, eren odiats. No en se res d'ells, no els he tractat mai.

A la tarda, era al hostel mirant planols i horaris. L'encarregada acosta una lampara, l'encen i em diu que m'hi deixare els ulls. Em pregunta si tinc pensat visitar Auschwitz. Li dic que si, em mira amb indiferencia i em diu:
-Jo de tu no hi aniria. Visita aquests cafes que han obert ara i aquella xocolateria.
-Fa molta impressio?
-Si, pero no t'ho dic per aixo.

Li ofereixo un cigarro perque em sembla que te alguna cosa a dir que jo no hi he caigut.

-Massa turistes. em diu. Un dia van a Czestochowa, dema a Katovice i l'altre toca Auschwitz.
-Alla van matar-hi mes dos milions de persones.
-segurament molta mes. Ara pero, nomes hi ha reixes i barracons.
-Ja ho se, pero no se quan tornare a aquesta zona i vull anar-hi.
-A fer que? Compassio? Morbo? Netejar la consciencia? Quants Auschwitz hi ha al mon avui?

Intrento posar-la a prova i li pregunto si creu que allo que s'explica va passar de veritat.

-Si, si, es clar que va passar -diu. El tema es com s'arriba a Auschwitz.
-Per aixo miro els planols...
-Doncs, aixi s'hi arriba, planificant! Per aixo et deia que anessis als pubs...
-Ha, ha! Has guanyat! pero...
-pero que?
-Que mentres els bons som al cafe, els dolents planifiquen i si, es poca cosa, pero alguna cosa s'ha de fer per mantenir el record.
-Ei, em sembla molt be que hi vagis, eh? Pero no t'amarguis, es molt dur tot allo.

Primer dia a Cracovia

Des de quarts de nou del mati soc a Cracovia. Es una ciutat que encara esta una mica atrotinada i es va refent. Hi ha alguns sots al carrer, facanes que encara no han estat arranjades i l'edifici que es remou quan passa el tramvia. Les franquicies d'Starbucks i del McDonald's indiquen que van endavant. Pel carrer es veuen alguns BMW i Audi.

Quedo amb els meus amics i em presenten els seus: cap passa dels 25 anys i tots parlen tres llengues. Quines ganes de viue que tenen aquesta gent! Ens passaran al davant. Jo volia preguntar-los moltes coses i son ells els que pregunten sobre Catalunya i Barcelona. Temen l'euro, els russos i els Estats Units. Que voleu despres de patir el nazisme i els comunistes? Volen una mica de temps per refer-se. Han estat un dels paisos que els ha tocat romandre a la sala d'espera mentre les potencies es reunien per aclarir els mapes despres de les guerres. Tenen una ansia de llibertat immensa. Veient les esglesies, alguns edificis burgesos i les coses que expliquen de la seva familia arribes a la conclusio que l'unic comunista a Polonia era l'estat, el govern dels indeptes, em diuen.

A la tarda hem anat als cafes on hi havia els estudiants i als bars amagats en pisos: vull dir que per anar-hi, entres a una porteria i el bar esta al primer segona. Les noies caminen removent una mica el cul, hi ha el que diuen disseny, badocs i molta, molta joventut ben vestida del que s'anomenaria "pijos": la sensualitat, la gent que pot badar i una certa pedanteria son les manifestacions que els comunistes han perdut de totes totes.

M'ho he passat molt be, m'han ates a tots els bars en angles. Em diuen que si no el parles no pots treballar darrera una barra.

Tenen molta feina per fer, els salaris son baixos, hi ha jovent que encara emigra, no hi ha prou sortides per als universitaris. Els preus dels pisos son molt alts i no hi ha feina per a tothom. Se'n sortiran, de veritat. Fins i tot mes que nosaltres. Aquest primer dia a l'Europa emergent no podia ser mes bo.

Tornare la setmana que ve

Porto uns mesos sense publicar res, pero ben aviat tornare. la setmana que ve marxo dues setmanes a l'Europa central: Cracovia, Budapest, Viena i Praga. De cami Cracovia a Budapest parare a Eslovaquia, ja a prop d'Hongria, on va neixer Sandor Marai.

Trobare amics a tot arreu. Tinc ganes de coneixer aquesta Europa emergent. Us ho anire explicant. Fins aviat.

Aquest blog, desactualitzat, esta fora de servei per falta de ganes i de necessitat d'escriure. Senyal que la vida em va be, doncs.

No els agrada la llibertat

Espanya es un estat potiner. Per saber que pensa l'estat dels drets de les persones nomes cal obrir el passaport i llegir la pagina 2: "El Estado espannol se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la maxima diligencia en su custodia y utilizacion y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades espanolas en caso de extravio o uso indebido".

Aquest redactat es impresentable i demostra que es un estat que no li agrada la llibertat. Sobretot quan ho compares que diu el passaport britanic, aquell que espero tenir un dia mentre el meu pais no sigui lliure: "Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".

Sant Josep

Des de fa unes tres setmanes escric un post cada dijous, el dia de festa de les minyones. Actualment sóc una minyona, qualificada si ho voleu servit amb una certa pretensió, però, al cap i a la fi, he de parar la mà cada setmana. No faig festa els dijous ni surto a menjar arròs a la cassola, però sí que hi ha diferències entre el que faig quan treballo i quan no.

Dilluns va ser sant Josep. Com que vull parlar dels que no són minyones si no els dels que omplen palmells i fan feina fins i tot els dies de festa, que solen ser precisament els dilluns, he fet aquest post. Dilluns va ser sant Josep, el sant del meu pare. També era el sant de l’avi i fa uns anys aquest dia era festa grossa a casa. Actualment a la família no hi ha regneració natural i falta alegria i ilusió. Ja fa dies que el pare els té fets, va envellint poc a poc amb la idea d’anar deixant les coses arreglades i els que vénen darrera ja ho aniran fent, “si ho voleu fer anar”.

Vaig trucar-lo. Va estar content de sentir-me, “moltes gràcies, noi, en vida teva”. Em comenta com marxen les obres de la botiga nova, feta amb la idea de deixar les coses amb la millor disposició. Li agrada fer obres, tractar amb els paletes, l’electricista o aquell operari “que se li ha d’anar una mica al darrera, però no ho fa de mala fe, només necessita que l’amo l’escolti i sentir-se estimat, però sí, m’ho farà bé”. Tot i que no ha tingut mai cap deute i és d’aquells que creuen que les coses es crobren i es paguen, el pare no és un burgès, “menjar, geure i no fer res”, que sol dir. Li agrada explicar aquella anècdota d’un senyor que anava al Liceu i donava als utillers tres rals de propina. Un dia un d’aquests va dir-li “dispenseu la curiositat senyor, us estem molt agraïts pels tres rals que doneu. Ara, hauríeu de saber que el seu fill dóna dues pessetes“. Aquest senyor els va repondre “bé, el meu fill és de casa bona, però jo no”. Aquestes anecdotes tan antigues em fan molta gràcia.

Em diu que a casa estan tots bons, els meus germans treballen fort amb ell, parlem una mica de política s’interessa com em va la feina, “vols dir que l’anglès ja no el tens per la mà?”. Ell m’enyora i jo avui em sento ben lluny de casa. “Se’ns va fer una mica gros que marxessis a Anglaterra, devies tenir algun xarrampió que havies de passar. Jo de tu m’aniria prenent seriosament això de fer una família, fer-se vell sense dona ni fills ha de ser fotut. Collons, casa‘t d‘una vegada, aviat començaràs a agafar manies de conco. I tots aquests nacionalistes que traieu el sant crist gros, com penseu pujar el país si no es creant riquesa I portant criatures al món? Heu tingut una joventut collonuda, però em fa l‘efecte que tindreu una vellesa fotuda, no m‘agrada la mala let que es va creant per sota i que també has vist a Anglaterra”.

He parlat una mica del pare, un altre dia parlaré de l’avi. Em sembla que per avui ja n’hi ha prou.

Es busca ximplet convergent

La meva idea per al postpujolisme s’ha esfondrat. Jo havia pensat en un tàndem d’un home ximplet i un de preparat per superar en Pujol. Fitant els polítics disponibles, havia pensat en Carod president i en Mas conseller en cap. En Carod és un home que no té punyetera idea de fer uns pressupostos o com s’atrauen inversions, però té sentit de l’humor, és sentimental i simpàtic, és idoni per repartir copets a l’esquena i fer petons als nens i a les àvies. Es carismàtic i sabria crear una ànima col.lectiva que donés moral a la tropa: anar als mercats, picar l’ullet al jove que li crida “canya!” o fer un discurs de cap d’any vibrant. En Mas està molt més ben preparat, parla idiomes, seria l’home per muntar una estructura administrativa eficient, en definitiva, seria el que faria la feina.

El tripartit 1 va petar perquè hi havia dos ximplets -amb un n’hi ha prou- i faltaven els homes del rigor. Ara, amb el tripartit 2, en Montilla s’equivoca volent lligar curt a en Carod, jo li donaria barra lliure perquè aquest govern promet matar-nos d’avorriment i d’impaciència. És possible que es perdi la paciència abans que l’avorriment. Les conseqüències de la impatience són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! D’altra banda, en Carod també s’equivoca si vol fer de polític seriós. La seva figura va créixer com més merder hi havia: una reunió amb ETA quan era president en funcions i a Espanya el PP tenia majoria absoluta. Les rodes de premsa posteriors van ser espectaculars. Llàstima, per a mi s’hauria d’haver quedat al Congrés dels diputats. Hauria estat divertit.

Així, doncs, com que el tandem Mas-Carod no ès possible, Convergència ha de buscar un ximplet. És una feina molt més complicada que trobar un bon gestor: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridicul i ha de saber perfectmentt les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. Al nostre nostre ximplet, si es taqués la camisa bevent amb el porró, hauria de proocar una rialla (més val caure en gràcia que ser graciós). La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. Si anéssim a sopar amb ell, pendríem més d’una copa, a l’hora dels cafès recitaríem versos satírics I després, drets, ens posariem les braços per sobre les espatlles i cantaríem “l’Estaca” i cridaríem “visca Catalunya lliure”.

En Mas és un polític per a països ja fets i lliures. Potser és l’unic polític català contemporani que no desentonaria gens ni mica a la Casa dels Comuns, fins i tot el veig molt més sòlid que en David Cameron. Si es taca amb el porró, anirà a canviar-se la camisa, que és el que cal. En Mas seria al despatx vetllant per la prosperitat del país mentre estiguéssim sopant amb el ximplet. Però fa l’efecte que qualsevol conya sobre en Mas el desarma. Certament, necessitem l’home net i polit, però també el desmanegat, la justa mesura de desvergonyiment i de rigor. I necessitem treure’ns aquesta cara d’anar mal servits. Alegria!

El mort i qui el vetlla

Més d'una vegada havia sentit a dir als grans de casa l'expressió "què contenta que estaria la mare si hagués vist això" en referència a algun esdeveniment i al record d'un mort. Aquesta frase pot arribar al rídícul d'aquell personatge de "La Plaça del Diamant", l'Enriqueta, que sempre deia "què content que estaria en Quimet si...", fins al punt que el dia de les noces de la vídua del tal Quimet, la Colometa, una mica més i se li escapa la frase.

La setmana passada la universitat d’Exeter organitzà una simposi sobre la recuperació de la memòria històrica. El dilluns dia 5 projectaren el documental “Por ejemplo, Santa Cruz”. És la filmació de la remoció d’unes fosses a un petit poble de la provícia de Burgos, Santa Cruz de Salceda, on a l’agost del 36 nou homes van ser assassinats per militar a la UGT, Izquierda republicana i el PSOE. El nét d'un dels afusellats va donar una bandera de la UGT al seu fill per a que la posés sobre la caixeta amb els òssos del finat i va dir "qué orgullosos estaria mi abuelo si...".

Un altre punt que destaco del documental és el metge forense que remenava els cranis. Em vaig quedar quasi petrificat o fossilitzat quan vaig sentir dir-li que aquestes obertures havien de ser públiques i exemplars. S’entristí quan va recordar que alguns familiars d’assassinats, un cop desaparegut Franco, van desenterrar els morts i els portaren al cementiri sense fer gens de soroll. Costaria trobar un millor homenatge per al familiar que la discreció, el silenci i el parenostre sense focus, forenses morbosos ni polítics ballant sobre les tombes.

Allò que fan els musulmans de passar el cadàver per sobre la multitud tampoc és tan estrany a occident. La mort sempre serà un espectacle que fascina: els enterraments televisats, les tertúlies inacabables, els polítics que assisteixen als funerals i la utilització electoral posterior. És a gran escala allò que havia vist al meu poble: aquelles dones que no es perdien cap enterrament, tant si coneixien el difunt com si no, o aquelles cortines que es movien quan la comitiva passava per davant de casa.

Per últim, una consideració més sobre l'obertura de fosses. Quan qualsevol de nosaltres es mori, si no deixem l'enterrament pagat, algú ho haurà de fer i possiblement l’estat no ho farà. És mes, potser no ens deixarà ni els òssos. Així, doncs, com a mínim que diguin quan val obrir cadascuna d'aquestes fosses.

Canvis a l'organització municipal. Sistema de circunscripcions

Aquestes properes eleccions seran ben diferents per a mi. Havia participat en campanyes anteriors i aquesta vegada les seguiré des de l’illa. La política és vida i aprens moltes coses sobre el comportment humà. No és idealisme, és realisme, t’adones de les grandeses i miseries personals, les pròpies i la dels altres. En aquest cas no hi ha lloc per als esperits romàntics.

Últimament he ha anat canviant d’opinió fins a creure que, tal com estan muntades les corporacions locals i veient l'actuació de molts alcaldes, els ajuntaments haurien de tenir un paper molt reduït, tant per qüestions econòmiques, d’insuficiència de recursos i de simplificacio organitzativa com de proximitat de poder -una llegenda que no ens hem de creure- i de transparència. Crec més en les subscripcions per districtes del sistema anglès que en aquest conglomerat de províncies i municipis i cases de senyoretes que deia Josep Maria de Sagarra.

Això no treu que hi hagi bons alcaldes. Aquestes persones farien molt més bé la feina defensant els interessos d’aquests municipis al Parlament. Més a favor, doncs, del sistema per districtes. A més, els problemes locals greus tindrien així un abast nacional. Que el Parlament fés una llei de barris és una bona mostra d'impotència municipal.

Una altra qüestió és els que van a les llistes. El mite romàntic de la transició alaba l'amaterisme i castiga els polítics professionals. Els independents. Un gran president d’esbart dansaire o del grup d’història local o del grup del lluita contra el càncer no ha de ser per força un bon regidor. Tampoc ha de ser-ho un enginyer o un mestre d'escola. La vocació política és una altra cosa i hauria d’estar prohibit posar a les llistes algú que no ha entrat a l’agrupació local per a interesar-s’hi. Un sistema d'elecció directa frenaria, d'altra banda, els entusiasmes dels mediocres i dels aprofitats i afavoriria la meritocràcia.

Per últim, si us hi fixeu, la informació municipal i els programes dels partits per aquestes eleccions són els que van més plens de fotografies. Josep Pla deia l’economia dirigida és un règim de fotografies. Ell es referia, sobre tot, a la quantitat de fotografies que li demanaven per als salconduits, passaport, etc. Actualment, però, els retratats són els governants i els que hi aspiren. Les dictadures són prolífiques en fotografies. Avui aquestes continuen essent una demostració de l’economia dirigida i, al meu parer, d’alguna cosa que falla: la democràcia.

Quan vaig obrir el blog tenia la intenció d'escriure-hi quasi bé cada dia. Al principi vaig seguir el propòsit. No tanco el blog definitivament, sempre hi haurà alguna cosa que em farà gràcia dir. A partir d'ara, però, escriuré un cop a la setmana. Així, cada dijous penjaré un post.

Fa un temps vaig comentar a un amic que segueixo un dietari. Aquestes anotacions són una mena d'inventari del que m'ha passat durant el dia i de la gent que m'he trobat. Va preguntar-me per què no les publicava en comptes de buscar els tres peus al gat a alguna notícia. Sóc pudorós i, malgrat que hi ha coses que a algú li interessaria llegir, no vull fer-me mala sang. Dir que aquells del govern son uns rucs no compromet massa, per no dir gens. Els posts realistes, en canvi, encara que parlis del got d'aigua que hi ha sobre la taula, comporten un cert compromís. D'altra banda, els posts d'imaginacio porten massa feina.

Hi fa molt que m'agrada la tranquil·litat i ja en tinc prou amb el tragí quotidià. Mai he tingut pensaments seriosos de guanyar-me la vida escrivint amb l'excepció d'algun so de flabiols periodístics. Quan llegeixo els que en saben i parlen de les suors d'escriure -porto una temporada ben enganxat a Sándor Márai- veig de seguida que jo no sóc d'eixe món i si en volgués ser hauria de renunciar a tantes coses a les quals no hi estic disposat. Márai explica molt bé en què consisteix l'ofici d'escriure. En el meu cas, no cal vantar-se de res, malgrat aquesta mania de donar importància a coses que no la tenen, com ara aquesta.

Ara bé, per passar l'estona i fer posts de diumenge a la tarda, amb això sí que m'hi veig amb cor. No costa tant si agrada. Això és el que faré.

Sermons laics

Francesc Pujols va escriure a "El nuevo Pascual o la prostitución" que la humanitat conservarà el matrimoni i l'adulteri tant com guardarà el partit conservador. Avui el Times treu a la portada (!) que els polítics estan amoïnats pel descens dels matrimonis. Els tories diuen que la culpa és del govern a causa dels seus prejudicis ideològics. Han preparat unes intervencions parlamentàries i proposen la creació de centres públics (!) d'assessorament, cursets i també espais per a trobar la taronja, el meló o la castanya. Diuen que hi ha experiències profitoses als Estats Units i Nova Zelanda.

Em sembla que fou Willy Brandt qui va dir que les societats fortes necessiten un estat dèbil i les societats dèbils un de fort. El pensament conservador, en canvi, diu que la societat no existeix, només existeixen els individus i aquests s'organitzen si volen. En tot cas, ja fa temps que David Cameron està irreconeixible com a líder d'un partit conservador.

En aquesta "època dels links" es relaciona la baixada de matrimonis amb els índex de natalitat, la sensació d'invasió estrangera, la pèrdua de la identitat nacional i la cultura del "me first". No es pot tenir tot, és clar. Els polítics han fer alguna cosa, sobre tot perquè són llaminers de mena.

Quan un grup és desposseït de la capacitat d'influència, aquest espai no queda vacant, sino que és ocupat per un altre, normalment més golafre i menys experimentat. Ens hem alliberat de l'església. Bé, sí, però això no vol dir que no tornem a sentir sermons mai més. Almenys els sermonets de mossèn Jaume sortien més barats.

La gran germana

El novembre passat vaig fer una visita a la preso d’Exeter amb un fotograf i una noia. Oficialment no era res mes que curiositats d‘estudiants. Un cop dins i havent passat els controls de seguretat, vam pujar a una galeria de cel.les, tot i que no tant a prop com haguessim volgut. Jo havia de parlar amb la vigilant que ens acompanyava amb l’excusa del meu presumpte interes pel sistema penitenciari britanic. La noia portava un vestit curt i ben ajustat al cos. Els presos la miraven, xiulaven i proferien l’argot carcel.lari. El noi, d’amagat, em va fer el senyal que fes dos passes enrera, va treure un mobil que fa fotos de 4 pixels i va recollir una instantania sensacional: a l’esquerra, les cel.les, no sortia cap cara, nomes perfils i algunes mans; al centre de la imatge i del passadis, la noia de cara, que caminava altiva remenant cul i pitrera; a la dreta, la silueta asexual i el cabell recollit amb poca traca de l‘agent. Va anar molt be que aquesta fos una dona amb uniforme, gorra, garrot i walkie talkie. La foto representa la inaccessibilitat del desig. A la sortida van preguntar-li perque havia tret el mobil si no hi ha cobertura ni internet. No els va fer gracia, es clar, pero no sortia cap cara. Vaig demanar penjar la foto al blog, pero la volen presentar a un concurs i, obviament, la tenen ben guardada.

Aquest mati recordava la foto quan llegia que l’orga(ni)sme espanyol Instituto de la Mujer -ni orgasme- ha denunciat l’ultima campanya de Dolce&Gabana perque fa apologia de la violencia domestica. El fonament de la denuncia no es aquella maxima burgesa de “senyora al carrer i puta al llit”, segons la qual tot es permes al talam, pero s’han de guardar les formes portes en fora. Te mes a veure amb l’evolucio del papa-estat cap a la mama-estat, que vol regular tant el llit com el carrer, les hamburgueses pudentes dobles o triples, el vi i els cigars havans.

L’asexualitat de l’agent de la foto del presidi es la mare estat. No se m’acut una imatge millor per reflectir el que pensen aquestes il.lustres senyores sobre els desitjos mundans. La campanya de Dolce&Gabana no te res a veure amb la violencia ni les conductes delictives ni els que llencen la sogra pel balco.

Sobre fantasies erotiques, les senyores de l’Instituto deuen saber-ne alguna cosa. No soc home d’experiments sexuals estrafolaris ni del sexe en grup. Nomes se el suficient per a saber que hi ha dones que tenen unes fantasies sexuals que no sols gosen explicar-les, sino encara menys a realitzar-les i que s’espanten quan veuen un anunci que, ai las, no son elles les protagonistes.

El 41 de Paper de Vidre

Ha sortit el número 41 de la revista "Paper de Vidre". Entreu a la web i amb un sol clic a la portada hi accedireu. http://www.paperdevidre.net

El fil conductor de les col·laboracions d'aquest número és LA MÀSCARA. Una magnífica i contundent portada de ROGER LLONCH ja ens ho exemplifica. Què expressa i deixa d'expressar aquesta màscara? És realment una màscara el que hi ha a la portada? Podríem ser nosaltres mateixos o és algú altre?

El cineasta CESC GAY, en l'escrit del pròleg de la revista, on fa un repàs de la seva trajectòria, dubta que tinguem consciència de la màscara que portem.

ALBERT PLA es deixa entrevistar fins a on ell o la seva màscara es deixen, i ens ofereix un titular perfecte per encapçalar l'entrevista.

L'escriptor JULIÀ DE JÒDAR presenta un text excel·lent en el qual reflexiona sobre el orígens de la seva opció literària, i en desgrana les raons a partir de la reflexió sobre els conceptes de literatura nacional i universal.

I en una sorprenent successió de temàtiques i estils, van passant per la pista de ball d'aquest número ESTER ANDORRÀ, ALBERT BARDÉS, TERESA BORQUE, JESÚS CARDONA, ALBERT FIGUERAS, RAMON LLADÓ, LLUÍS MUNTADA, SR.POLISSÓ, MON PONS, SUBAL QUININA, JOAN TODÓ I ESTER XARGAY. I, a través dels seus textos, ballem amb corxeres escèptiques, Sòcrates, la Santíssima Trinitat, Kant i Nietzsche, el cinema de David Lynch, els anglesos de Timepiece, els filtres, Rémy de Gourmont / Belphégor, els intersticis mínims, els sabres per l'esquena, Prósopon, les màscares de ciment armat, el fustot i les figures de frau.

Ofici i benefici

Despres d’aquestes setmanes sense escriure cap post, reprenc el ritme habitual i espero que sense cap mes interrupcio. Potser tenen rao els que diuen que aixo dels blogs es per als que tenen poca feina i per als que es dediquen a escriure. Els que no hi ens guanyem la vida i ens falta talent i ens sobra pedanteria hem d’anar acabant aquesta mania de penjar qualsevol pocasoltada escrita a raig, inclosa aquesta. Ferran Saez va escriure no recordo a on que es millor que escrivim al blog que no pas que ens anem drogant pels puestos.

Vaig complint dies, s’acosta un nou aniversari. Ja porto un any i mig a Anglaterra. Cada vegada la maleta es mes grossa. De moment no tinc la intencio de tornar a Catalunya, crec que encara he de fer moltes coses aqui. Quan vaig marxar pensava que comencaria de zero, pero aixo mai es possible, els zeros sempre van a parar a la dreta. Arrossego del passat alguna frustracio, dimissions per manca de voluntat, algun que altre exit i tots aquells que m’estimen. Es clar que tambe he fet mal a alguns: malament quan no et queda mes remei que ser virtuos. Quan creixes, trepitges. No s’hi val a hissar la bandera de la bondat quan perds si tu tambe estaves disposat a trepitjar i se t’han avancat. L’objectiu es arribar a un lloc, no trepitjar, pero es clar, molt sovint nomes hi ha lloc per a un. Del passat nomes canviaria algunes indecisions i les perdues de temps. Malament quan no has lluitat per una feina, un carrec o per una noia. Sobretot em penedeixo, com deia abans, de les vegades que no he lluitat. I la lluita no es mai en contra d’un altre, es a favor o en contra d’un mateix.

Tot i que ja soc a l’edat adulta des de fa temps, no estic ben segur de ser-ho i m’agradaria ser menys ingenu. D’altra banda, la pregunta del que vull ser quan sigui gran hauria d’haver estat resolta molt abans. M’he anat prenent amb relativitat aixo de les vocacions sobretot perque no tinc cap ofici definit i, d’altra banda, perque mai m’ha agradat que em cridin. Totes les feines son una merda, unes mes pudentes que altres. Malgrat aixo, quan aconsegueixes un exit professional, mantens un entusiasme moderat, reculls algun fruit que altre -avui estic biblic- i veus que les perspectives son bones. Penses que treballar no es una redempcio ni un castig ni una benediccio, que la pitjor merda es no treballar i no tenir ambicions ni res que t’ilusioni. Cal evitar la corrupcio i la mesquinesa: una persona sense feina es molt perillosa. No crec en els bons salvatges i es mentida que naixem bons i el mon ens fa dolents. Quan naixem som unes feres i dependra de l’experiencia i, precisament del treball, que siguem mes o menys civilitzats. No puc parlar del que es la manca de llibertat perque els meus ambits sempre han estat molt amplis i la meva sort i desgracia nomes han depengut de mi.

La ciutat dels tres alcaldes

Francisco Franco es alcalde perpetu de Salamanca. Fins aqui, no hi ha res de nou, doncs son moltes les poblacions que li atorgaren aquest (des)honor, entre elles Girona i Granollers. Hi ha pero, una questio interessant: la facilitat d'aquesta poblacio de nomenar alcaldes i la necessitat de tenir-ne mes d'un: es veu que des del 1982 el rei Juan Carlos tambe n'es; en aquest cas nomes es vitalici i exclusiu.

No hi ha cap paper que consti que Franco es alcalde perpetu, perque els regidors de l'epoca creien que era mesqui recollir la distincio es un expedient. Era tanta la gratitud que un paper era poc per a que hi constes. L'escriptura rebaixava el valor, com aquells amants que creuen que les coses dites a la cara tenen mes valor que les coses escrites. L'escriptura neix de la desconfianca en la memoria i la paraula. Aixi, doncs, ens trobem amb una ciutat amb tres alcaldes: l'escollit electoralment, el perpetu -ocupat per un difunt, pero que continua en funcions fins la fi del mon- i el vitalici. Diuen que el costum es llei. Doncs, apa!

L'oficina del senyor governador

Quan ens alliberem d'Espanya, haurem de demanar l'ingres voluntari al Regne Unit per un periode de deu anys. No estem preparats, reconeguem-ho i ningu neix ensenyat. Seran deu anys d'aprenentage i de desespanyolitzacio sense autonomia ni parlament ni eleccions: administracio directa des de Londres. Sa Majestat nomenara un governador que, juntament amb l'administracio ordinaria, posara les bases del nou estat catala: fi de la disbauxa administrativa (tancament d'ajuntaments, diputacions i altres finestretes) , legislacio laboral i tributaria raonables, llibertat de premsa, etc. Llastima que fem tard, la Baronessa Thatcher hauria estat una magnifica governadora. El regim de llibertats sera el pacte de drets civils i politics de Nova York, amb l'excepcio de la suspensio temporal dels sufragis.

No es cap bajanada. Israel, quan va constituir-se com a Estat, va adoptar el model britanic. Els va anar molt be el protectorat de principis de segle vint i guaita, atrapa'ls ara! Per als que no us ho creieu, feu el favor de dedicar deu minuts al que explica Josep Pla.

L'altra funcio del senyor governador sera tambe preparar les classes dirigents. Tindra uns tutors que formaran aquelles persones nomenades pels partits amb representacio parlamentaria anterior. Cada dia aquestes aniran a l'oficina a prendre apunts i cada tres mesos seran avaluades (l'aprovat es un 7, les llicons seran en catala i angles, of course). El governador es comprometra a ajudar als alumnes amb mes dificultats (socialistes, republicans, ecopijos, etc.). Aquells que no superin les proves no podran presentar-se a cap carrec ni accedir a l'administracio. Com mes suspensos hi hagi, mes s'allargara l'administracio britanica.

Tambe hi ha deures per a la poblacio. La governacio britanica s'allargara si els inspectors de Londres tenen evidencies que hi ha papers a terra, gent gran que no pot seure a l'autobus, intolerancia religiosa, massa gent que vol ser funcionari, no es respecten els senyals de trafic, absentisme laboral, xantatges a periodistes, grups que es volen manifestar, etc. I els de TV3, des del primer dia a la BBC, encara que els primers mesos nomes serveixin el te.

En fi, pobres anglesos, quina feinada els donariem en deu anys! Si el Regne Unit no s'hi veu amb cor, per l'enrenou considerable que comporta ensenyar als catalans, podem demanar, si us plau, que la feina la facin els Estats Units. En aquest cas, si ens afanyessim una mica, Condolezza Rice o George W. Bush, serien us governadors adients.

Passats aquests anys, l'informe del governador presentat a Sa Majestat proposara el calendari a seguir. Nomenara una cambra vitalicia d'anglesos i catalans que vetllara pel manteniment dels valors de la nova republica: la llibertat i l'ordre. I d'acord amb l'informe anira donant mes corda. Molt possiblement en vint-i-cinc anys, no es massa, Catalunya sera un pais capdavanter al mon.

El matrimoni Ceaucescu a Franca

Selegolen Royal es la candidata del socialisme frances per a cap d'estat. No cal dir que aquesta senyora frueix d'una bona fama a Catalunya i a Espanya i se la contraposa a Nicolas Sarkozy. Naturalment, les meves preferencies son Sarkozy. I, sobretot, despres del que acaba de fer la Royal (canin o llevat, tant se val). La sociata esta casada o viu aparellada a Francoise Hollande, un altra capitost sociata, a l'estil Carme Figueras-Jose Zaragoza, Felipe Gonzalez-Carmen Romero, Montilla i la regidora d'Esplugues, Bill i Hillary Clinton, Tony i Cherie Blair, Mayol-Saura i altres nepotismes de l'esquerra. Cal dir que tota aquesta gent ha esmercat moltes hores a conspirar dins el partit. Un comenca com a alliberat del partit i va pujant, pujant, etc. I es clar tantes reunions i tanta endogamia, tant poc sortir al carrer, tant poc saber que es treballar com a assalariat a l'empresa, tambe dona per lligar i t'acabes enamorant d'algu del gulag.

Be , diuen que sarkozy es dur, etc. Dur el sarkozy? Sabeu la mala llet que te aquesta sociata? Ha destituit el seu portaveu Arnaud Montebourg. Aquest senyor va ser entrevistat i van preguntar-li quin era el principal defecte de la Royal. i va dir: el seu company. El que es una sortida bromistica ha suposat la suspensio de la seva feina.

Ara, suposem que aixo hagues passat al partit de la dreta i algu hagues fet una brometa sobre la dona o la parella de Sarkozy. On serien ara les histeriques feministes? Monsieur Sarkozy, el necessitem, faci el favor i guanyi, que prou disgustos tenim pertot arreu.

Xoans, Joses i ases

N'hi ha a totes les cases, si senyor. I a Escocia, tambe. Aquesta setmana m'hi he fixat una mica mes i he quedat esgarrifat per les ximpleries que diuen la gent del partit nacional escoces. Tants motius que deuen tenir per a la independencia i surt un senyor que ara no recordo el nom i deixa anar un raig de parides sobre l'Irak amb el mateix estil que en Carod. Cal robar vots als laboristes, es clar, i aquesta gentola han trobat que l'alliberament iraquia els dona vots, doncs troben que aixi castiguen el partit de Blair. Sobre les propostes economiques n'hi ha per llogar-hi cadires. Es una llastima que en moments importants tant Escocia com Catalunya estiguin governats per aquesta mena de gent. Ja ho tenen aquests processos, el galliner s'esvalota i els demagogs fan l'agost.

D'altra banda, hi ha el senyor Sean Connery. Aquest home te una magnifica residencia al barri londinenc de Knightsbridge. Comparetix veintage amb Jose Mourinho i la Baronessa Thatcher. Home, no fotem, sembles el nostre Xoan quan fas aquests discursos working class! Un feia pel.licules de lladres i serenos i ara s'ha passat a pregonaire; l'altre, el nostre, ho ha estat tota la vida i ara se li escapen els lladres i els serenos. Ara aixo si, Connery no es famos per ser escoces sino per ser un bon actor i justament per aixo pot defensar internacionalment el seu pais, justament al contrari del que creu molta de la nostra gent, que es pensa que sera famosa pel sol fet de ser catala.

Mentre el mirall sigui Escocia, Palestina i el Timo(r) Oriental ho portem clar.

Mrs. Tracy

Quan vius a un pais estranger has de saludar tothom. Si no ho fas, quedes en fora de joc i no coneixes ningu. Algunes vegades m'he trobat, estant en un pub, que algu es posa a parlar amb mi sense que li hagi proposat conversa. Es molt possible que no tornis a veure a aquella persona amb la que comparteixes xarrera. Tant se val, la questio es dir alguna cosa. Tambe ho he vist als autobusos. No crec pas que sigui un tret de la personalitat anglesa, sino del fet de viure en una ciutat petita o en un poble gran. Adoro Londres, m'hi escapo un cop al mes. Pero m'encanten les ciutats petites, que tot queda de cami i pots anar a peu a tot arreu. Els pobles petits, de menys de deu mil habitants, d'altra banda, m'ofeguen.

Ahir esperava que obrissin la farmacia i davant meu feia cua una senyora d'una seixanta i mes anys. Parlava un angles molt polit. Un oncle seu havia estat brigadista internacional. Va estar molt contenta de trobar un catala. Em va preguntar si encara parlavem la llengua o si era una cosa de la gent gran.

-Be, es un idioma oficial, incomplet, costa entrar en certs ambits, pero si, s'ensenya a les escoles i hi ha alguns mitjans en catala.

-Es important que la gent estimi la llengua, oi? Els meus nets parlen un angles molt lleig. El meu oncle, quan va tornar a Devon, sempre s'entristia quan sentia a parlar d'Espanya. Pobres catalans, deia, els ho prendran tot.

Considero que els brigadistes eren uns il.luminats pels trinxeraires de l'epoca. Abstractament, en tinc mal concepte. Les histories personals, pero, m'entendreixen i els cops de pun sobre la taula que he donat quan he discutit sobre aixo, queden en un no res i si hagues conegut l'oncle de ben segur li hauria donat una abracada. D'altra banda, quan Mrs. Tracy va dir que era important estimar les coses, no vaig saber que dir, simplement, un "absolutely". Catalunya, un pais de perdedors, em sentia pitjor amb aquest "pobres catalans", que no pas que es es referis al pais com una part d'Espanya. Espanya no es el problema.

Una reina per als francesos

Aqui s'han pres de molt bon humor la noticia de que el 1956 el primer ministre frances, Guy Mollet, va proposar una unio comuna entre el Regne Unit i Franca. Ahir la BBC va donar a coneixer uns documents antics de l'arxiu nacional britanic que demostren que es va considerar la idea. El primer ministre frances era un anglofil i el primer ministre britanic un francofil. Amb tot, la proposta francesa no fou acceptada pels britanics. Mollet, Paris i Londres

Avui tots els diaris publiquen la noticia. El tractament ironic del Times es magnific. El titol es "S'il vous plaît ... can we be British, too?". El corresponsal a Paris, Charles Bremner, explica la curiositat i finalment entra al joc de la historia ficcio: si aquesta paisos s'haguessin unit l'Arsenal no tindria tans jugadors estrangers, els trens serien puntuals, s'acabarien les disputes sobre el brie de Somerset i el xampany de Sussex, l'industria automobolistica encara seria prospera, Anglaterra hauria guanyat mes d'un Mundial de futbol, etc.

Le Monde tambe dona la noticia, pero sense el sentit de l'humor. Ja ho diuen per aqui, aquests francesos no saben riure.

Dos companys de feina em diuen que, ara que els escocesos es volen independitzar, perque els catalans no ens ajuntem a l'imperi britanic."Veuriem el Barca cada quinze dies, no esta malament. A mes, ja teniu la bandera de Sant Jordi. Ja ho veus, no us insultarem, eh?"

Quatre ratlles sobre Escocia

Aquests dies de Nadal uns amics em preguntaven sobre la situacio politica d'Escocia. Ben poca cosa en se, tret de les informacions publicades. Escocia figura al mapa europeu redreçable dels sobiranistes catalans. Les enquestes i l'estat d'opinio sobre una secessio van be per al Partit Nacional Escoces.

Cal anar molt en compte, pero. Els anglesos es defineixen identitariament a l'exterior com a anglesos, no com a britanics. Quan preguntes sobre aixo, no s'exciten. Tampoc els avantpassats trenquen la pau dels cementiris ni sents comentaris apocaliptics que anuncien grans calamitats. Amb els que he parlat tots diuen el mateix: els anglesos estan a favor de la independencia d'Escocia i tambe de la unificacio politica irlandesa. Son un altre pais i si la volen, endavant. Ara, aixo si, algu puntualitza: les plataformes de petroli del mar del nord son britaniques i si no volen ser britanics, es quedaran sense el petroli.

El govern britanic ha fet una cosa molt curiosa. Esta enviant institucions estatals a Escocia. L'agencia tributaria, per exemple, te la seu a Edimburg. No te res a veure, doncs, amb el trasllat de la Comissio del Mercat de les telecomunicacions a Barcelona.

Amb tot, a Anglaterra els acudits sobre els escocesos son coneguts. Els donen la fama de salvatges, avars i allunyats dels topics valors anglesos. Em deia un: "jo serraria l'illa i d'un cop de peu els enviaria a l'artic".

Ultimament esta sorgint un moviment a la Cornualia. Aixo hja no els fa tanta gracia perque aquest comtat si que forma part del pais angles. aquest tambe el tracten amb menyspreu: "volem Cornualia a les Nacions Unides!", diu un i la sortida es acompanyada amb riallades.

Si catalunya te una historia, unes institucions, una llengua, etc., no entenen perque el govern espanyol es nega a un referendum. Be, els dic, Espanya no creu que siguem Escocia, sino Cornualia. "OK, ara ho entenem tot", diuen.

Liverpool -Arsenal

Exeter es un poble i ens coneixem tots. Martin Kollar es un txec que ven una mica de tot. Te muntat una mena de consolat i una xarxa de contactes molt bona. Abans de les vacances de Nadal vam trobar-nos. Va preguntar per si podia parlar amb l'amo del pub on vaig treballar-hi per col.locar dues noies de Praga que vindrien al gener. Tambe volia dues samarretes, una de l'Eto'o i l'altra del Ronaldinho, pero les volia comprades a la botiga del Barca, amb la bossa de Barcelona i el tiquet. La compra on line, per a ell, tenia menys valor. Pensava en l'arribada triomfal que faria a casa dels seus nebots. Va preguntar-me si necessitava alguna cosa: un ordinador portatil, una habitacio per un amic, marihuana, etc. Vaig demanar per una entrada per al partit de la segona volta a Anfield Road, al mes de marc. A Anglaterra hi ha abonaments diferents per la premier i la lliga de campions i encara no es pot comprar entrades. A mes, la capcitat de l'estadi es per a 45.000 espectadors. Va dir-me que em seria mes facil trobar l'entrada a traves del Barca, i mes si soc soci. Un apunt: el carnet i l'abonament del Barca son ridiculament barats comparats amb els d'aqui. El de l'Arsenal, per exemple, costa 3000 lliures per temporada, 4.500 euros.


Ahir vam tornar a trobar-nos al Duke of York, tot veient el partit Liverpool i l'Arsenal. Quin partit! El resultat final fou 3 a 6. Un espectacle grandios. I el pub ple de gent, animant els dos equips, atmosfera plena de fum, les pintes de cervesa volen i dues cambreres rosses de pits voluminosos resignades a les mirades i estranyades si entra un client i no les fita. Diuen que el Duke of York es el pub mes fatxa de la ciutat. Be, aixo gho diuen dues catalanes globofobes i vegetarianes. Esta decorat amb fotos de futbolistes gloriosos, herois militars i postals antigues de Devon. No si els amos son fatxes o no; ahir tenia una vitalitat impressionant.

El 2006 i el 2007

Fa rabia que em trobi tant be a Anglaterra i que quan vagi a Catalunya em passin coses dolentes que no succeeixen la resta de l'any. Quan vaig anar-hi pel novembre un caixer automatic va empasasar-se la tarja de credit del banc angles i no va donar-me els diners i vaig haver esperar a la tornada per recuperar les dues coses. Ara, per Nadal, vaig perdre el telefon mobil, se'm devia caure dins del taxi. Vaig trucar a un telefon "d'objectes perduts al taxi". Deu ser interessant treballar en aquesta oficina: quines coses es deixa la gent dins un taxi, totes urgents i imprescindibles, segur: papers importants, diners, telefons, agendes, i d'altres de mes increibles. Totes aquestes son dificilment recuperables, doncs, quan hi truques, et demanen si saps el numero de la llicencia o la matricula del cotxe o si tens el rebut. Dones Poca ajuda quan dius que eres a tal hora a Francesc Macia i que era un Volkswagen Passat. Nomes queda la extrema voluntat del taxista que obri el mobil i miri l'agenda i busqui el numero "casa". Quan un esta desesperat perque espera unes trucades urgents de feina i no sap els numeros de memoria pensa totes aquestes coses.

Es cert, he escrit "casa", es aixi com tinc apuntat el numero on viuen els pares. Segueixo considerant Catalunya casa meva, malgrat tot. No fa gaire que soc fora i no puc dir que sigui un catala ressentit, dels que marxen maleint-t'ho tot, com aquell personatge de la pel.licula Cinema Paradiso, que abans de marxar a Alemanya, va escupir la terra. Fa quatre anys era a Ginebra amb dos companys de la universitat, una dona que parlava catala ens va dir maleducats perque anavem caminant pel mig de la vorera i, segons ella, parlavem fort. Havia marxat molts anys abans i ens va dir unes quantes perles del pais. Estimo el pais, malgrat que hi hagi tantes coses que no m'agraden i que s'haurien de canviar. Esclar que el tripartit no s'anomena i que s'ha d'amagar. Es molt mes agradable dir que aquella franja que Ronaldinho porta a l'esquena es la bandera del pais de l'equip.

Si que crec que el fet de marxar es el millor que he fet a la vida, havia d'escampar la boira. Pero no vull que em passi allo que diu Joan sales a "Incerta Gloria": quan un metge pren el pols al pacient ha d'estar segur que ha entomat el brac del pacient i no el seu. Vull dir que es important separar les vicissituds personals i la del pais. Anglaterra em sembla meravellosa perque ha estat el lloc on he marxat. Jo volia marxar i de ben segur que a un altre lloc tambe hi hagues estat be. i si a Catalunya estava agobiat, el pais no en tenia la culpa, eren les circunstancies personals. I ara les circunstancies i la feina poden portar-me lluny geograficament. Es possible que ben aviat em toqui tornar a fer les maletes. Estic en estat de bona esperanca, de noticies de feina, ep! Si, si, estic impacient i em costa dormir.

Oi, Ridao?

Si vaig a la Placa del Doctor Letamendi i tiro una pedrada contra la delegacio d'hisenda, si m'enxampen, em trobare una denuncia de l'Agencia Tributaria.

Si Eta va a Barajas i tira una bomba i destrueix una terminal d'aeroport, pagada amb impostos, si la policia enganxa els culpables, hauran de pagar les destrosses?

De ben segur que algu ja ha calculat quants milions han costat tants anys de terrorisme. Aquesta balanca fiscal tambe m'interessa. Mes que res, per callar tantes boques estupides que hi ha a Catalunya. Oi, Ridao?

La grip

He passat un dia i mig al llit per una mena de grip. També hi han caigut els meus germans i els pares. En el meu cas, per sort, la febre no ha anat més enllà dels 38. Patia perquè demà he de marxar de nou cap a Anglaterra.

Dos o otres dies al llit van molt bé. Reposes i sues. El meu pare no pot sentir dir aquestes coses, "amb la feinada que tinc!". És un esperit inquiet i el fet d'haver d'estar al llit encara el posa més nerviós.

Avui m'he llevat, m'he dutxat i he baixat a buscar el diari. Si tot plegat hagués passat vuitanta anys enrere, qui sap, ara seríem tots morts.

Què tal, senyor Genís, té gaire por? -Jo no, senyor. No vull fer valenties
temeràries, però estic molt tranquil. M'he posat sofre a les plantes dels peus,
¿m'entén, vostè? Porto lo canonet de càmfora, que mai no és mal; vaig un poc més
abrigat, ¿em comprèn?; rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc
te amb aiguanaf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la
muntanya per si un acàs, no treballo per no amoïnar-me, i m'entretinc en
pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està
gaire bona.

Robert Robert
Barcelona avui en dia
Editorial Empúries

(Escrit a mitjans del segle dinou)

El Ribot surt al diari

Aconseguit a través de Barcepundit