No me digas lamentándote,
¡la vida no es más que un sueño vano!
Puesto que muerta está el alma que dormita
y las cosas no son lo que parecen.
¡La vida es real!, ¡la vida es grave!
Y la tumba no es su meta.
Polvo eres y en polvo te convertirás,
no se refería al alma.
Ni el goce, ni el pesar
son a la postre nuestro destino;
es actuar para que cada amanecer
nos lleve más lejos que hoy.
El tiempo es breve y el arte es largo
y nuestros corazones, aunque bravos y valerosos,
todavía, al igual que tambores sordos,
tocan marchas fúnebres hacia la sepultura.
En el extenso campo de batalla de este mundo,
en el campamento de la vida,
¡no seas como buey mudo aguijado!
¡sino héroe en el conflicto!
¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.
¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.
Huellas por las que quizás otro que navegue
por el solemne océano de la vida,
un hermano náufrago desolado,
al verlas, vuelva a recobrar la esperanza.
En pie y manos a la obra,
con ánimo para afrontar cualquier destino.
Logrando y persistiendo,
aprendiendo así a trabajar y a esperar. "
Muchas vidas, muchos maestros. Brian Weis
He tenido varios pacientes que pasaron por experiencias cercanas a la muerte. El relato más interesante fue el de un próspero comerciante sudamericano, con quien mantuve varias sesiones de psicoterapia normal, unos dos años después de acabar con el tratamiento de Catherine. Jacob había perdido la conciencia al ser atropellado por una motocicleta; eso ocurrió en Holanda, en 1975, cuando él tenía treinta y pocos años. Recuerda haber flotado por encima del cuerpo, contemplando la escena del accidente, viendo la ambulancia, el médico que le atendía las heridas, la muchedumbre de curiosos, cada vez mayor. Luego cobró conciencia de una luz dorada, en la distancia; al acercarse a ella, vio a un monje vestido con un hábito pardo. Ese monje dijo a Jacob que aún no era tiempo de morir, que debía regresar a su cuerpo. Él sintió la sabiduría y el poder del religioso, quien también le relató varios acontecimientos futuros que ocurrirían en la vida de Jacob; todos se produjeron. Jacob volvió rápidamente a su cuerpo, que ya estaba en la cama de hospital; recobró la conciencia y, por primera vez, experimentó un intensísimo dolor.
En 1980, mientras viajaba por Israel, Jacob (que es judío) visitó la Cueva de los Patriarcas, en Hebrón, sitio tan sagrado para los judíos como para los musulmanes. Tras la experiencia vivida en Holanda, se había vuelto más religioso y rezaba con frecuencia. Al ver la mezquita cercana, se sentó a rezar con los musulmanes presentes. Al cabo de un rato se levantó para marcharse. Un anciano musulmán se le acercó para decirle:"usted es diferente de los otros. —El anciano hizo una pausa y lo miró con atención antes de continuar—: Usted ha visto al monje. No olvide lo que él le dijo".
Cinco años después del accidente, a miles de kilómetros de distancia, un anciano conocía el encuentro de Jacob con el monje, algo que había ocurrido mientras él estaba desmayado.
"Muchas vidas, muchos maestros"
Brian Weis
Consulta quins comerços del Botmol estan oberts i quins ofereixen servei a domicili - Viu Molins de Rei
Consulta quins comerços del Botmol estan oberts i quins ofereixen servei a domicili - Viu Molins de Rei: Diversos establiments associats a la Unió de Botiguers de Molins de Rei (Botmol) segueixen oberts i alguns ofereixen serveis a domicili.
Economia circular
Sort en tenim, de les cooperatives!
Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència "Economia circular, la conversió del residu en recurs" de la @firacandelera.
M'ha impressionat la missió i l'energia dels convidats: Jordi Mayals de l'Estoc, Kike Sebastià de La Segona Volta i Bruno López de Menjar d'Hort.
Una cooperativa i un comerç tenen moltes coses en comú. Tant se val la forma jurídica. Ambdós som proximitat i una funció social.
Han explicat com s'organitzen, els seus reptes,, els seus èxits i la seva experiència. Mels hauria endut a sopar i anar-los omplint la copa per fer-los xerrar.
Amb aquesta gent hem de seguir parlant. Als que no hagueu pogut venir el proper cap de setmana els trobareu a la carpa de la Fira al Terraplè a prop del carrer del Molí.
Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència "Economia circular, la conversió del residu en recurs" de la @firacandelera.
M'ha impressionat la missió i l'energia dels convidats: Jordi Mayals de l'Estoc, Kike Sebastià de La Segona Volta i Bruno López de Menjar d'Hort.
Una cooperativa i un comerç tenen moltes coses en comú. Tant se val la forma jurídica. Ambdós som proximitat i una funció social.
Han explicat com s'organitzen, els seus reptes,, els seus èxits i la seva experiència. Mels hauria endut a sopar i anar-los omplint la copa per fer-los xerrar.
Amb aquesta gent hem de seguir parlant. Als que no hagueu pogut venir el proper cap de setmana els trobareu a la carpa de la Fira al Terraplè a prop del carrer del Molí.
Els tres reis d'Orient
Els ambaixadors de la pau
entre la neu avancen,
venen de tots els indrets del món
amb una flama encesa d'esperança.
L'estel de la llibertat ara els fa de guia.
És pedregós el camí assenyalat,
no hi ha dreceres fins l'Establia.
Hi ha un missatge de pau en ses beaces
que trenca les barreres del cor.
No hi ha diferència de races en el camí cap a l'Amor.
D'Orient ens ve un crit
d'unes nacions germanes
que demana solidaritat
amb les injustícies humanes.
Donem la mà, obrim la porta
al germà veí.
No hi ha camins cap a la pau,
la pau és el camí.
Desembre de 1997
Un diari vell
Als quinze dies
evites les passeres;
evites les passeres;
als quinze anys
mostres les petjades
mostres les petjades
de quimeres
ja oblidades.
No recordes la nostàlgia
d'una infantesa gronxada
a la branca d'aquell arbre.
Fulla reencarnada
en una crònica
escrita de matinada.
Busca l'eternitat el teu autor.
Mirall dels dies passats,
has perdut ta lluentor,
però ens recordes
que res és fugaç
ni caduca la tardor.
L'hemeroteca
és el teu celler
on maduren
els millors,
suportant la vanitat
dels homes
i les misèries
d'aquest món.
Vell diari
que engrogueixes
esdevindràs de nou marró.
No tornaràs a l'arbre
ni recuperaràs cap verdor.
Que ningú estripi ta maduresa,
no encenguis mai cap foc.
El teu geni literari,
estimat i vell diari,
serà una eterna tardor.
La bruixa dels panellets
Publicat el dia de Tots Sants de 1923 i dedicat a J.V Foix, en Sagarra hi va exposar un magnífic full de ruta de la pastisseria. La seva lectura encoratja el pastisser a renovar la tradició, a no quedar-se emmotllat en l’ “això sempre s’ha fet així” i també alerta de no fer el saltimbanqui a l’obrador per vantar-se d’original.
La diada de Tots Sants, situada entre la festa de la verema i Nadal, ha fascinat les persones de tots els temps i arreu del món. La tardor posa en relació el treball dels homes amb el fruit de la terra i la lenta maduresa de les coses amb l’explosió de sabors. Si els primers freds i les primeres boires arriben aviat, la flaire de les castanyes tot just torrades, una ampolla de vi jove i una safata de panellets en bona companyia conviden a la conversa franca i allargada.
La llegenda diu que el panellet va néixer per a que els campaners reposessin les forces i la gana entre batallada i batallada a la vigília del dia de difunts. De fet el panellet suporta moltes combinacions. Cal lligar i refinar bé el massapà. Ara bé, per menjar-ne cal tenir gana, és una peça de rebosteria densa que fa saltar pels aires moltes beneiteries contemporànies
LLuís Pastor: escoltar, veure o tocar un mort no és estar boig.
No he tingut cap experiència d'haver rebut una comunicació d'una persona morta. En el sentit d'haver-la vist o parlat. Tan sols una vegada es va fondre la bombeta mentre pensava en un difunt. I potser algun altre fet per l'estil.
De sempre, això sí, ha estat una qüestió que m'ha fascinat, que respecto i dono credibilitat als qui ho hagin experimentat. N'he parlat amb persones que intuïa que els interessava el tema. El 29 d'agost el professor Lluís Pastor a La Contra de la Vanguardia explicava que cal apropar-s'hi sense burla ni espants. És l'entrevista a un profesor universitari de comunicació que ho investiga com a un fet natural comunicatiu com qualsevol altre. Acaba de publicar "Comunicación entre muertos y vivos. Diario de una investigación. Los hechos (editorial Odeón).
Aquesta Contra va coincidir amb la lectura d'Orígens d'Amin Maalouf. L'escriptor libanès també mostra la tensió entre la raó i la impotencia de poder donar una causa exacta i científica a qualsevol fenomen humà. Cito Maalouf, doncs encara no he llegit Lluís Pastor.
"Aquella mateixa nit, més tard, vaig recordar una llegenda familiar que vaig estar a punt d'explicar a en Luis Domingo, abans de repensar-m'hi. Em feia por que el meu amic es mostrés incrèdul, i una mica desdenyós i tot, si es pensaba que jo me les creía. Tots dos solíem mofar-nos de les coses irracionals i de la gent que hi era adepta, i aquell episodi era evident que no encaixava en les certeses que compartíem.
La llegenda parla d'un altre germà del meu avi, un sacerdot de l'Església melquita que havia rebut el nom eclesiàstic de Theodoros. Durant tota la vida havia dut un diari íntim amb regularitat escrupolosa: redactava les seves pàgines de cada dia igual com llegia el breviari, a hores fixes. Escrivia les dates i els títols dels capítols amb tinta vermella; el text en si, amb tinta negra.
Un vespre, mentre seia davant del seu diari, de cop un dels tinters es va esquerdar i, segons deien, un regalim prim i vermell va córrer per damunt de la taula i del paper. El sacerdot el va seguir amb la mirada, aterrit.; tenia un nus a la gola i les extremitats no l'obeïen. Al cap d'un moment es va refer i va tornar a agafar la ploma per relatar l'incident; va indicar el dia que era i es va treure el rellotge de la butxaca estirant-lo per la cadena, per apuntar l'hora. Les busques s'havien aturat.
En aquell temps el besoncle Theodoros vivía en un monestir de la Muntanya; va sortir de la cel·la, va cridar els altres religiosos i els va demanar que anessin a resar amb ell.
He d'afegir que a continuació va pasar el que passa sempre a les històries que comencen d'aquesta manera? A saber, que pocs mesos després de l'incident va arribar una carta de Cuba que anunciava que en Gebrayel havia mort exactament a l'hora que el tinter vermell del seu germà s'havia esquerdat…
Que ningú no em pregunti si crec en aquest prodigi! No sabría què dir... Suposo que no... Sempre duc al darrere l'àngel de la raó, que em reté per les espatlles. El que és segur, en canvi, és que en Theodoros, mentre va viure, sempre ho explicava i tots els qui el sentien s'ho creien".
Phileas Fogg a Catalunya
Entre l'1 d'octubre i el 21 de desembre hi ha 81 dies. Són les dates que van des del referèndum fins a les eleccions. També són les dates en què Phileas Fogg va fer la volta al món. En Fogg va sortir de Londres el 2 d'octubre i va entrar al Reform Club triomfalment el 21 de desembre.
El curs passat vam llegir una versió infantil de la Volta al món en 80 dies de Jules Verne amb la meva filla gran. Aquest estiu m'he animat a llegir-li el clàssic amb tots els ets i uts. Una edició de la Galera. Anirem a Londres, vol comptar les passes que hi ha entre Saville Road, el domicili del senyor Fogg, i el Reform Club. Aneu a saber si acabarem fent la volta pels territoris de l'imperi britànic.
En Fogg va guanyar l'aposta perquè, com va dir als membres del Reform Club, sempre estava preparat. Va improvisar perquè tenia una vida sincronitzada. La flegma, el pensament en acció, el protocol i l'accountability del senyor Fogg no estaven al costat dels representats de les institucions catalanes del moment.
Amin Maalouf, Orígens
Algú que no fos jo hauria parlat d'"arrels" ... No és el meu vocabulari. La paraula "arrels" no m'agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s'enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l'arbre captiu des que neix i l'alimenten a canvi d'un xantatge: "si t'alliberes et moriràs".
Els arbres s'han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres l'únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a ou una altra pobresa, de la servitud a la llibertat, o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen.
A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l'atzar d'una llavor. Tenen un origen, igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debò; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un altre revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s'hi han sumat altres camins, procedents d'altres orígens. Si haguéssim de tenir en compte tots aquests confluents, faríem cent voltes a la Terra.
I en el cas dels meus, les faríem per força! Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonen quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom.
Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I com a fe, una antiga fidelitat!
No m'he sentit mai membre d'una comunitat religiosa, o en tot cas d'unes quantes d'inconciliables; i tampoc m'he sentit mai totalment d'una nació –és clar que, en aquest cas, tampoc pertanyo a una i prou –. En canvi, m'identifico fàcilment amb l'aventura de la meva gran família, sota tots els cels. Amb l'aventura i també amb les llegendes. Igual que els grecs antics, la meva identitat va unida a una mitologia, que sé que és falsa i que, tanmateix, venero com si portés la veritat.
D'altra banda, és curiós que, abans d'aquest moment, només hagi dedicat algun paràgraf a la trajectòria dels meus! Però cal dir que aquest mutisme també forma part de l'herència que he rebut...
Chesterton ¿Qué es una cosa artificial?
Pero mientras más seria y acertadamente estudiemos las historias de los hombres, menos dispuestos estaremos a usar la palabra artificial. Nada en el mundo ha sido jamás artificial. Muchas costumbres, muchos vestidos, muchas obras de arte son tildados de artificiales porque muestran vanidad y afectación: como si la vanidad no fuera una cosa profunda y elemental, igual que el amor, el odio y el miedo a la muerte. La vanidad puede encontrarse incluso en los oscuros desiertos, entre los eremitas y las bestias salvajes que pululan por ahí. Puede que sea buena o mala, pero seguro que no es artificial: la vanidad es una voz que surge del abismo.
Lord Byron, G. K. Chesterton
Chesterton. La fe en sí mismo
Suele decirse que el secreto de los hombres así es su profunda confianza en sí mismos, pero no lo es todo: los asilos y los manicomios están repletos de hombres que creen en sí mismos. Resulta más preciso decir que el secreto del éxito de Francisco residía en su profunda fe en los otros, y es justamente la falta de una fe como esta la que ha llevado a la perdición a aquellos desconocidos napoleones.
G. K. Chesterton
"Francisco de Asís"
Els botiguers tenen fills poetes
"William Blake nació el 28 de noviembre de 1757 en la calle Broad, en la zona del mercado de Carnaby; así que como tantos otros grandes artistas y poetas ingleses, vio la luz en Londres. Y, además en un comecio, al igual que muchos filósofos célebres y místicos ardorosos. Su padre fue James Blake, un próspero vendedor de calzas. Desde luego, resulta interesante comprobar cuántos ingleses de gran imaginación surgieron de un entorno como ése. Napoleón afirmó que Inglaterra era una nación de tenderos; de haber llevado su análisis un poco más lejos podría haber descubierto por qué es también una nación de poetas. Nuestra reciente falta de rigor en la poesía y en todo lo demás se debe a que ya no somos los dependientes de la tienda, sino sus propietarios. Sea como fuere, al parecer no hay duda de que William Blake se crió en la atmósfera típica de la pequeña burguesía inglesa. Se le inculcaron modales y moral a la vieja usanza, pero nadie pensó jamás en educar su imaginación, la cual probablemente se salvó gracias a ese descuido. Se conservan pocas anécdotas de su infancia. Un día se quedó hasta muy tarde en el campo y al volver le contó a su madre que había visto al profeta Ezequiel sentado bajo un árbol. La madre lo castigó. Así concluyó la primera aventura de William Blake en el país de las maravillas del que era ciudadano".
G.K. Chesterton
"Temperamentos"
18 de juliol de 1936, diumenge
Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:
"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "
"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "
Conversa amb una regidora que ha plegat
Comentem la jugada. Li pregunto com es troba.
-Bé, més descansada. Qui no estigui involucrat en el tema no sap el tragí que porta tot plegat. Realment no se sap, com és normal, el 99% de feina que fa un regidor. Evidentment la cadira, el lluïment i el sou pertanyen a aquest 1%. L'altre 99% va massa ple de reunions poc útils i paperassa.
-Però ha valgut la pena?- li pregunto. La resposta és sí. I que és millor persona que fa quatre anys. Ja n'ha tingut prou, però. Sobretot perquè ser regidor penalitza laboralment. La valoració, diu, ha de ser personal. Està contenta d'haver-hi entrat i d'haver-ne sortit.
Cambó i Ors
El que Cambó i Ors havien profetitzat [la imminència de la guerra civil] va produir-se, i jo vaig quedar, com aquell qui diu, a la misèria, sense un pa a la post i sense el fill, que va ser mobilitzat. Enmig d’aquella desolació, sort vaig tenir de l’amic Riera que, de cor a pensa, va venir a la Torre de les Hores per tal d’oferir-me diners i la seva protecció. No cal dir que li ho vaig agrair i aquest agraïment serà etern.
Francesc Pujols per ell mateix, per Artur Bladé i Desumvila (Barcelona: Pòrtic, 1967), pàg. 381
http://rodamots.cat/de-cor-a-pensa/
Mestre Jaume Roig
Mestre Jaume Roig va nàixer
probablement a València
a començament del segle
XV. Se sap amb certesa
que va morir un dissabte
quart dia del mes d'abril,
l'any mil quatre-cents setanta-
vuit, en aquesta ciutat.
Va estudiar "Medecina
i Arts" a ciutat de Lleida
a l'Estudi General
i a la Sorbona, París.
Fou cèlebre com a metge,
examinador de metges
i Conseller de València.
I ha passat a la Història
com autor de la novel·la
que ell va titular Espill,
escrita en vers tota ella.
L'Espill és obra important,
d'evident misogínia,
més citada que llegida,
amb més de setze mil versos
dels quals jo vos en diré
noranta-set. Els que calen
per contar-vos una història
terrible i esgarrifosa,
d'un restaurant de París
on servien carn humana,
segons l'autor, ben cuinada:
Mes, aquell any,un cas estranyen lo món nou,jorn de Ninous'hi esdevenc.Jo tinguí el rengfiu convidartots, a sopare rigolatge,los de paratgequi junt havíem,allí teniemde tots potatges;de carns salvatges;volateria;pastisseriamolt preciosa,la pus famosade tot París.En un pastís,capolat, trit,d'hom cap de dithi fon trobat.Fon molt torbatqui el conegué;reconeguéque hi trobaria:més, hi haviaun cap d'orella.Carn de vedellacréiem menjàssemans que hi trobàsseml'ungla i el dittros mig partit.Tots lo miram,e arbitramcarn d'hom cert era.La pastissera,ab dos aidantsfilles ja grans,era fornerae tavernera;dels que hi venienallí bevien,alguns mataven;carn capolaven,feien pastells,e, dels budells,feien salsisseso llonganisses,del món pus fines.Mare i fadrines,quants ne tenientants ne venien,e no hi bastaven;elles matavenalguns vedells:ab la carn d'ellstot ho cobrien,assaborienab fines salses.Les dones falses,en un clot tou,fondo com pou,descarnats ossos,cames e tossos,allí els metien;e ja l'omplienles fembres braves,cruels e praves,infels, malvades,e escelerades,abominables!Cert, los diables,com los mataven,crec les aidavene lo dimoni.Faç testimonique en mengí prou:mai carn ni brou,perdius, gallinesni francolinesde tal sabor,tendror, dolçor,mai no sentí.Per lo matí,de totes tresferen quarters;e llur posadafon derrocada,e l'aplanaren,sal hi sembraren;e tots los cossostallats a trossos,(cent n'hi comptaren)i els soterrarenen lloc sagrat.
Edades del hombre
20 AÑOS. Corazón á los veinte amoroso, no conoce el semblante enojoso.
30 AÑOS. A los treinta su esposa y sus hijos le reclaman cuidados prolijos.
40 AÑOS. Ya en cuarenta no hay nube ligera que estorbe de su vida la carrera.
50 AÑOS. Quando el hombre á cincuenta ha llegado compara su presente y su pasado.
60 AÑOS. Ya en sesenta á la tumba camina lentamente su espalda inclina.
70 AÑOS. Si setenta ha cumplido el anciano apoya en su bastón trémula mano.
80 AÑOS. Pregonan los ochenta la venida de la fúnebre noche de la vida.
90 AÑOS. Túrbanse á los noventa los sentidos, no ven los ojos ni oyen los oídos.
¿Qué pasó el Uno de Octubre?
Hoy era domingo, uno de octubre. Mañana tendría de nuevo que trabajar. Ya veía gritando a Klawuttke en el polvoriento patio y se veía a sí mismo cargando sacos de carbón en la camioneta. Karlota Ingwer Loretta, con sus cinco pecas, estaba muy lejos de la ciudad en una pequeña casa en el bosque. Y se encontraba tan sola como él en el patio del carbón.
-¿Por qué estás tan triste?
-Poque tengo que marcharme hoy -dijo Robert.
Jutta Richter
El bosque de la bruja y los calcetines mágicos
Editorial Lóguez
El bosque de la bruja y los calcetines mágicos
Jutta Richter, una autora meravellosa, tant per als infants i els pares. Al llibre "El bosque de la bruja y los calcetines mágicos" he trobat aquest poema. Però em fa l'efecte que tots els seus llibres paguen la pena. Més avall poso un enllaç per saber més coses de la senyora Jutta
El día pasó,
la noche ha comenzado.
Id ahora a descansar.
la luz se ha marchado.
sea como fuere,
un buen o mal día
ahora ha pasado.
Pronto llega la Señora Noche
con su negro manto.
Ella os tapará
para que ninguna preocupación
os despierte,
un buen o mal día
ha terminado
Jutta Richter
El día pasó,
la noche ha comenzado.
Id ahora a descansar.
la luz se ha marchado.
sea como fuere,
un buen o mal día
ahora ha pasado.
Pronto llega la Señora Noche
con su negro manto.
Ella os tapará
para que ninguna preocupación
os despierte,
un buen o mal día
ha terminado
Jutta Richter
Un anglès a Napols durant la Setmana Santa
Des de mitjans del segle setze, els joves aristòcrates anglesos continuaven els estudis al continent, pricipalment a França, Itàlia i Grècia. Li'n deien el Grand Tour. Molts d'aquests estudiantss publicaven les seves experiències al The Spectator o al The Gentleman's Magazine. Un d'ells, Joseph Addison, de viatge de Roma a Nàpols, deixa constància de la bellesa del país, la pobresa de la població local, la forma de govern dels prínceps. Addison era a Nàpols el divendres sant, hi trobà Felip d'Anjou i anotà la perplexitat que li causaren les institucions i cerimònies catòliques.
"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, which are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before
(...).
Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703. Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)
(...).
Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703. Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)
Discursos sobre la primera década de Tito Livio Nicolás de Maquiavelo
Tiranía, oligarquía y gobierno licencioso
Tratando de esclarecer cuáles fueron los ordenamientos jurídicos de la ciudad de Roma, y mediante qué circunstancias la llevaron a su perfección, recordaré que algunos han escrito, refiriéndose al gobierno, que pueden ser de tres clases: monárquico, aristocrático y popular, y los que organizan una ciudad deben inclinarse a una de ellas, según les parezca oportuno. Otros, más sabios en opnión de muchos, opinan que las clases de gobierno son seis, de las cuales tres son pésimas y las otras tres buenas en sí mismas, aunque se corrompen tan fácilmente que llegan a resultar perniciosas. Las buenas son las que enumerábamos antes, las malas, otras tres que dependen de ellas y le son tan semejantes y cercanas, que es fácil pasar de una a otra: porque el principado fácilmente se vuelve tiránico, la aristocracia evoluciona en oligarquía, y el gobierno popular se convierte en licencioso sin dificultad.
(...)
Añado, además, que todas estas formas son pestíferas, pues las buenas tienen una vida muy breve, y las malas son de por sí perversas. De modo que conociendo este defecto, los legisladores prudentes huyen de cada una de estas formas en estado puro, eligiendo un tipo de gobierno que participe de todas, juzgándolo más firme y más estable pues así cada poder controla a los otros y en una misma ciudad se mezclan el principado, la aristocracia y el gobierno popular.
Discursos sobre la primera década de Tito Livio
Nicolás de Maquiavelo
Nicolás de Maquiavelo
Elegia escrita a sang i fetge
He trobat aquesta elegia terrible dedicada a Còrsega. Impressiona les invectives sobre la pàtria. L'he trobada al llibre de Charles J. Merrill Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica. És una traducció del llatí del mateix autor extreta del llibre de Martín Casanova Colón tal cual fue. Merrill diu que si l'hagués escrita Colom o el seu fill això seria una prova que Colom era cors. Però no la va escriure ni l'un ni l'altre.
Oh, Còrsega,
sempre vexada per tirans sanguinaris;
oh, Còrsega,
sempre tan poc recompensada per la teva hospitalitat!
Oh, Còrsega,
antic delit meu,
però més estimada per tot plegat.
Actual causa única de la nostra ruïna,
Perquè ets el meu lloc de naixement
i, Gènova, la meva madrastra,
la primera font i origen de la meva desgràcia,
ha estat una daga per a mi"
Charles J.Merrill, Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica
http://www.cossetania.com/tasts/colom500anys.pdf
Els bunyols de Quaresma
Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla ni tampoc l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant.
Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases i es van popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols, s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga. La paraula més bonica però, és la que fan servir a Cadaqués: són els crespells. En Josep Pla va escriure que tenien un gust molt especial gràcies a l’oli d’oliva que s’hi elaborava abans de les gelades del 1956, que van devastar moltes oliveres. Segons en Pla a Cadaqués s’hi feia el millor oli del país, idoni per coure els crespells. El seu bon amic cadaquesenc Víctor Rahola dedicà al crespell aquest poema tan evocador:
Oh, crespell gustós, joguina ensucrada,
germà de la joia del forn mallorquí;
tan flonjós com ella, de crosta daurada,
flairós com els boscos del cim del Pení.
Oh, crespell daurat, de tendra dolcesa,
present de la pàtria saborós i fi.
Dijous gras
Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les famílies tenien el sentit més ampli. El més important de dijous gras era el berenar amb totes les derivacions del porc matat dies enrere just abans de començar la Quaresma. En canvi, Carnestoltes té una naturalesa irreverent que el dijous gras no té. El Dijous Gras és una festa bàsicament gastronòmica i Carnestoltes és un ball, una disfressa, una màscara o un desemmascarant.
En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.
Josep Pla també evoca les coques.
El residu insoluble del greix constitueix els greixons, amb els quals s'elaboren les coques del mateix nom, que són una de les delicadeses de la matança. aquestes coques que un dia foren tan fines i lleugeres, ¿on han anat a parar? Les Hores (1971)
La botifarra d'ou és un dels plats ineludibles. Es fa amb cansalada i parts del cap del porc prèviament bullides. Un cop triturades es barregen amb els ous, la sal, el pebrot i la nou moscada. Un cop embotida, la botifarra es cou en una caldera; després se'n lliguen els extrems amb cordill i es penja perquè s'escorri.
La gastronomia del dia també el inclou la xatonada del Baixa Penedès i el Garraf, amb els coneguts carnestoltes de Vilanova i Sitges. En aquesta època l'escarola comença a ser blanca. El xató consisteix en una amanida d'escarola, bacallà, tonyina, anxoves, olives i una salsa especial feta d'alls i ametlles torrades.
Els pets de monja o les Paciencias de San Blas
El 3 de febrer és Sant Blai, que és el protector celestial per al mal de coll. Recordo que l'àvia portava unes galetes a l'església per a beneir i en donava una a cadascú. El santoral és ric en tradicions que tenen el seu postre. El mestre pastisser Tomás Ortega explica què són les "Paciencias de San Blas" o pets de monja.
En Barcelona, como en muchas otras ciudades, hay tradiciones que pasan de madres a hijas, por los siglos de los siglos, y el día de San Blas, 3 de febrero, se elaboran las ricas 'Paciencias de San Blas", unos pequeñísimos botones de bizcocho crujiente a los que popularmente se les conoce con el nombre de "pets de monja".Además de las pastelerías, se montan algunos tenderetes en los que se expenden bolsas de varios tamaños con las susodichas Paciencias de San Blas, a la puerta o cerca de la iglesia de San Jaime.Después de las funciones religiosas el sacerdote bendice las bolsitas de Paciencias que llevan las madres y abuelas para repartir entre los familiares vecinos y allegados, y así el que las coma estará protegido contra las infecciones de garganta.
Tomás Ortega
Almanaque del pastelero
Montagud Editores
Cuentos rusos
"Ivan Yakolevich Bilibin (1876-1942) es uno de los representantes más insignes del movimiento artístico que floreció en Rusia a principios de siglo y que se inscribe, aunque con variantes peculiares, dentro del modernismo. Fue el primer pintor ruso que consideró la ilustración de libros como su actividad más importante, y su obra maestra son sin duda las ilustraciones que realizó para los cuentos y leyendas de su país, en que añade a las modernas técnicas ornamentales motivos tomados directamente del arte popular y la brillantez del arte oriental (hay claras similitudes entre sus dibujos y las del japonés Hokusai)."
Aquest llibre és un regal recuperat de Comunió i trobat avui. Recordo qui me'l va fer: una veïna que era mestra, la senyora Maria de Ca l'Aleix.
Catalunya espera al passadís
A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort.
"Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra.
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure. (És només oposant-nos a la Història com a tal que ens podem oposar a la d'avui", va escriure Witold Gombrowicz).
Milan Kundera, El teló
L'impost sobre les begudes ensucrades
Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades. Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també.
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el refresc que més ens agrada o que ens convé? Sempre hi haurà bevedors ocasionals, compulsius i abstemis de qualsevol beguda, amb independència del seu preu i dels impostos que hi afegeixin.
El nen no va aconseguir saltar mai el plinto
No era el més gras ni el més baix ni el més maldestre de la classe. El plinto era una muntanya insalvable.
Les bones notes en matemàtiques i llengua no van servir de gaire per a aprendre a superar els obstacles.
La setmana passada aquell nen en cos d'home adult no va saber reclamar un deute. Encara era davant del plinto, incapaç i immòbil davant la dificultat
Les bones notes en matemàtiques i llengua no van servir de gaire per a aprendre a superar els obstacles.
La setmana passada aquell nen en cos d'home adult no va saber reclamar un deute. Encara era davant del plinto, incapaç i immòbil davant la dificultat
Montserrat
Amb vostre nom comença nostra històriai és Montserrat el nostre Sinaí:sien per tots l’escala de la glòriaeixos penyals coberts de romaní.
El Virolai
Jacint Verdaguer
Clavells d'abril. "Grandola, vila morena"
A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.
Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío: una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974.
Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.
Mossèn Cinto on fire
He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira.
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
"Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver.
No faci gens estrany,doncs, que el nostre més gran poeta i alhora el prosista més calent i punyent de la nostra llengu, fos un que va néixer, viure i morir tronxo. D'ací li'n van venir totes a mossèn Cinto". Mossèn Tronxo
Andreu Carranza no m'ha convençut amb la contraposició del poder establert -marquès de Comillas, Morgades, Jaume Collell- i per l'altra banda mossèn Cinto, la família Duran i el poble. Ras i curt, en aquesta vida, a part de ser valent i lluitar per la dignitat, tenim el deure de ser intel·ligents. Mossèn Cinto no ho va ser.
"Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver.
No faci gens estrany,doncs, que el nostre més gran poeta i alhora el prosista més calent i punyent de la nostra llengu, fos un que va néixer, viure i morir tronxo. D'ací li'n van venir totes a mossèn Cinto". Mossèn Tronxo
Andreu Carranza no m'ha convençut amb la contraposició del poder establert -marquès de Comillas, Morgades, Jaume Collell- i per l'altra banda mossèn Cinto, la família Duran i el poble. Ras i curt, en aquesta vida, a part de ser valent i lluitar per la dignitat, tenim el deure de ser intel·ligents. Mossèn Cinto no ho va ser.
He buscat què hi diu Francesc Cambó a les seves Memòries
La mort de Mossèn Cinto. M'apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat
El 10 de juny acabà els seus dies mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta de Catalunya, a la Vil·la Joana, prop de Vallvidrera. Voldria suprimir tota referència a la trista història dels darrers anys del nostre gran peta. Però jo, que la conec tan íntimament com el qui més, em sento amb el deure d'afirmar aquí que tant el bisbe Morgades, com el canonge Jaume Collell, com el Marquès de Comillas, com Narcís Verdaguer i Callís, eren no sols innocents de totes les calúmnies que, a mans plenes, els llançà l'insigne poeta, sinó que llur conducta envers aquest fou, durant anys seguits, d'una altura moral a la qual pocs homes arriben. Mentre el poeta, dominat per uns vulgars poca-vergonyes i aconsellat per uns sectaris, difamava els seus benefactors, aquests no sols callaven sinó que, secretament, continuaven salvant-lo de la misèria i la vergonya on la seva conducta el portava.
La mort de Mossèn Cinto. M'apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat
El 10 de juny acabà els seus dies mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta de Catalunya, a la Vil·la Joana, prop de Vallvidrera. Voldria suprimir tota referència a la trista història dels darrers anys del nostre gran peta. Però jo, que la conec tan íntimament com el qui més, em sento amb el deure d'afirmar aquí que tant el bisbe Morgades, com el canonge Jaume Collell, com el Marquès de Comillas, com Narcís Verdaguer i Callís, eren no sols innocents de totes les calúmnies que, a mans plenes, els llançà l'insigne poeta, sinó que llur conducta envers aquest fou, durant anys seguits, d'una altura moral a la qual pocs homes arriben. Mentre el poeta, dominat per uns vulgars poca-vergonyes i aconsellat per uns sectaris, difamava els seus benefactors, aquests no sols callaven sinó que, secretament, continuaven salvant-lo de la misèria i la vergonya on la seva conducta el portava.
La darrera malaltia de Mossèn Cinto era seguida per tothom amb angoixa, car la massa veia en ell no sols el gran poeta sinó el perseguit dels poderosos. Jo sabia per un dels metges que la seva fi era propera. Vaig parlar amb l'Alcalde i vaig obtenir d'aquest la promesa que, en el moment en què es produís el traspàs, ell prendria l'acord de declarar que la Ciutat es feia càrrec del cadàver, que es dipositaria al Saló de Cent, convertit en capella funerària, on li podria retre homenatge tot Catalunya i que l'enterrament, amb gran pompa, el costejaria la ciutat.
Era de nit quan vaig tenir notícia que Mossèn Cinto havia entrat a l'agonia.. Llavors, portant la delegació de l'Alcalde, amb alguns cotxes de cavalls i precedit d'unes parelles de guàrdies municipals muntats, vaig anar, en una nit de tempesta, a la Vil·la Joana. Allí se'm presentà el més repulsiu espectacle: la família abjecta que l'havia anat explotant era al costat del cadàver; la germana de mossèn Cinto, una pagesa velleta que havia vingut de Folgueroles per tal d'assistir-lo, la tenien arraconada fora de la cambra mortuòria. Per allí circulaven homes d'extrema esquerra que forjaven el pla perquè el cadàver de Mossèn Cinto pogués servir de bandera d'escàndol. Jo, que duia la delegació de l'Alcalde, amb còpia dels acords, em vaig imposar a tothom; vaig treure de la cambra els qui mai no hi haurien hagut de penetrar i, emparant-me de la caixa mortuòria, vaig organitzar el seu trasllat a Barcelona. Darrera del fèretre, portant el cadàver, anava jo; després venia la germana del poeta; després uns amics. Així, protegit per la Ciutat, s'organitzaren els serveis religiosos i una enorme massa de públic desfilà davant el cadàver dia i nit fins a l'hora de l'enterrament, que tingué lloc l'endemà. Aquest fou presidit pel Comte de Romanones, el qual confessà després a les seves Memòries que, en passar entre la multitud atapeïda, havia pogut apreciar clarament la fonda hostilitat amb què el Govern i el seu representant eren vistos a Catalunya.
I ara llegiu el llibre d'en Carranza.
La pastisseria d'en Karlman
I també va ser molt divertit el dia d'anar comprar regals de Nadal. Vàrem agafar els diners de les nostres guardioles, els que havíem estalviat durant tot l'any, i vàrem anar tots tres al centre a comprar els regals. La plaça era plena de neu i d'avets i la gent entrava i sortia de les botigues. En Jonas i jo volíem comprar una nina per la Lotta, així que li vàrem dir que es quedés a fora al carrer i ens esperés mentre entràvem a la botiga de joguines.
-Però no pots mirar- va dir en Jonas.
-No, però
pots mirar l'aparador de la pastisseria d'en Karlman.
I la Lotta ho
va fer, perquè hi havia moltíssims porquets de massapà, i l'aparador d'en
Karlman era ple de coses bones.
Quan en Jonas
i jo havíem comprat la nina i sortírem al carrer, la Lotta havia desaparegut!
Però de sobte va sortir de la pastisseria d'en Karlman.
-Què has fet?
- va preguntar en Jonas.
-T'he comprat
un regal de Nadal - va respondre la Lotta.
-I què has
comprat? - va demanar en Jonas.
-Un pastisset
de nata -va contestar la Lotta.
-Oh, mira que
n'ets de beneita! No serà bo per Nadal! -va dir la Lotta-. I per això me l'he
menjat.
I just en
aquell moment passava el pare pel carrer. Ell no sabia que nosaltres estàvem
sols comprant els regals de Nadal.
-Aquests
nens, em sembla, que els he vist en un altre lloc, però no recordo on -va dir
el pare-. Però semblen tan macos, que crec que els convidaré a berenar.
I ens posàrem ben contents. Vàrem beure xocolata
desfeta i menjàrem tots els pastissets que ens agradaven. Estàvem asseguts al
sofà d'en Karlman i estava ple de gent. Tothom parlava i tenia paquets
embolicats que acabaven de comprar. A fora el carrer nevava i els pastissets
eren plens de nata i va ser un dia molt divertit.
Ens ho
passem tan bé per Nadal!
Astrid
Lindgren
Giuseppe Verdi i la castanyera
Caterina Campodonico va arribar a ser un personatge molt conegut a Gènova al segle xlx.La coneixien com la Paesana o la Nocciolina. Venia castanyes i canestrelli en una parada al carrer. Els canestrelli són unes galetes populars a tot Itàlia, però especialment al Piemont i Ligúria N’hi ha en forma de neula i de bunyol, però la pasta sempre és seca.
Doncs bé, prop d’on la Paesana venia els seus dolços sovint hi passava un estudiant de música, pelat de fred i famolenc, anomenat Giuseppe Verdi. Cada vegada que Caterina el veia li regalava quatre castanyes cuites que li escalfessin les mans i l'estómac.
El compositor sempre va recordar la vella castanyera . Un cop va ser famós va convidar-la a totes les estrenes de les seves òperes. La seva entrada al teatre anava acompanyada d’un aplaudiment general.
Caterina també és famosa per haver-se autofinançat, amb el fruit del seu treball i estalvis, una de les esculptures funeràries més famoses, ubicada al cementiri monumental de Staglieno. Quan la Nocciolina va morir encara no havia pogut satisfer el deute amb l'escultor i la resta de l'import va ser completat amb donacions populars.
Al peu de l'escultura hi ha aquest epitafi:
"Venent quincalla als Santuaris d'Acquasanta de Garbo i de sant Ciprià, desafiant la intempèrie, m'he procurat els mitjans per a passar la vellesa i també per a inmortalitzar-me a través d'aquest monument, que jo Caterina Campodonico (anomenada la paesana) em vaig fer fer mentre estava viva"
A propòsit d'Astral
Els conflictes de tots el
temps s’han reflectit al Mediterrani. Guerres de religions, la decadència dels
imperis, les rutes comercials, xoc d’estratègies
geopolítiques, una mica de tot, sempre.
Avui torna a passar el
mateix. El gran repte e de la humanitat
és l’abisme entre el nord i el sud. Una
Europa que cada vegada més sembla un
geriàtric de la zona alta de la ciutat i
un sud africà jove i pobre. Un sud que somnia
i una Europa diabètica i sense il·lusions. Uns posen valles i corrompen els governs locals
africans mentre els nàufrags malden per arribar a Lampedusa.
Però el mediterrani no és
només l’escenari dels mals de cada època. També n’han sortit grans coses. Grècia,
el dret romà, el cristianisme. Estaria bé que els governs mediterranis tornessin a engegar la Unió Europea del
Mediterrani.
Primer dilluns de Tertúlia a Ràdio Molins de Rei
Cada dilluns aniré a la tertúlia de "Bon dia i bona hora" de Ràdio Molins de Rei. El dia 5 va ser el primer dia. Hi érem el Pere Arcas, l'Esther Espinosa, el Manel Monllaó i el maïtre Oriol Romeu
Aquí teniu el podcast per si us vé de gust escoltar-la
Aquí teniu el podcast per si us vé de gust escoltar-la
Mètode Grabriele D'Annunzio
Dentro de pocos meses Ercole Tommaso iba a entrar en el siglo XX, pero lo haría solo o casi solo. Sin saber a penas qué intentar. A menos que adoptara el método radical de Gabriele D'Annunzio, quien después de ser elegido en una lista de derechas, había procedido a abandonar su escaño en plena sesión, para avergonzar a aquella guarida de la reacción e ir a sentarse en los bancos de la extrema izquierda. "A un lado del Parlamento hay un gran número de diputados que están medio muertos; al otro, un número muy reducido de vivos. Por tanto, yo, que estoy dotado de inteligencia, ¡me voy al lado de la vida!". ¿En qué lado estaba Ercole Tommaso, del lado de la muerte o de la vida? Y, ¿qué sillón se disponía a abandonar para ocupar algún otro?
Los virreyes, Gérard de Cortanze
Una casualitat inquietant
Deu fer mig any un amic em va comunicar la mort d'un molt bon amic seu que jo havia de conèixer. En aquell moment em vaig confondre al posar cara al nom del difunt . El fet és que dimarts al matí vaig veure el meu amic amb un senyor el qual vaig suposar que era el mort erròniament.
El mateix dimarts al vespre, una senyora coneguda em va saludar pel carrer. -Ja saps que el Joan, el meu marit, va morir fa mig any? Vaig quedar una mica trasbalsat en lligar caps. En Joan era l'amic finat del meu amic. Aquestes casualitats que succeeixen en tan poc temps m'inquieten.
Té ganes de tornar Joan Carles I?
A què dedica el temps lliure Joan Carles de Borbó? Es troba amb altres gerros xinesos per parlar de possibles pactes? En algun moment haurà pensat que amb ell aquestes coses no passaven? Creu que es va equivocar amb l'abdicació? Quina relació tenen pare i fill?
Gérard de Cortanze en parla d'aquestes situacions on es barregen les qüestions familiars i les raons d'estat.
La lección de aquel día, Ercole Tommaso no la había olvidado, versaba sobre los lazos entre Carlos Manuel III y su padre, Víctor Amadeo II. Después de un reinado tan largo como agitado, el viejo rey, sintiendo la necesidad del reposo, había decidio abdicar en favor de su hijo. Pero sucedió algo que nadie había previsto, ni el el entorno inmediato del soberano, ni entre los ministros plenipotenciarios acreditados en la Corte: el antiguo rey quiso recuperar la corona. Almenos así lo creyó Carlos Manuel o le persuadieron de ello consejeros celosos, por lo que hizo arrestar a su padre en mitad de la noche y lo encarceló. Víctor Amadeo permaneció allí hasta su muerte, dos años más tarde, en 1732.Los Virreyes
Cómo tragarse un sapo
Don Fabrizio experimentó sincera emoción, el sapo había sido engullido, la cabeza y los intestinos masticados descendían ya garganta abajo. Sólo quedaban por morder las patas, pero esto era una pequeñez con respecto a lo demás, lo más gordo ya estaba hecho. Saboreado ese sentimiento de liberación, comenzó en él a abrirse camino el afecto por Tancredi, se imaginó sus ojos azules brillando al leer la favorable respuesta. Imaginó, mejor dicho recordó los primeros meses de matrimonio de amor durante los cuales los frenesíes y las acrobacias de los sentidos son esmaltados y sostenidos por todas las jerarquías angélicas benévolas aunque sorprendidas. Todavía más lejos entrevió la vida segura, las posibilidades de desarrollo del talento de Tancredi a quien la falta de dinero le habría cortado las alas.
El Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa
El país dels comerços centenaris
Article publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei. Juny de 1016
Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, és clar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència, tampoc.
Tot just acaba de sortir el llibre de Joan Safont Capitans del comerç, en el qual explica cinquanta casos d’èxit de comerços familiars. Explica molt bé que, a pagès la figura de l’hereu feia que els altres fills, els fadristerns, haguessin d’espavilar-se i buscar sort a ciutat. Eren xicots joves que vivien rellogats a casa d’una tia de la veïna d’una cunyada que fregava escales a ciutat. Amb els anys molts d’aquests fadristerns van aixecar grans comerços que han esdevingut franquícies.
Catalunya és un país de comerços centenaris fundats per fadristerns. El mes passat la Generalitat en va reconèixer vuitanta. Són comerços de més de quatre generacions que superen aquella dita que diu que l’avi el crea, el pare el puja i el nét l’enfonsa. Els fundadors d’aquests negocis centenaris vivien a sobre de la botiga. No vivien del negoci, sinó per al negoci. És molt més que una frase. És un fet vital que deixa petjada als qui ho han viscut. Per una simple raó: un sempre està de servei .
De moment, la profecia de Fabián Estapé no s’ha complert. Avui, el comerç és una activitat econòmica de referència. I ho continuarà essent si actualitza els valors que transpiren els capitans del llibre d’en Safont; imaginació, convicció i esforç.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a el...
-
Una pàgina interessant per a entendre la línia de pensament del partit republicà d'Estats Units: http://www.frontpagemag.com Us tran...
-
Actualització de dijous 4 d'agost. Llegiu l'article d'en Sostres M'ajunto a la bona flaire que surt de l' aerorebost . ...
