La reunió del patronat d'una fundació acaba abans de l'hora prevista. Un dels membres del patronat digué al seu veí de taula: -Aprofitaré aquests tres quarts d'hora per anar a veure la mare a la residència on ara viu. És a prop, li donaré una sorpresa. Es posarà molt contenta-. Qui així parlava és un important executiu, ben situat en el món empresarial. Prestigiat pel seu bon fer empresarial i pel seu fer personal. La mare, fins fa ben poc, vivia sola, on sempre ha viscut, la llar que va bastir amb el seu marit, la llar on els fills van créixer, l'acompanyaven unes cuidadores que es tornaven i tenien cura. darrerament ha anat perdent facultats acceleradament i els metges i la realitat quotidiana aconsellarenanar a la residència. Els fills dubtaren però, finalment, acceptaren el parer dels facultatius i la nova realitat que s'anava imposant. Des que es prengué la decisió, no sense dolor, tota la família ha procurat que l'àvia se senti acompanyada en aquest moment vital. Rep moltes visites dels fills, dels nets i dels besnets. Hi saben ser quan convé i, també, deixar-la en mans dels especialistes quan així ho requereixi la situació. «No em rebutgis, doncs, al temps de la vellesa; ara que decau el meu vigor no m’abandonis» (Sl 71,9).
Responsabilitats joioses
Carta de Sant Pau als Romans
Tot just acabo de llegir la Carta de Sant Pau als Romans. És meravellosa.
Que el vostre amor no tingui res de fingit. Detesteu el mal. Enamoreu-vos del bé.
Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 16 Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. 17 No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom.
https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%2C1-21&id24=1&pos=1&set=15&l=ça
Els amics dels futbolistes
La meva filla gran diu que es compadeix dels fills dels futbolistes perquè els costarà saber si els seus amics ho són només per interès. Sobre els amics dels futbolistes li sembla que, com que de petits no eren famosos i no eren rics, ja tenen els seus amics de tota la vida.
Activitats extraescolars
Els meus fills no fan activitats extraescolars. Tan sols la gran fa natació sincronitzada dues tardes a la setmana.
Sortint de l'escola anem a casa, sobretot a l'hivern. Juguen, fan els deures, els expliquem coses de quan érem petits, els parlo d'històries familiars, cuinem, també s'avorreixen i es barallen i fan guerres de coixins. I a vegades intervenim
Fer vida familiar. Passar hores junts.
La piulada que creia que no publicaria mai:
Ja fa un any que vaig deixar de fumar.
https://twitter.com/Jesuscardona/status/1696089709766713359?t=nfbNQZ2PzpO6en22W129Yw&s=19
Sigues útil
Que la teva vida no sigui una vida estèril. —Sigues útil. —Deixa rastre. —Il·lumina amb la lluminària de la teva fe i del teu amor. […] I encén tots els camins de la terra amb el foc de Crist que duus dintre el cor” (Camí, núm. 1).
Sant Josepmaria
Miguel Najdorf
Miguel Najdorf, quien vio la luz el 15 de abril de 1910 en Grodzisk Mazowiecki, Polonia, bajo el nombre de Mojsze Mendel Najdorf, se destacó desde temprana edad como una promesa en el ajedrez. A sus 20 años, ya era reconocido como uno de los jugadores más sobresalientes de Polonia.
En 1939, su vida tomó un rumbo inesperado. Al encontrarse participando en el Torneo Internacional de Ajedrez en Buenos Aires, la Segunda Guerra Mundial se desató. Frente a la adversidad y el conflicto, Najdorf optó por permanecer en Argentina. Aunque esta elección le permitió salvar su vida, tuvo que pagar el alto precio de perder contacto con su familia en Polonia, descubriendo posteriormente que habían perecido en el Holocausto.
En tierras argentinas, Najdorf no solo halló un refugio, sino que también dejó una marca indeleble en el ajedrez nacional e internacional. Es ampliamente conocido por la Variante Najdorf de la Defensa Siciliana, una de las líneas de apertura más populares y analizadas del ajedrez moderno. En 1943, en un esfuerzo por comunicarse con su familia en Europa, estableció un récord jugando 40 partidas simultáneas de ajedrez a ciegas, con la esperanza de que la noticia llegara a sus seres queridos. Durante su carrera, Najdorf acumuló innumerables logros, entre ellos, ser subcampeón olímpico representando a Argentina, ganar el campeonato nacional de ajedrez argentino en ocho ocasiones y triunfar en prestigiosos torneos como Mar del Plata en 1961 y La Habana en 1962 y 1964. En 1950, con la instauración del sistema de títulos oficiales por parte de la FIDE, Najdorf fue distinguido como Gran Maestro Internacional. Participó en el Torneo de Candidatos al título mundial en 1950, alcanzando el quinto puesto, y en 1953, en el Torneo de Candidatos de Zúrich, se ubicó en la sexta posición.
Sin embargo, más allá de sus hazañas en el tablero, Najdorf es recordado por su carisma, su fervor por el ajedrez y su papel como guía de numerosos talentos emergentes en este deporte.
El 4 de enero de 1997, en Málaga, España, Miguel Najdorf nos dejó, pero su legado y aportes al mundo del ajedrez continúan vivos, erigiéndose como un referente y fuente de inspiración para generaciones de ajedrecistas.
Fuente: el Grupo Ajedrez de Silicio del Facebook
Jesús, José Antonio Pagola
Però res no em faria més feliç que saber que la seva Bona Nova arriba, per camins que ni jo mateix no puc sospitar, fins als darrers. Ells seran i són també avui els seus preferits: els malalts que pateixen sense esperança, tantes i tantes persones que defalleixen de fam, els qui caminen per la vida sense amor, ni casa ni amistat; les dones maltractades pels marits o companys; els qui estan condemnats a passar tota la vida a la presó; els qui viuen enfonsats en llur culpabilitat; les prostitutes esclavitzades per tants interessos tèrbols; els infants que no coneixen l'estimació dels pares; els oblidats o postergats per l'Església; els qui moren sols i són enterrats sense creu ni cap mena d'oració; els qui són estimats tan sols per Déu.+
Jesús. Aproximació històrica
José Antonio Pagola
Editorial Claret
Quin món deixarem als nostres fills?
Potser que més que preocupar-se quin món deixarem als nostres fills, que és una pregunta que porta a la rendició, és millor ocupar-se en quins fills deixarem al món
L'agost de la meva infantesa
L'agost de la meva infantesa era una festa contínua: el dia 3, l'aniversari de la mare i el sant de ma germana; el 8, l'aniversari de l'avi; el 15, el sant de la iaia, i el 23 el sant de la tieta Rosa. Els regals eren una caixa de préssecs, un ram de flors i un cartró de tabac 46
Un any ma germana i jo vam regalar el cartró de 46 i una caixa de llumins a l'avi pel seu aniversari, 8 d'agost. Ens va saber greu que el renyessin tant: —Això és el que has ensenyat a la canalla!
Josep Cardona Cañellas, 8 d'agost de 1913. Al cel ens puguem trobar!
Pere Casaldàliga
El bisbe Pere Casaldàliga va morir a Batalais, São Paulo, el 8 d'agost del 2020
"Per descansar
jo no
més vull
aquesta creu de fusta
com pluja i sol,
aquests set pams
i la Resurrecció!"
La veu dels somnis i altres contes prodigiosos
Aquest estiu llegeixo aquest llibre als meus fills. Un recull de contes que conviden a somniar, però sobretot a mirar el món amb el cor net i la ment oberta. Històries de personatges quotidians amb històries divertides però que mostren que els somnis existeixen.
"Hi havia una vegada un home que es deia John Chapman. Era venedor d'ofici i anava per carrers, camins i carreteres",
Hugh Lupon, "Book of Wisdom and Wonder", traducció de Laura Santamaria. @vicensvives_cat
Polonesos a Espanya durant la segona guerra mundial
"Algunos polacos, ante la invasión de Francia por el ejército alemán, habían huido y se habían regufiado en España. Allí fueron detenidos y confinados, en circunstancias bastante rigurosas, en el campo de Miranda de Ebro. La mayoría, alrededor de quinientos, eran viejos soldados con capacidad de llevar armas. Por una parte, corrían el riesgo de ser reclamados por los alemanes, mientras que, por otra, pedir su liberación podía parecer un acto hostil contra el Reich. No obstante, el nuncio de España recibió el encargo de intervenir y rogar al gobierno español que les permitiera abandonar la península ibérica en dirección a algún Estado de América del Sur. Y cuando el ministro de Exteriores volvió a Roma, en 1942, el cardenal Maglione le habló de la liberación de aquellos polacos. Serrano Súñer se declaró personalmente favorable, pero añadió que él no podía hacer nada sin el acuerdo de los alemanes, lo que en aquella época equivalía a un rechazo. La situación quedó estancada hasta finales de año. Por fin, en marzo de 1943, los prófugos polacos recibieron autorización para abandonar España"
"Pío XII y la segunda guerra mundial"
Pierre Blet
Ediciones Cristiandad
Vida de ministre
"Aún no me he levantado, cuando el Presidente me llama para decirme que asista a la toma de posesión de la presidencia del Consejo de Estado por don Carlos Blanco. No podré. Se hace tarde. Llego al ministerio cerca de las doce. Largo despacho con el secretario. Convinimos que el traslado de Berenguer al Alcázar de Segovia sea el lunes por la noche. Le acompañará mi ayudante el comandante Menéndez"
"Memorias políticas y de guerra. I", de Manuel Azaña. 4 de juliol de 1931.
Pius XII i la segona guerra mundial
, historiador i #jesuïta.
Turisme, atenció al client, servei civilitzat
Un cop passada la pandèmia, els turistes van tornar a Barcelona.
Coses que encara cal eradicar:-Prendre'ls per tontos
-Contractar cambrers que no parlin res d'anglès. I si el parlen, que es facin passar per analfabets i així evitar queixes i reclamacions.
-Escalfar la llet amb glaçons per fer bromera d'aigua als cappuccinos.
-Doble tarifa a la caixa registradora, per als residents i els turistes
-Pagar els guies per a que vagin a dinar a un lloc concret.
Els vam trobar a faltar, a partir d'ara respectem-los
Fer radio
El divendres 21 de juliol va acabar la temporada radiofònica a @radiomolins, i en el meu cas, la segona de"La pàgina del temps". Aquest és un espai diari, de dilluns a divendres, de cinc minuts durant el qual llegeixo un article d'un periodista cèlebre. Cada setmana està dedicada a un periodista diferent.
Aquesta temporada han tornat a passar 45 periodistes, entre els quals destaquen Josep M. Espinàs, Djuna Barnes, Montserrat Roig, Ryszard Kapuscinski o Josep Pla.
Les ràdios locals són el gran mitjà de comunicació de proximitat.
Una abraçada, bones vacances!
La búsqueda de la felicidad
𝐑𝐄𝐅𝐋𝐄𝐗𝐈𝐎N leída en el Facebook de Radio Uraccan Siuns
Un profesor le dio un globo a cada estudiante, que tuvo que inflarlo, escribir su nombre en él y tirarlo en el pasillo. El profesor entonces mezcló todos los globos. A los estudiantes se les dio 5 minutos para encontrar su propio globo. A pesar de una agitada búsqueda, nadie encontró su globo.
En ese momento, el profesor les dijo a los estudiantes que tomaran el primer globo que encontraran y se lo entregaran a la persona cuyo nombre estaba escrito en él. En 5 minutos cada uno tenía su propio globo.
El profesor dijo a los estudiantes: "Estos globos son como la felicidad. Nunca la encontraremos si todo el mundo está buscando la suya. Pero si nos preocupamos por la felicidad de los demás... también encontraremos la nuestra."
Les poblacions de mercat
solen ésser, en les terres de parla catalana, les capitals de comarca. En aquestes poblacions, l'element bàsic és el petit comerç, la petita burgesia de contextura comercial. Si la mera observació no m'enganya, aquestes són les viles del país que han sofert, davant de la immensa transformació general, modificacions menys sensibles, s'entén en la seva estructura interna i essencial.
Josep Pla, pròleg a Nocturn de primavera.
Mas Pla, hivern de 1953
set d'infantesa
Hi ha set d'infantesa en els nanos. Ens hem saltat etapes, tal com un bebé passa d'estar ajagut a posar-se dret sense haver gatejat. Sense el gateig, la criatura tindrà dèficits de motricitat i de les lateralitats. Sense infantesa l'adult també acabarà tenint dèficits amb aquest escurçanent de la infantesa.
Carta de Abraham Lincoln al maestro de su hijo
Querido profesor,
"Mi hijo tiene que aprender que no todos los hombres son justos ni todos son veraces.
Enséñele que por cada villano hay un héroe, que por cada egoísta hay un generoso.
También enséñele que por cada enemigo hay un amigo y que más vale moneda ganada que moneda encontrada.
Quiero que aprenda a perder y también a gozar correctamente de las victorias.
Aléjelo de la envidia y que conozca la alegría profunda del contentamiento.
Haga que aprecie la lectura de buenos libros sin que deje de entretenerse con los pájaros, las flores del campo y las maravillosas vistas de lagos y montañas.
Que aprenda a jugar sin violencia con sus amigos.
Explíquele que vale más una derrota honrosa que una victoria vergonzosa.
Que crea en sí mismo, en sus capacidades, aunque quede solito y tenga que lidiar contra todos.
Enséñele a ser gentil con los buenos y duro con los perversos.
Instrúyalo a que no haga las cosas porque simplemente otros lo hacen; que sea amante de los valores.
Que aprenda a oír a todos pero que a la hora de la verdad decida por sí mismo.
Enséñele a sonreír y a tener el humor cuando esté triste.
Y enséñele que a veces los hombres también lloran.
Enséñele a ignorar los gritos de las multitudes que sólo reclaman derechos sin pagar el costo de sus obligaciones.
Trátelo bien, pero no lo mime ni lo adule. Déjelo que se haga fuerte solito.
Incúlquele valor y coraje pero también paciencia, constancia y sobriedad.
Transmítale una fe firme y sólida en el Creador. Teniendo fe en Dios también la tendrá en los hombres.
Entiendo que le estoy pidiendo mucho pero haga todo aquello que pueda".
Carta de Abraham Lincoln, al profesor de su hijo (1820)
Les coses i els fets són muts;
som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.
Raúl Garrigasait, "Els estranys"
Jugada mestra
Una mestra em va dir que quan estigués trist, escoltés música clàssica; quan estigués content, també i quan estigués avorrit la posés per a sentir què m'havien de dir aquelles notes tan antigues.
I Ara què?
Article publicat a Viu Molinss el 7 de juny de 2023.
I Ara què?
Malgrat que el naixement d’Ara Molins va estar acompanyat d’escepticisme i alguna rialla, els resultats són clars: 2045 vots i 4 regidors. Hem pogut explicar la nostra filosofia, les nostres propostes i ens ha fet confiança molta gent.
El concepte clau és la proximitat i la governança local. Governar el municipi amb propostes sorgides des de Molins de Rei. Proximitat econòmica, ambiental, comercial i, en definitiva, política. Sense propostes generalistes que podrien sonar bé en qualsevol altre poble o ciutat.
La clau no es basa en l’eix esquerra-dreta o en ser més o menys independentista, sinó on hem posat el centre d’interès. Ara Molins ha concentrat la seva creativitat i energia en unes propostes concretes per a cada barri, en el model de Vila i en el nostre futur ambiental i econòmic. Una vila pensada des de la base.
La nostra campanya s’ha fet amb aquesta filosofia: carpes informatives a tots els barris, repartiments porta a porta dels nostres programes i entrevistes directes amb els comerciants. Hem gastat més soles de sabates que no pas xarxes socials.
El proper 17 de juny les regidores i regidors electes hauran d’escollir el nou titular de l’Alcaldia. El partit guanyador, el PSC, pot triar si vol una majoria simplement aritmètica o una majoria política i social representativa. El seu sentit de la responsabilitat dictarà si vol que el govern de l’Ajuntament representi a una majoria o a una minoria de molinencs i molinenques. A les seves mans està posar l’Ajuntament al servei del seu partit o dels seus veïns.
Què vol ser Ara Molins i què voldrà fer? El que hem explicat durant tota la campanya: ser una força emergent i revitalitzadora. Volem aportar nova energia a l’acció política del municipi i que aquesta es concreti durant els propers quatre anys en la consecució de les propostes del nostre programa.
La nostra vocació és estar al govern, per poder treballar en fer avançar la Vila. A més, a cada legislatura hem vist que als governs municipals hi ha regidores o regidors que, per volum de feina, han d’acumular tres o quartre carteres mentre a l’oposició es perd el talent i la creativitat d’altres regidors. . I si obríssim joc i que cada regidor pogués concentrar-se en una competència concreta? A la Vila hi ha un precedent lluminós: l’any 1979 tots els regidors electes van tenir una responsabilitat governamental. Seria una excel.lència en govern local i participació.
Però això no depèn només de nosaltres. El nostre compromís amb les 2045 persones que ens han votat i amb la resta d’habitants de Molins de Rei és ferm. No us fallarem.
Jesús Cardona, número 5 a la llista d’Ara Molins
El Pinotxo de la Boqueria
Es diu que si no tens un somriure al rostre, no obris una botiga. Tot i que no vaig poder conèixer el sr Juan Bayén, el Pinotxo de la Boqueria, la seva mirada transmetia alegria, esperit de servei, amor a la feina, bon humor.
En pau descansi i que la seva energia s'estengui a cada comerç i restaurant.
Margarida Xirgu vista des d'Uruguai
Eleonora Pérez i Martín Aguilar són dos actors uruguaians que aquesta setmana han seguit les pistes de Margarida Xirgu a Molins de Rei. Ens vam conèixer a la terrassa de @cardona_molins i avui l'@oriol.romeu els ha entrevistat a @Radiomolins . Han explicat la importància i el reconeixement de la Xirgu a Uruguai.
Ens ha encantat conèixe'ls
Divendres Sant
Resumeix la història de la humanitat. És ben clar que alguns dels que van saludar Jesucrist a les portes de Jerusalem el diumenge del Ram, també eren a la pujada del Gòlgota, insultant-lo i demanant la seva mort.
Tots podríem ser el traïdor o el traït; el condemnat o el jutge d'un tribunal popular. Qualsevol podria abandonar un amic o ser abandonat pels més íntims en el moment de més necessitat.
Cadascú podría ser el Cirineu, el centurió, Ponç Pilat o Josep d'Arimatea. O Pere el pescador o Maria Magdalena. Tots ells estaven fets de la mateixa pasta que nosaltres.
Lanzar los dados. Charles Bukowski
Si vas a intentarlo, ve hasta el final.
Esto puede significar perder novias,
esposas,
parientes,
trabajos y,
quizá tu cordura.
Ve hasta el final.
Esto puede significar no comer por 3 o 4 días.
Esto puede significar congelarse en la banca de un parque.
Esto puede significar la cárcel.
Esto puede significar burlas, escarnios, soledad…
La soledad es un regalo.
Los demás son una prueba de tu insistencia, o
de cuánto quieres realmente hacerlo.
Y lo harás,
a pesar del rechazo y de las desventajas,
y será mejor que cualquier cosa que hayas imaginado.
Si vas a intentarlo, ve hasta el final.
No hay otro sentimiento como ese.
Estarás a solas con los dioses
y las noches se encenderán con fuego.
Hazlo, hazlo, hazlo.
Hazlo.
Hasta el final,
hasta el final.
Llevarás la vida directo a la perfecta carcajada.
Es la única buena lucha que hay.
"La tarda" fa una ofrena a Montserrat perquè plogui
Elias Canetti, "Les veus de Marràqueix" Ed. Flaneur
«La tria del pa"
Al vespre, quan ja era fosc, anava a la part de Jemaa el-Fna on les dones venien pa. S'asseien a terra formant una llarga filera i anaven tan tapades que només se'ls veien els ulls. Cada una tenia al davant un cove cobert amb un drap, i al damunt hi exposaven alguns dels pans rodons i plans destinats a la venda».
Farenheit 451, Ray Bradbury
“Cuando muere, todo el mundo debe dejar algo detrás, decía mi abuelo. Un hijo, un libro, un cuadro, una casa, una pared levantada o un par de zapatos. O un jardín plantado. Algo que tu mano tocará de un modo especial, de modo que tu alma tenga algún sitio adonde ir cuando tú mueras, y cuando la gente mire ese árbol, o esa flor, que tú plantaste, tú estarás allí. No importa lo que hagas – decía – en tanto que cambies algo respecto a como era antes de tocarlo, convirtiéndolo en algo que sea como tú después de que separes de ello tus manos. La diferencia entre el hombre que se limita a cortar el césped y un autentico jardinero esta en el tacto. El cortador de césped igual podría no haber estado allí. El jardinero estará allí para siempre”.
Un poema de Walt Whitman
No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte, que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos enseña, nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
«Emito mis alaridos por los techos de este mundo»,
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron de nuestros «poetas muertos»,
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los «poetas vivos».
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas.
Un poema de Walt Whitman
Sant Antoni Abat
He parlat de la Festa de Sant Antoni Abat a Ràdio Molins de Rei.
https://www.radiomolinsderei.cat/programs/bondiaibonahora2016/radiomolinsderei_podcast_28002?s=2598&ref=tw
Això fa iaio
És una època en què els grans homes han deixat d'existir
Les coses canvien
Quan es canvia la forma de contemplar les coses, les coses que es contemplen canvien. I també les persones.
Ryszard Kapuscinski a Egipte. "És fosc i no hi ha espai. La pujada
"és costeruda i tortuosa. Des d'aquí, des de dalt del minaret, si la mesquita funciona, el muetzí crida els fidels a la pregària cinc cops al dia. Els seus clams prolongats tenen la forma d'un càntic i sovint són molt bonics, sublims, colpidors i romàntics. No hi ha cap indici, però, que la nostra mesquita es faci servir. Es un lloc abandonat des de fa anys, ple d'olor de reclosit i de pols estantissa."
La soledat no desitjada
La casa donde nació Mariano José de Larra
Nació en el edificio de la antigua casa de la Moneda —de la que su abuelo paterno, don Crispín, era administrador modelo— situado en el número 23 de la calle de Segovia, con vuelta a la cuesta de Ramón. Casón viejo en una calle apenas urbanizada, por la que pasaba el arroyo de Pozacho y las vertientes de la Puerta Cerrada.
Casón viejo entre casuchas de vecindad, huertas y casones. La Posada del Maragato, la Posada de la Cruz. Casón viejo que diariamente presenciaba con los ojos pitañosos de sus balcones, el paso de reatas de mulas, carromatos cargados de botas de vino "de la tierra", escuadrones de coraceros franceses en patrulla, grupos de vecinos masullando las canciones de Pepe Botella, partidas de rebeldes de mentirijillas formadas por chiquillos desharrapados, pregoneros de crímenes con sus cartelones de colores crudos y chillones, animeros alharaquientos portando capillitas y sacudiendo campanillazos, corchetes lacios al servicio del jefe político, vejetes moratinianos —don Hermógenes, don Eleuterio— rancios del todo, en busca de botillería y del famoso jicarón de dos onzas de chocolate Torralba; beatillas de soplillo, vendedores de El Diario y La Gaceta —en cuyas noticias no creía nadie...
Carlos Sainz de Robles,
Cronista Mayor de los Madriles
La meva àvia explica
que quan entraven a robar a pagès es cridava per espantar els lladres:
Joan, ve'ls-hi al davant!
Pere, ve'ls-hi al darrere!
Josep, salta la paret!
La democràcia grega i la República romana
El nano de la botiga dels paquistanesos
A la plaça un nen d'uns sis anys s'entrebanca i la mare s'esglaia i corre cap a ell. Al cap d'un quart d'hora un dels nanos de la botiga dels indis li passa tres quarts del mateix. La criatura no demana auxili ni la mare s'inmuta. Ja sabem qui tirarà endavant d'aquí vint anys .
Dret romà
Als 18 anys no vaig comprendre la universalitat d'aquest fragment del Dr. Juan Miquel, dret romà:
«Resalta, ante todo, el impresionante contraste entre la Italia continental y la Italia mediterránea: "por una parte, el amplio arco de los Alpes viene como a injertar Italia en Europa); por otra, la Italia peninsular es como un inmenso espigón en el centro del Mediterráneo, que parece predestinado a servir de vigía o, al menos de necesaria escala entre varios continentes (Sicilia en su extremo meridional se acerca a Túnez en unos 140 km y las costas de Italia y Albania sólo distan en su punto más cercano unos setenta km)».
#dretromà #dirittoromano
#derechoromano #Italia #Roma
Montserrat Domingo, ermitana:
El matí de Catalunya Ràdio - Montserrat Domingo, ermitana: "No faig el que vull, però sí que tinc temps per fer el que he de fer" https://t.co/DOpJEpUWck
<iframe src="https://www.ccma.cat/audio/embed/1136317/" allowfullscreen scrolling="no" frameborder="0" width="500px" height="281px"></iframe>
Polítiques ambientals molt barates
El gerent d'una empresa em diu que tot el personal està ben conscienciat amb el medi ambient, però que tothom fa servir l'ascensor i quasi ningú puja i baixa per les escales. I això, esclar, no demana inversions, al contrari, estalviaria molts diners.
El pont de Carles III de Molins de Rei
Aquesta tarda he passat molt bona estona amb els pares visitant l'exposició dels 50 anys de la caiguda del pont de Carles III de Molins de Rei. Aquí trobareu el documental.
https://youtu.be/a0mDTUYq9aU
L'amistat, Ciceró
En aquesta època de recuperació, un amic del pare em regala aquest llibre. "Tens una edat de llegir coses sàvies i reposades. Aficiona't als clàssics".
Fundació Bernat Metge
La Casa dels clàssics
https://lacasadelsclassics.cat/
Tagore
Quan la fam ho assolava tot a Sharavati, Buddah preguntà als seus seguidors:
«Qui de vosaltres vol assumir el deute de donar menjar als afamats?»
El banquer Ratnakar mogué el cap i digué: «Tota la meva fortuna no seria suficient per saciar els que tenen fam».
Jaysen, el cap de l'exèrcit del rei, digué: «Donaria de bon grat la meva sang, però no tinc prou menjar a casa meva».
Dharmpat, que posseïa grans extensions de terra, digué sospirant: «El dimoni de la secada ha xuclat els meus camps i els ha deixat eixuts. No sé ni com podré pagar els meus tributs al rei.»
Aleshores Supriya, la filla del captaire, es posà dreta, saludà i digué dolçament: «Jo donaré menjar a tots els qui pateixen fam.»
«Com?», preguntaren tots amb sorpresa. «Com penses que podràs aconseguir el que et proposes?»
«Jo sóc la més pobra de tots.», digué Supriya, «i aquesta és la meva força, perquè tinc la meva caixa i els meus queviures a cada una de les vostres cases.»
Taller infantil de decoració d'ous de Pasqua
TALLER INFANTIL DE DECORACIÓ D'OUS DE PASQUA a @pastisseria_cardona de #molinsderei
Dinecres 13 d'abril
Dos torns.
De 17.30 a 18 15
De 18 30 a 19.15
Deu nens per torn
Edat: De 6 a 12 anys
Inscipcions fins el 11 dabril a la botiga.
Preu: 15€
La Caputxeta Groga
—M'expliques el conte de la caputxeta groga?
-No el sé.
-Doncs te l'inventes!
LA CAPUTXETA GROGA
Hi havia una vegada una nena a la que li van regalar una caputxa de color groc. Com que li agradava molt, sempre la portava posada i a partir de llavors tothom li deia Caputxeta Groga.
Un dia la seva mare va dir-li que anés a veure el seu avi perquè li feia molt mal la cama i no podia sortir al bosc com sempre feia. Va portar berenar per a tots dos: galetes, xocolata, formatge i una ampolla de vi.
La Caputxeta Groga anava tota contenta pel bosc i va sentir una veu que venia devdalt d'un arbre. Era un lloro molt alegre de coloraines que li preguntava repetidament: A on vas, nena? A on vas, nena? A on vas, nena?
El lloro no callava i seguia fent preguntes. —A on viu el teu avi? A on viu el teu avi? A on viu el teu avi? A on viu el teu avi?
—Què hi portes en aquest cistell? Què hi portes en aquest cistell?
—Em dones una mica de xocolata? Em dones una mica de xocolata?
La xocolata del lloro!
La Caputxeta Groga va dir-li: - Oh, quin mal d'orelles que tinc! Quin lloro tan pesat! D'on haurà sortit aquest lloro tan pesat?
Finalment va arribar a casa l'avi. Un cop a dins va explicar-li com havia anat el trajecte i la tabarra que li havia donat el lloro.
—Oh, el Federico! — Va exclamar l'avi? —Has vist el Federico? I a on és ara? Fa molts anys que se'm va escapar, quan tu encara no havies nascut. Anem a veure si el trobem.
Només sortir de casa, es van trobar el Federico enfilat a un altre arbre i que cridava: —Doneu-me galetes, doneu-me galetes, doneu-me galetes! Vull xocolata, vull xocolata, vull xocolata!
LA XOCOLATA DEL LLORO
Poema d'un diari vell
Batman a Molins de Rei
Que bé ens ho vam passar amb @elisendacarod, la Isabel de @carnisseriacaldavid i el Carles! @estapassanttv3 #molinsderei
LA LLUNA DE KIEV
L'art de respirar
Un altre dia vaig trobar en una altra llibreria de vell un llibre descosit i ratat de l'any 1922. Era el Hatha-Yoga, o els ensenyaments dels ioguis sobre la salut física i l'art de respirar, amb nombrosos exercicis, del iogui Rama-Charaka. La respiració, explicava l'autor, és l'activitat més important de l'home, ja que ens comuniquem amb el món exterior per aquesta via. Si deixem de respirar, morim. Així doncs, la salut, la força i la intel·ligència depenen de la qualitat de la respiració. Per desgràcia, la majoria dels humans, i sobretot a Occident —sosté Rama-Charaka—, respira molt malament, i és per això que hi ha tantes malalties, deformitats, neuliments i depressions.
Especialment, em va cridar l'atenció els exercicis per desenvolupar el poder creatiu, ja que aquest era el meu flac. «Ajaguts a terra o sobre un llit, relaxats, sense tesar cap múscul —aconsellava el iogui—, col·loqueu les mans sobre el flexe solar i respireu amb regularitat. Quan hàgiu agafat el ritme, desitgeu (expresseu aquesta voluntat dins vostre) que cada inspiració us aporti un sobrecreix de prana, és a dir, de força vital provinent d'una font còsmica, la remeti al sistema nerviós i l'acumuli al voltant del plexe solar. Amb cada inspiració heu de desitjar que la prana, és a dir, la força vital, s'escampi per tot el cos...»
Ryszard Kapuscinski
"Viatges amb Heròdot"
EL CONILL RONDINAIRE
Un conte que explico a casa
EL CONILL RONDINAIRE
Al bosc hi vivia un conill que es creia l'amo de tot. No deixava que ningú s'acostés al seu guaret. Si hi anaven uns nens a jugar, sortia a espantar-los perquè marxessin. Si hi anaven uns ocellets a picar quatre herbetes s'hi llançava a sobre. A les senyores que anaven a caminar les feia fora.
De mica en mica el bosc es va anar tornant un lloc desolat, més trist i avorrit. El conill veia que cada vegada hi havia menys gent per espantar, doncs tothom feia la volta per una altra banda.
Un dia el conill va veure com uns nens donaven una pinya a un esquirol. S'hi va acostar, però els nens van marxar quan van veure el conill.
Tampoc cap animal del bosc s'acostava a parlar amb ell. El mussol va dir-li:
—Ja ho veus el que passa, conill, quan tractes malament als del teu entorn. Tothom fuig.
El conill no deia res, però se sentia sol. Finalment va demanar ajuda al mussol i a l'esquirol
-Tot depèn de tu, conill. Si tractes bé la gent que et ve a veure, ells també et tractaran bé
A partir d'aquell dia el conill va començar a mostrar-se més simpàtic. I el bosc va tornar recuperar el seu ambient d'abans, el de sempre.
EL PEIX, EL CRANC I EL POP
Un conte que explico a casa i que representem i ens intercanviem els personatges.
Cada matí un peix petit anava a veure els seus amics del fons del mar. Aquell dia va saludar en primer al pop i va veure que estava molt enfadat i trist. El peixet va preguntar-li què li passava.
—Ja ho veus, peixet. Se m'ha fet un nus amb les vuit potes que tinc i no em puc bellugar. No puc desfer-los. Em pots ajudar? — Va dir el pop.
El peix va intentar desfer el nus, però no se'n va sortir. Va demanar ajuda al dofí, al cavallet de mar, fins i tot al tauró, que no tenia gaires amics i que feia por. Però cap d'ells trobava la manera de desfer aquells nusos.
Finalment, al peix se li va acudir anar a veure el cranc. El cranc sempre dormia i tenia fama de treballar més aviat poc. Però tenia unes pinces a les potes i potser ell podria aconseguir desfer els nusos.
Van haver de despertar el cranc. Va anar cap a la casa del pop i, amb molta traça i parsimònia, va poder desfer-los tots amb les pinces que té a les potes.
Tothom va felicitar-lo per la feina tan ben feta i ho van celebrar tots junts.
El conte de la bruixa Filomena.
Josep M. de Sagarra: les castanyeres i la tradició
Octubre de 1924
A totes les grans i petites ciutats del món, en els indrets més complicats, més antinaturals, en els llocs on la barreja d’asfalt i llamborda, anunci lluminós i tuf de benzina, palesen tots els maldecaps que s’han empescat els homes per entenebrir-se l’existència, s´hi veu, però, una nota de rusticitat, de primitivisme, una nota tranquil.la que evoca la muntanya i la vida camperola, o si més no, una pueril existencia, anterior a aquestes empentes i batzegades actuals.
Aquesta nota tranquil.la la solen donar els venedors ambulants o estàtics de fruites i productes naturals. En les ciutats on el pintoresc arriba a unes proporcions fantàstiques , com per exemple Madrid i Nàpols , aquella mena de comerciants i els clients que gasten, arriben a produir temes absurds com no han estat mai imaginats per cap futurista.
A Barcelona, en el temps estival, tenim aquelles taques verdes i sangonents de la síndria, que lliguen tan bé amb el to fosc dels carrerons, el meló, la figa de coll de dama i també coses apreciables es barregen amb la fugacitat dels tramvies i les façanes de ciment. Però de tot humil comerç de fruites, res té el to i la dignitat i la gràcia de les castanyeres.
De castanyeres n’hi ha en moltes bandes, però com les de Barcelona no en trobareu enlloc.Aquestes bones dones representen d’una manera impertorbable la força de la tradició. La Barcelona vella, la de sant Just i Santa Maria de la Mar, es pot dir que viu pura i intacta, dintre aquests grans mocadors de llana despintada de les castanyeres, i en aquests pisos de roba de sac on reposen les castanyes cuites a punt d’entrar dintre de la paperina.
Ara que s’acosta Tots Sants, ha començat l’humil comerç de les castanyes; quan arriba aquest temps, si passo per un lloc completament modernitzat com la plaça d’Urquinaona, m’entra el dubte i la inquietud de pensar: aquella castanyera que es posa aquí tots els anys, s’haurà mort, i i és viva, ¿s’atrevirà a reprendre el seu negoci, ara que això es va posant cada vegada més dinàmic? Però arriba l’octubre i vénen les primeres boiires, i una tarda beneïda la castanyera encén el seu fanal, munta aquell forn abonyegat, s’aclofa a la cadira com una lloca resignada, i vinga torrar i vendre castanyes com si tal cosa: aquell mateix vestit de fa deu anys, i amb aquells dits, cada vegada més negres, més cremats i més insensibles al foc.
Són la representació viva d’aquella Barcelona de les revoltes i de les tendres festes de barri… Són les dones pintades per en Padró, inconmovibles davant de totes les barricades.
Els seus clients també acostumen a ser personatges d’un altre món. Vells pansits i solitaris que tot el dia passegen arrossegant els peus, i que acaricien dintre les butxaques del seu abric tronat, els deu cèntims de castanyes calentes. Aliment de poc preu, i més nutritiu que les llaminadures cares, aquestes castanyes comprades quan es fa fosc, ens recorden tota la nostra vida de criatures.
I, a més a més, si tenim una mica d’imaginació, veurem que les castanyes torrades, ens evoquen més que altra cosa, aquella densa verdor dels bacs muntanyencs. Les castanyeredes, fresques i brillants a l’estiu, i ara d’un color tèrbol i calent, un color com el de les mares del vi. Silenciosament, esclafant poc a poc entre els queixals aquest fruit fonedís i enfarinat, sentireu poc a poquet, tots els gustos de la muntanya. El record dels espais lliures que són tan lluny del nostre pa de cada dia, record servit d’una manera humil a la vostra imaginació.
I alheshores les
castanyeres, sobretot com més velles i escarransides siguin, sobretot si tenen
una punta d’aire de bruixa, us semblaran unes misterioses divinitats
destronades, primitives divinitats boscanes que s’han de guanyar la vida,
vestides amb quatre parracs, lluitant amb l’escepticisme modern, pactant amb
l’artifici ciutadà. Serán les portadores inconmovibles del perfum de la selva,
cuinat i endolcit pels seus forns miserables, aquests forns als quals només
elles saben trobar el punt dolç per a la fruita que couen.
Octubre de 1924,
Una fusió entre pimes catalanes
"Per a un nord-americà una bona notícia és arribar a casa i dir «acabo d'unir el meu negoci al de Tal». Per a un català és «acabo d'establir-me pel meu compte»
D'això en diem el rei al cos. Un català, quan treballa sol, és un home d'un rigor mental extraordinari. Però, quan ha de treballar en companyia, els seus síl·logismes són absolutament bàrbars. De monarca visigòtic. Serà, potser, per una falla de la societat com a instrument solidari, serà per la seva situació singular, serà pel que sigui, però la veritat és que no ha sabut trobar la fórmula que uneix, que suma. Jo no he pogut oblidar les primeres lliçons del meu avi, que era comerciant i segurament esperava que jo també ho fos. Alhora que aprenia les quatre regles, m’aclaparava amb consells: «no facis societat amb ningú», «val més sol que mal acompanyat», «si tens socis, et robaran els quartos», i així, com una assignatura més, fins a l’infinit.
Fins que trobem una lògica menys abrupta que la de la solitud, més comunitària, més compatible, patirem.".
Manuel Ibáñez Escofet, "La corda fluixa".
#Pimes PIMEC Formació
Les maresdedéu trobades
El gallo de Bab Mcnab
Si el lector visita alguna vez New Salem, verá una hondonada junto a una estaca, al pie de la pendiente del almacén de Offut, donde trabajaba Lincoln como escribiente. Los Muchachos del Bosquecillo de Clary solían afectuar allí sus riñas de gallos y Lincoln actuaba como árbitro. Durante semanas enteras Bab Mcnab se había estado jactando de un joven gallo capaz de vencer a todos los del distrito de Sangamon. Pero, cuando el animal fue colocado finalmente en el reñidero, le volvió la cola al público y se negó a luchar. Bab, disgustado, lo tomó y lo arrojó a buena altura. El gallo se posó sobre una pila de leña próxima y luego se pavoneó y encarrujó sus plumas y cantó con aire desafiante.-¡Sí, maldito seas! -dijo McNab-. Eres grande en el desfile, pero no vales un comino en una pelea.
Lincoln decía que el general McClellan le recordaba al gallo de bab Mcnab
El president Abraham Lincoln
és un personatge molt curiós, un antiheroi. "Lincoln, el desconocido" de Dale Carnegie és fascinant
Visita a Cafès Gener
El 19 d'agost vam visitar les instal·lacions de Cafès Gener, a la vila de Cardona, el #Bages. Són el proveïdor de Pastisseria Cardona . Tenen uns equips de primer nivell combinats amb la dedicació i l'amor de l'empresa familiar. Gràcies per l'hospitalitat
Agència de Desenvolupament Local de Solsona i Cardona
Un campanar de paret
Campanar de mossèn Tronxo. Convoca a la pregària, adverteix els perills, anuncia les celebracions i honora els difunts. Actualment també espanta els pixapins.
Michel de Montaigne
Cuando alzamos el brazo para golpear, nos duele si damos el golpe en vago; y para que una vista sea placentera no ha de perderse en las vaguedades del aire, sino que debe hallarse a razonable distancia y sobre sólido. Asimismo parece que el alma excitada y conmovida se extravía en sí misma si no se le da a qué aferrarse, y por ello es menester proporcionarle objeto a que se prenda y por el que obre. Dice Plutarco, respecto a quienes se aficionan a monos o gozquecillos, que la parte amorosa que hay en nuestra alma, a falta de legítimo prendamiento, se forja uno falso y frívolo por no hallarse vacía. Vemos también que el alma, en sus pasiones, se erige temas falsos y fantásticos, incluso contra su propia creencia, antes que carecer de cosa en qué ocuparse.
"De cómo el alma pone sus pasiones en objetos falsos cuando le faltan los verdaderos", Michel de Montaigne
Un sóc desarrelat, però encara viu
He vist caure quatre llàgrimes de Sant Llorenç
un gat
Oració de la Mare de Déu del Miracle
La carretera de Cardona a El Miracle. El turisme al Solsonès
Com cada estiu passarem uns dies al Solsonès. De sempre m'he preguntat per la presència del turisme a aquest país i em fixo en com es va desenrotllant. Les masies on hi havien arribat a viure dotze persones de la mateixa família han esdevingut cases rurals amb tant d'èxit que ara mateix no n'hi ha cap de disponible per a ser llogada. El santuari del Miracle, que és un dels fars de la comarca, també s'ha preparat per al turisme espiritual, que ja fa anys que va a l'alça a tot arreu.
A les viles de Cardona i Solsona hi sovintegen els forasters, prou ho sap el comerç. Malgrat que els restaurants de la comarca omplen els caps de setmana, diria que no hi ha cap invasió violenta durant els periodes de vacança dels habitants de ciutat. La zona més desenvolupada però, és sant Llorenç de Morunys per la seva geografia muntanyenca. La gent vol muntanya, em va dir un arquitecte.
També hi ha famílies que s'hi han establert tot l'any. L'escola és plena i han hagut d'ampliar-la.
L'urbanisme i el paisatge han estat respectats. El paratge és més aviat pla, amb pujades suaus i assoleiades. Les masies seculars són fites, vigies del pas generacional i de la carretera que passa enmig dels camps de cereals i els boscos. Un caminant modest com jo pot anar perfectament de Riner al Miracle. D'altra banda, Pinós, el centre geogràfic de Catalunya i plaça carlina, no és cap exageració dir que ben bé podria ser la Toscana catalana.
D'aquests aspectes Manuel Ibáñez Escofet en parla en aquest article, escrit -atenció!- el 1964.
PARAULES I EFICÀCIA
Un esdeveniment familiar em portà al santuari del Miracle. Qualsevol viatge, per modest que sigui, serveix per a explicar-nos quelcom que abans només intuíem i aquest també ha servit. Ignoro si els meus lectors coneixen el paratge. Crec que Cardona amb el seu castell i la seva muntanya de sal-, el Miracle -amb un dels millors altars barrocs de Catalunya-, i Solsona -amb el seu fort caràcter d'antiga ciutat- formen un trinagle turístic de primera categoria, de reserva per al dia que el turisme deixi d'ésser exclusivament un bany de sol. Cosa que ha d'esdevenir-se un dia o altre.
Doncs bé, la carretera de Cardona a el Miracle té una absurda frontera que inventaren les estructures del segle passat: la província. Mentre la carretera travessa la de Barcelona, és asfaltada; quan arriba a la de Lleida, és l'inhòspit camícarreter de la llegenda negra. Un salt brusc, una trallada. Problemes de Diputacions, diran alguns. I jo preguntaré: Què són problemes de Diputacions? Com podeu explicar a un turista estranger, que salta de l'asfalt més o menys amable, amb les seves basllestes, al cantell punxegut, al sot atrevit, a la grava que desfà els pneumàtics, a la rodera que trenca la direcció, que a Espanya hi ha coses que es diuen "Diputaciones Provinciales"?
Crec que, com moltes altres institucions, les Diputacions a la manera clàssica estan en crisi, perquè no responen a una realitat geogràfica i econòmica. La província no és un brou de cultiu, perquè el món s'ha fet petit i hi ha una iterdependència que obliga. Jo -gràcies a Déu- no sóc dels que viuen esclaus del vell significat de les paraules, sinó, en tot cas, de l'eficàcia. I veient el violent salt de cardona al Miracle, vaig comprendre que es necessitava un organisme administratiu superior, a escala regional, que coordinés els recursos i necessitats de les diverses Diputacions, la geografia i vida econòmica i humana de les quals fossin interdependents. Si dic Mancomunitat, els esclaus dels vells conceptes s'escandalitzaran. Però en nom de l'eficàcia -que és una paraula actualíssima- jo demanaré una Mancomunitat, o una Federació, o una Agrupació. El nom mai ha fet la cosa.
El que és evident és que no pot exhibir-se sense vergonya aquell intolerable tallament de carretera, perquè el ministre Javier de Burgos organitzà Espanya en províncies. Allò sí que és vell. L'eficiència -s'anomeni com s'anomeni- mai no ho és.
Publicat el 12 de febrer de 1964 a El Correo Catalán
Azorín i el català
Puyal, el comunicador
Ben mirat
potser sí que caldria fer un pla d'aprofitament i conservació forestals que no pas uns jocs olímpics. La pregunta és com es fa això, tan fàcil de dir des del bar o des de casa, sense entendre-hi ni un borrall.
Però no pot ser que cada estiu desapareguin trossos d'espais naturals i els bombers s'hagin de jugar la vida per la negligència dels particulars, els provocats o els que l'administració no cuida.
La tertúlia d'avui dimecres del programa Bon dia i bona hora.
Oriol Romeu, Pere Madorell, Jordi Turro, Toni Ramoneda i Joan Albert Fabra. Comentaris molt potents sobre la reforma del Passeig Pi i Margall. Urbanisme, mobilitat i comerç. M'han agradat molt totes les intervencions.
La mobilitat és el gran debat a Molins de Rei. Fascinant. Combinar la qualitat de vida, la circumval·lació dels vehicles, l'accés a la Vila, la vianantització del centre, l'aparcament, el trànsit caòtic, la continuïtat de Molins de Rei Centre de Comerç.
Us passo l'enllaç a la tertúlia. Acabo d'escoltar la tertúlia d'avui dimecres del programa Bon dia i bona hora. Oriol Romeu, Pere Madorell, Jordi Turro, Toni Ramoneda i Joan Albert Fabra. Comentaris molt potents sobre la reforma del Passeig Pi i Margall. Urbanisme, mobilitat i comerç. Us poso l'enllaç a la tertúlia
https://www.radiomolinsderei.cat/embed/podcast?id=radiomolinsderei_podcast_23199&mid=radiomolinsderei_podcast_23199_podcastmarker_8
Chesterton. "la taberna errante"
-
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a el...
-
Una pàgina interessant per a entendre la línia de pensament del partit republicà d'Estats Units: http://www.frontpagemag.com Us tran...
-
Actualització de dijous 4 d'agost. Llegiu l'article d'en Sostres M'ajunto a la bona flaire que surt de l' aerorebost . ...
