José Bono

-Tinc un cavall que parla, m'endreça la casa, em porta a passeig, fa les seves necessitats al lavabo i recita poesia. Te'l venc per 60 euros només.

El comprador accepta l'oferta de seguida. Al cap de dos mesos es tornen a trobar.

-Escolta, m'has enganyat! Aquest cavall no parla ni neteja ni tampoc fa el que hauria de fer un cavall, no serveix ni per sortir a passejar! Què, t'has cregut mentider!- crida el comprador.

-Mira, com continuis parlant tan malament del teu cavall, no el vendràs mai!

Carla Bruni a Londres

Ahir a la tarda, al High Street d'Exeter van penjar una pancarta que diu "French market. Try the true taste of Europe". Quina llàstima, no és una benvinguda a la senyora Sarkozy, que aquests dies ha impactat a Londres; només anuncia un mercat de productes francesos des d'avui fins diumenge.

Diuen que els homes, per fer goig, s'han de posar moltes peces de roba. En canvi, les dones, com menys en portin, millor. El vestit d'etiqueta i el llaç no li quedaven bé a Sarkozy. Hauria de saber que les cases reials són partidaries de la lentitud i del "poc soroll i que duri" i per tant, fas el ridícul si gesticules massa. Carla, però, està tan maca vestida com despullada. El príncep Carles va besar-li la mà molt elegantment, Gordon Brown va fer-li dos petons amb una timidesa excessiva. Bruni ha causat sensació, els diaris no s'ho saben acabar, l'han comparada amb Grace Kelly, Jacquie Kenedy i Diana de Gales.

Aquí França és admirada i ridiculitzada, són els tios amb menys sentit de l'humor que hi ha al món, em van dir. Se'ls estimen, però. Els de la casa reial van treure els carruatges, Sarkozy va ser convidat a la Casa dels Comuns on va parlar d'Europa i va agrair els esforços britànics durant la guerra mundial. Van tractar també, en privat naturalment, sobre energia nuclear a ambdós cantons del canal. Ves per on, tot i que Sarkozy dóna suport a una mena de boicot a les olimpíades de Pekín, no van dir-ne res. Es clar que els propers jocs olímpics seran a Londres.

Fer el bus

Deu fer tres dissabtes estava veient el partit del Barça contra l'Atlètic de Madrid amb el professor de català de la universitat d'aquí. Com que el Barça perdia 4 a 1, la nostra conversa va anar cap a altres coses. En aquestes em va preguntar si sabia què vol dir fer el bus. No em va donar el significat i després vaig oblidar buscar-lo. Fer el bus no té res a veure amb alguna de les vagues que hi ha aquests dies a Barcelona ni tampoc amb les tàctiques futbolístiques ultradefensives, posar l'autobús davant la porteria. Sí que està relacionat, però, amb els transports públics i amb unes maneres catalanes més o menys vergonyants. I també amb el Barça.

Ahir tot plegat va tornar-me al cap en llegir l'article de Màrius Serra a La Vanguardia, "Seguro que tumba, tumba", sobre la finalització del servei del TomBus. Aquest transport públic està dirigit principalment als turistes, els reclams publicitaris estan escrits en anglès. Però, és clar, com diu en Màrius, això no lliga massa amb el nom que van donar al servei perquè tomb vol dir tomba en anglès. La cara de sorpresa o de pànic haurà dissuadit uns quants visitants del seu ús o els haurà confós, ja que el nom indicaria una mena de tren de la bruixa urbà.

Fer el bus significa adular algú aparentant humilitat. Mai se m'hauria acudit un millor exemple per explicar què vol dir. La historieta del TomBus és exactament el que els catalans fem amb els turistes: vendre la ciutat als visitants, fer-los veure que ells són més importants que els nadius amb la idea de fer quatre duros i ai, las, potser, al mateix temps cavant la pròpia fosa. Per embolicar una mica més la troca, les males llengües diuen que Joan Gaspart, que viu del turisme i del Barça, va idear aquest servei urbà . No cal ser tan mal pensats: ara que som a la temporada de les ressurrecions i no pas de les morts i les tombes, potser només vol dir que és l'autobús d'en Tom i el seu creador va posar-li el nom del seu patró. Si no ho veiem, no ho creiem.

Un anglès a Napols durant la Setmana Santa

Malgrat que el calendari encara no hagi fet apostasia ni els apòstates hagin renunciat a fer festa i a les pagues, som a la setmana santa, època de processons en alguns llocs. No és el cas d'Anglaterra, aquí la processó va per dins. Això sí, els anglesos que han estat a Andalusia les han gaudit com un espectacle, com un fet curiós i excessiu.

Des de mitjans del segle setze, els joves aristòcrates d'aquest país continuaven els estudis al continent, pricipalment a França, Itàlia i Grècia. Li'n deien el Grand Tour. Molts d'aquests estudiantss publicaven les seves experiències al The Spectator o al The Gentleman's Magazine. Un d'ells, Joseph Addison. De viatge de Roma a Nàpols, deixa constància de la bellesa del país, la pobresa de la poblacio local, la forma de govern dels prínceps. Addison era a Nàpols el divendres sant, hi trobà Felip d'Anjou i anotà la perplexitat que li causaren les institucions i cerimonies catòliques.

"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, which are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before
(...).
Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703". Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)

El forat del bunyol de quaresma

Els amics em pregunten si trobo a faltar alguna cosa, si ja menjo bé, si em queixo del clima, si rebo atencions. En general m'hi he adaptat i no enyoro res en concret. Ves per on, aquesta nit passada he somniat que menjava una paperina de bunyols. Aquest matí a l'autobús, donava voltes a quan va ser l'última vegada i si en tornaré a menjar. Anit només n'estava a una agulla de distància. Somnis sucedanis i tafurs, punxadetes inesperades del meu altre cartutx nocturn, un boig encara poc conegut que s'esmuny dels savis.

Els jueus i els polonesos. Memòria històrica

Ahir els diaris parlaven de la trobada dels supervivents de Schindler a Cracòvia i els 65 anys de la liquidació del gueto jueu. Quan vaig anar-hi, el novembre passat, hi havia una exposició sobre la vida al call jueu, Kazimierz, durant el periode entre les dues guerres i abans de l'holocaust. Un món que va deixar d'existir.

Avui 10.000 jueus viuen a Polònia. Abans de la guerra, 3.500.000. Entre els polonesos que he conegut a Anglaterra he trobat partidaris i detractors del comunisme: tots ells s'expressen sense embuts sobre la qüestió. Les posicions en contra dels nazis són unànimes. Ara bé, una cosa és preguntar per Hitler i una altra pels jueus. En aquest cas, s'arronsen una mica i no s'expressen amb tanta decisió i si ho fan és per malparlar dels jueus. Molts comenten les males històries explicades pels seus avis.

El llibre de l'exposició "A world before a catastrophe" no amaga res i publica també, per exemple, alguns dels acudits i burles dels diaris de l'epoca que devien ser tan celebrats. L'exposició tenia una flaire de confessió. A Polònia, l'ahinilització nazi va ser seguida per l'intent comunista de suprimir tota mena de rastre cultural semita, amb el suport d'una gran part de la població local en ambdós casos.

Manuel Rympel, un dels cronistes de l'època entre les dues guerres va escriure: "Un centenar de campanars s'aixequen entre els terrats, i no menys de vuitanta sinagogues, cases d'oració i llocs de pregària minúsculs estan acomodats per tot Cracòvia i als carrerons de Kazimierz". Avui el call jueu està considerat un tresor de la Unesco. Allí Spielberg rodà la pel.lícula sobre Oskar Schlinder i això atrau els turistes,. Amb tot, només hi viuen 17.000 persones i molt poc d'elles són jueves. No està clara la propietat de les cases. Els supervivents marxaren als Estats Units o Israel. Els arxius van ser cremats. Ara l'ajuntament vol donar-li vida i preservar l'estructura. Tot i que les reparacions són cares, hi ha inversors interessats.

Scaramuccia president

Divendres el professor de català de la universitat d'aquí m'envià un misstage dient-me que hi havia una festa d'aniversari d'una amiga i si em feia gràcia anar-hi. Hi havia un tal Paul que treballa a l'oficina del diputat del districte, laborista. Va fer una tesi sobre el tardofranquisme -n'hi ha més a fora que a dins. Coneix la traducció de "La Plaça del Diamant", "Nada", "Tiempo de silencio", el llibre sobre Oxford de Javier Marías i el de Guillermo Martínez "Los crímenes de Oxford" que ja ha estat traduït a l'anglès i ara Alex de la Iglesia n'ha fet una pel·lícula

En Paul acaba d'arribar precisament de la ciutat universitària i explica tafaneries de les high tables dels colleges: un lingüista i un professor de filosofia van passar-se 7 hores discutint el cas d'un alumne que està begut, llença les togues al terra i quines probabilitats tindria de tornar-les a penjar al lloc d'abans; un antic assessor financer de Tony Blair que es dedica a empaitar noiets; una hispanista que posa traves als lecturers de català; què hi ha darrera de la conversió al catolicisme de Blair.

Li pregunto per Gordon Brown. Em diu que és un bon gestor però que és d'Edimburg. M'explica que la gent d'allà són molt seriosos, tenen les parpelles caigudes, somriuen poc, la capital escocesa està a l'alçada de Moscou. El primer ministre necessita algú que li ensenyi a riure. Potser ja té aquesta persona però és impossible, la gent d'Edimburg són així.

Li pregunto per David Cameron. -Ara m'entendràs de seguida- em diu. -És el Zapatero britànic, a show-off, un fanfarró. Parla de medi ambient com un aristòcrata. Thatcher era filla de botiguers, era molt més prosaica. Potser notes les diferents maneres de parlar. Cameron concreta molt poc. És greu que ningú sàpiga què pensa, però ho és més que no ho sàpiga ell.

Avui el Times publica una enquesta. No és la època més bona per a Brown. Els laboristes estan 16 punts per sota dels conservadors, els nivells més baixos des de 1983, i només a 10 dels liberals demòcrates, els grans friquis de la illa. Sense fer res ni patir cap atac de talent, Cameron te més probabilitats d'arribar a primer ministre que l'alumne que tombà les togues. Scaramouche, Scaramouche, you will do the fandango!

El mariner estava borratxo

Un capità i un mariner naveguen durant un parell de setmanes. Dos dies abans de tornar a port, el capità anota al quadern de bitàcola: "Anit el mariner estava borratxo". La matinada abans d'atracar, el mariner es lleva primer, veu l'anotació i afegeix a sota "El capità no ho estava". Un cop a terra, el patró del vaixell llegeix el quadern i, naturalment, acomiada el capità. Va entendre que el capità bevia cada nit excepte la que va escriure sobre la borratxera del mariner.

Els pubs, supermercats i bancs d’aquí tenen tríptics i cartells molt visibles que comparen els preus i serveis propis amb els de la competència. Tot i no tractar-se d’una competència negativa, a Catalunya no és usual nomenar els competidors… del món comercial.

La competència negativa està prohibida per la llei general de publicitat d'Espanya tant com l'enganyosa. Tot i que no crec que la publicitat del PSOE hagi estat negativa -tinc més dubtes si és enganyosa- fa molta gràcia que uséssin aquestes pràctiques de comparació per a arribar al poder. Aquesta gent tant primmirada amb la publicitat extrapolítica ocuparà els organismes que fan les lleis i els múltiples consells reguladors.

Ara, el millor lema electoral que he vist mai va ser un de Mario Conde. després de tot el que li va passar a banesto, es va presentar a unes eleccions amb l'slogan "hace falta". Brutal!

En Denis

L'endemà de visitar en Denis vaig anar a la feina més content que un gínjol. Vaig explicar la jornada amb tots els detalls i lo bé que m'ho havia passat. Les noies de l'oficina l'odien. Diuen que és un pesat, a pain in the arse, a nightmare, que li agrada massa les dones, que no calla, que la seva no li fa cas, un fet del tot normal segons elles. Tant que em va agradar conèixe'l!

Avui cap a les 5 en Denis ha vingut al despatx. El meu taulell dóna quasi l'esquena al carrer i no veig qui entra. Els de les noies, en canvi, sí. Tant bon punt l'han vist arribar, han deixat anar "oh, no, Denis is coming up!", "Jesús, your client!", "I'll be back in a sec", etc. Entra en Denis tot somrient, amb aspecte de galant tronadet, trajo blau fosc de de ratlles blanques fines i mocador vermell de seda al coll. Besa la mà a les noies,"very good evening to you, ladies". Porta una caixa de bombons, només li falta un una flor a de la butxaca de dalt de l'americana i un barret dut una mica de costat. Quin espectacle! Ens saludem molt cordialment i em dóna uns copets a l'espatlla. Em pregunta si acabo a dos quarts de sis per anar a prendre alguna cosa. I tant que sí! Tot seguit entra al despatx del cap.

Tot anant cap al pub més proper en Denis posa un aspecte seriós i em diu que aquest matí ha acompanyat la dona al metge. M'explica tots els mals que ha tingut durant tota la seva vida, la migranya al viatge de noces a Itàlia, els peus inflats, el mal d'esquena, etc. "La meva dona ha patit de totes les maneres possibles menys una: en silenci!"

Elecció general?

Avui és dia d'eleccions generals a Espanya, un país que no li agrada la llibertat. Si obriu la pàgina 2 del vostre passaport hi trobareu aquesta presentació esgarrifosa que us farà saber què pensa l'estat de vosaltres:

"El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la máxima diligencia en su custodia y utilización y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades españolas en caso de extravío o uso indebido".

Aquest redactat és impresentable sobretot cmparat amb el britànic, una oda que no fou escrita per un funcionari perdonavides i malhumorat:

"Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".

El blog d'El Quadern gris

Per a saber les coses que van passar abans del 1981 em refio sobretot d'aquest senyor que porta posat el bowler. De les que han anat passat més tard i de les que han de venir, vaig fent el que puc.

Ahir va arrencar El Quadern gris a la xarxa. Moltes gràcies i felicitats als que ho han posat en marxa. Ha tingut un bona acollida als blogs i l'anotació d'ahir va rebre força comentaris dels lectors. Escombra nova sempre escombra bé. Que es mantinguin les xifres de lectors i tafaners. El casino ja hi és, que no es disolgui!

Tot i que aquestes coses no s'haurien de dir, no me'n puc estar, em fa ilusió que aquest blog estigui enllaçat en aquesta pàgina.

Poema de la dona forta

 Una dona forta, qui la trobarà? És més preciosa que les perles. El seu marit confia en ella: no enyorarà cap més tresor;

en rebrà benestar i no malestar tots els dies de la vida. Ella es procura llana i lli, i les seves mans treballen amb delit.

Com les naus d'un mercader, porta de lluny les provisions.

És de nit i ja es lleva; prepara el menjar per als de casa i la feina a les criades. Es mira un camp i el compra, amb el fruit del seu treball planta una vinya.

Es posa amb energia a la feina, fa anar els braços amb vigor. Comprova que els negocis marxen bé: en plena nit encara té encesa la llàntia.

Les seves mans agafen el fus, buida que buida la filosa. Obre la mà als pobres, l'allarga als necessitats.

Si neva no pateix pels de casa: doble abric porten tots ells. Ella mateixa es teixeix les flassades, es vesteix de porpra i de roba de fil.

El seu marit és respectat en l'assemblea, quan té sessió amb els notables del país. Teixeix teles per a vendre, proveeix de cenyidors els marxants.

Va vestida amb honor i dignitat, es riu del dia de demà. Parla amb sensatesa, els seus llavis instrueixen dolçament.

Vetlla per la marxa de la casa, no menja el pa sense guanyar-se'l.

Els fills van a felicitar-la, el marit en canta les lloances: «Hi ha moltes dones fortes, però tu les guanyes totes!»

L'encís és enganyós, la bellesa s'esvaeix; la dona que venera el Senyor mereix de ser lloada.

Reconeixeu-li el fruit del seu treball: per tot el que fa, rebrà pública lloança.

Proverbis 31,10-31

Mestres i pares acomplexats

Aquesta tarda una psicòloga explicava per la ràdio que els pares han de jugar amb els fills i proposava mil i una activitats planificades per a la canalla. Quin horror! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i mestres. Érem nosaltres.

Vaig tenir un mestre que s'apuntava al partidet de futbol per fer-se el simpàtic. Queia bé, però ara veig que era un frustrat, patia una ressaca de la infantesa. Tenia el complexe del que mai va ser el lider de la classe ni el delegat. Per això es devia fer mestre. Llavors ja es veia superior i podia excercir la seva influència.

En canvi, n'hi havia dos amb la fama de tenir mala llufa, però quan veien una baralla, mai es posaven pel mig, fent el pacificador. No era el seu problema perquè no estàvem dins de la classe. Devien pensar que, si no hi havia un incendi o un terratrèmol, allò era l'espai i el temps dels alumnes, no el seu.

Un cop em van fotre un cop de puny a la cara ben donat. Quan el meu pare em va veure no em va dir res, només va somriure. Si no has donat o rebut una hòstia física, el més normal és que, de més grandet, quan et deixa una nòvia, et posis a plorar. Aquell dia, però, ta mare no et podrà salvar i la psicòloga que sortia a la ràdio només et servirà per allò de que un clau només et pot treure amb un altre clau.

Tant karate de 5 a 7, anglès de 8 a 9 i piano de 9 a 10 ens estem carregant la canalla. Senyora, vol que el seu nen sigui feliç? Doncs deixi'l en pau i demani-li resultats al final de l'avaluació i no li ompli el cap amb les fustracions que porta de fa molts anys.

Rouco i Martí Luter

ROUCO. Una separació clara entre església i estat no convé als polítics. Amb tots els matisos possibles, ells, sempre tan llaminers, estan més interessats en controlar la religió que no pas els capellans la cosa pública. Si l'Església renunciés a la part dels presupostos públics que li assignen, els polítics no sabrien pas què dir. M'agradaria que els bisbes s'hi atrevissin, els deixarien en fora de joc. Llavors sortirien frases del tipus "tampoc es tracta d'això, no perdem l'oremus, etc". El governant és un home gelós, la solitud i decepció que sent quan no el necessiten són comprensibles.

MARTÍ LUTER. Aquest sí que els va tenir ben posats. El Times informa que el Vaticà està preparant una "rehabilitació" de Luter, excomunicat pel papa Lleó X. A l'inici del seu pontificat, el 1513, el Vaticà tenia un pressupost de 700.000 ducats. Una setena part fou gastada en la festa d'accés a la cadira de Pere. Amant dels banquets, carnavals, caceres i balls, Lleó X es dedicà també al mecenatge artístic i a fer regals ostentosos als seus amics. Quan ja s'havia polit els diners, va demanar préstecs als bancs de Florència i Roma, va repartir indulgències de "peca-paga-rep el perdó" i el 1517 va subhastar 31 escons del col.legi cardenalici. El mateix any Luter va clavar les 95 tesis a la porta de l'església de Wittenberg.

Llàstima, els catalans ens vam perdre la reforma protestant.

Els pubs anglesos

M'agradaria de tenir una ploma fina i un enteniment subtil i delicat per a escriure l'elogi de les tavernes, de les public houses d'Anglaterra. Aquests establiments són potser, de totes les coses del món, els que han sofert menys de la doctrina del progrés i dels coneixements científics. Dels antics, en queden molt pocs, però tots aspiren a un punt d'anacronisme i de dolçor, a tenir una gravetat digna (Josep Pla, El Nord).

L'1 de juliol de l'any passat va entrar en vigor la llei que prohibeix fumar als espais públics que tenen com a mínim dues parets (tavernes, punts de parada d'autobusos, etc.) Era diumenge, m'estava a un pub amb uns amics i va produir-se una situació molt divertida. Eren passades les 11 del vespre i un home bevia i fumava fora del local. A les ciutats amb catedral no es pot beure alcohol al carrer a partir de les 11 i els bars amb espai exterior necessiten una llicència. Quan un dels encarregats va avisar-lo que no podia continuar fent les dues coses al mateix temps, l'home va estar alguns segons mirant el vas i la cigarreta, frustrat, mirant de decidir què s'estimava més i dient que la situació era ridícula.

La llei s'ha acomplit, no he vist més ningú fumant en un lloc públic. Amb tot, el número d'aquesta setmana de la revista Private Eye explica el cas de la taverna The Dog Inn de Hereford. Es veu que el consell del comtat ha denunciat el propietari perquè hi havia gent fumant dins del local. L'amo no només nega els fets sino que a més ha provat que els dos inspectors encoberts del consell que van procedir la denúncia van beure cinc pintes de cervesa Stella Artoise per barba i després van agafar el cotxe.

El Daily Telegraph d'avui porta que les tavernes rurals corren el risc de desaparèixer. La British Beer and Pub Assotiation ha dit que l'any passat se'n van tancar 1409, set vegades més l'any previ. Es diu que l'augment del preu de la cervesa i de l'electricitat, el fet que siguin negocis familiars i la llei contra el tabac són els responsables. També hi fa els canvis d'hàbit i els nous locals que obren fins a altes hores de la nit.

Però, per favor, esperi un moment, senyora: esperi que s'implanti el socialisme i veurà en quin estat de baixesa infecta quedaran les llengües, la literatura, l'art, l'entregent. Tingui una mica de paciència! (Josep Pla, Notes del capvesprol).

Dir-se Jesús a Anglaterra

Dimarts passat explicava que el meu nom sobta als anglesos i que això dóna per a cançons i brometes. Aquestes són algunes de les que m'han cantat alguna vegada:

• "Cos Jesus he knows me and he knows I'm right, I've been talking to Jesus all my life...", del Phil Collins


• Hey Jude, dels Beatles, canviant el hey jude pel meu nom pronunciat en espanyol: "Jesús, dont make it bad. Take a sad song and make itbetter...."


• Personal Jesus de Depeche Mode, " Your own personal jesus, Someone to hear your prayers, Someone who cares..."


• L'òpera rock Jesus Christ Superstar és el top one: "Jesus Christ Superstar, do you think you're what they say you are?


• La cançó final de "La vida de Brian" de Monty Pynton, que vaig posar al títol del post, "Always look at the bright side of life"

Altres sortides de to que ara em venen al cap:

• Quan vaig dir-li a un que havia estudiat dret em va respondre: "doncs, tu ho saps millor que jo, hauries d'haver contractat Perry Mason al judici".


• Un dia que un amic i jo vam anar a fer una entrevista de feina. Van cridar-me primer . Abans d'entrar em va dir: "no cal que et digui que toquis fusta perquè sempre ho fas, and your fingers are always crossed as well". No van agafar ni a ell ni a mi.

Finalment, enllaço la que em canto: Mr Brightside, dels Killers. "But it's just the price I pay, destiny is calling me, open up my eager eyes cause I'm Mr. Brightside". Com que he de demanar permís per posar el vídeo al blog, us deixo l'enllaç a Youtube.

Els saltimbanquis nostrats

Cada vegada que sento l'expressió "noves formes de fer política", "repensar la política" i altres de semblants em passa com al bomber que està de guàrdia de nit i rep una trucada que anuncia una emergència: pot ser que es tracti d'una broma d'algun sonat, d'una falsa alarma o, fatalment, d'una desgràcia.

Aquestes vel·leïtats tenen un gran èxit a Catalunya, però no tant a Anglaterra. És un problema de mandra: és més fàcil imaginar condicionals imperfectes que no pas mirar de conèixer les mil situacions que ja han passat anteriorment. O també pot ser que aquestes persones excedeixen el límit raonable de la vanitat i es pensen que la gent del segle XXI és més intel·ligent que la de mil anys enrera, per exemple. En qualsevol cas, el bomber farà bé d'engegar les sirenes quan aquests intents quimèrics d'excel·lir es presentin.

Als nostres dies hom demana originalitat. Jo hi estic d'acord, paga la pena fixar-se en els orígens i com han anat les coses abans que els inventors de la sopa d'all tinguessin ús de raó i abús d'imaginació. Si la facècia es manté a la moda, al disseny o a la tecnologia, ja està bé. Ara, a la política? Encara queda gent que li vé de gust fer el saltimbanqui?

Les paraulotes (i 2)

Transcric la continuació de la reflexió de Kundera sobre la divinitat, la merda, l'excitació i el fàstic.

En el siglo cuarto San Jerónimo rechazaba por completo la idea de que Adán y Eva fornicaran en el paraíso. Por el contrario, Juan Escoto Erígena, gran teólogo del siglo noveno, admitía semejante idea. Pero imaginaba que a Adán se le elevaba el miembro tal como se eleva el brazo o el pie, cuando quería y como quería. No busquemos en esta imagen el eterno sueño del hombre obsesionado por la amenaza de la impotencia. La idea de Escoto Erígena tiene otro sentido. Si el miembro puede elevarse por una simple orden del cerebro, la excitación carece de utilidad. El miembro no se yergue porque estemos excitados, sino porque se lo ordenamos. Lo que al gran teólogo le parecía incompatible con el paraíso no era la fornicación y el placer ligado a ella. Lo incompatible con el paraíso era la excitación. Recordémoslo bien: en el paraíso existía placer, no excitación.

En esta meditación de Escoto Erígena podemos encontrar la clave de una especie de justificación teológica (dicho de otro modo, de una teodicea) de la mierda. Mientras se le permitió al hombre permanecer en el paraíso, o bien (al modo de Jesús, según afirmaba Valentín) no defecaba o, lo cual parece más probable, la mierda no se entendía como algo asqueroso. Cuando Dios expulsó al hombre del paraíso, hizo que conociera el asco. El hombre empezó a ocultar aquello de lo que se avergonzaba y, cuando levantó el velo, le cegó un resplandor. De ese modo conoció inmediatamente después del asco, la excitación. Sin mierda (en sentido literal y figurado) no existiría el amor sexual tal como lo conocemos: acompañado de palpitaciones del corazón y ceguera de los sentidos.

La síndrome Phil Collins, Duran Lleida i el misteri de la santíssima dualitat

Tinc un amic a Catalunya que és més aviat maco que lleig, té un aspecte saludable i una bona planta i és educat. Té les condicions per a lèxit femení, però les noies es pensen que ja està aparellat i lliga poc. Definitivament, pateix la síndrome de Phil Collins. Aquest músic és reconegut, ven, ha guanyat premis i li han encarregat la composició de bandes sonores. Però no posen la seva música a les ràdios perquè es diu que està demostrat que els oients canvien de cadena quan sona una de les seves cançons.

Duran Lleida també pateix aquesta síndrome. És el polític català més ben valorat pels votants -crec que també a Espanya-, és un bon orador, un dels polítics més elegants -a l'hora de vestir-, té contactes internacionals -ara ja una mica desfassats-, els rivals el respecten i fins i tot no veuen malament pactar amb ell. Es diu que ha tingut tota mena d'ofertes governamentals i d'empreses. Així doncs, aparentment és el candidat ideal. Amb tot, però, fa quatre anys va perdre 5 diputats i les expectatives actuals no són massa bones malgrat tot el que ha passat aquesta legislatura, els incompliments del PSOE, ERC que va baixant i el PP que té un electorat fidel però estancat. Una cançó dels Sau deia que "tot és qüestió de knack".

P.D.1: Antoni Aira parla a l'Avui de la campanya de CiU, una campanya en estèreo i prova d'exlicar el misteri de la santíssima dualitat de la federació. Per cert, sense ànim fiscalitzador, Aira parla d'Espadaler, l'exconseller de medi ambient. Però de nom no es diu Anton Maria, sino Ramon. Seria socialment insostenible que l'Anton Maria fos conseller de la nova religió que no admet gaire broma ni escepticismes. Però jo m'ho passaria molt bé.

P.D.2: Demà penjaré la segona part de Milan Kundera.