Sadam Hussein i la pena de mort

Fa dos mesos vaig veure la película "Capote". Va impactar-me l'escena final de l'assassí penjat a la forca. Diuen que l'execució de Sadam Hussein ha estat filmada. De moment ja n'han sortit algunes fotografies amb la corda al coll.

El principal sentit de la pena de mort és l'exemplaritat. Si no és pública, no té cap raó d'existir. Ben aviat hi haurà els vídeos a la xarxa. Sadam tornarà a ser penjat, doncs.

El 19 de desembre The Times va publicar un article sobre la declaració de drets humans. Aquest article no versa sobre la pena de mort, si no sobre la visió utilitarista dels drets humans. A grans trets, l'utilitarisme defensa mesurar les accions humanes pel profit, benefici o dolor que comportaran, i no pas per una determinada posició moral.

Bé, jo no comparetixo aquesta filosofia. És per això que quedo estupefacte quan alguns grups de defensa de drets humans diuen que l'execució de Sadam agreujarà la siuació a l'Iraq.

És clar que l'execució de Sadam tindrà conseqüències. Però com que sóc contrari a la pena de mort, trobo una bestiesa valorar l'execució en aquests termes. Mai havia vist tanta realpolitik en els sectors contraris a l'intervenció a l'Iraq. Suposo que no se'ls acudirà tenir cap mala paraula contra Kissinger.

"El Poema de Nadal" a l'Església del Pi.

Ahir a Santa Maria del Pi van recitar "El Poema de Nadal" de Josep Maria de Sagarra. Em va agradar perquè precisament vaig anar a escoltar el text sagarrià, que m'emociona. No en tinc ni idea a quants llocs del país es farà una lectura pública. Amb tot i així em semblen poques, molt poques perquè em va costar saber a quins llocs es recitava.

Malgrat que la sonoritat de l'església del Pi és coneguda, el centre no reuneix les condicions per a la recitada, almenys per la manera com l'han pensat els directors. És molt temptador organitzar-hi concerts, però una Església no és per fer-hi tancades, manifestacions ni teatre. Entre altres coses, perquè els actuants mereixien un aplaudiment i una Església no és un lloc per aplaudir, ni posar-se dret o cridar "visca!".

La posada en escena fou multicultural. A la primera part hi havia un grup de guitarristes sud-americans. Els músics eren molt bons. El que passa és que tinc mania a la combinació guitarres i Església. La guitarra no és un instrument per a ser tocat en una Església. I si hi ha algú que acompanya el ritme amb una pandereta, les esgarrifances són comprensibles.

Els recitants eren actors de les telenovel.les. N'hi havia un, que no recordo el nom , era el més gran i té una veu potent i una dicció magnífica. Recità magistralment el fragment del camí de Josep i Maria cap a Betlem i el del rabadà que tots duem a dins. Excepte aquest actor, la resta actuava amb massa moviment. I pujar i baixar les escales. L'Església és l'antònim de les corredisses.

Per tot plegat, va quedar tant impactant la presència de Joan de Sagarra, que recità l'última part. Aquell home no recitava, te l'explicava, com un professor que porta anys explicant la lliçó. La seva veu trèmola, el bastó, la mirada a l'espectador -tothom es pensava que li explicava a ell- fou la traca final. La "Santa Nit" de fons hi ajudava.

Atenció primària

Aquests dies sóc a Catalunya. A la tarda d'ahir vaig trobar-me una amiga que m'explicà que en un centre d'atenció primària van ornar un arbre nadalenc amb preservatius inflats. El personal del centre el mostrava ben ufanós, buscant la riallada còmplice del pacient.

La meva amiga és mestra, ha fet pedagogia sobre l'ús dels condoms a l'aula i es va enfurismar per la frivolitat. Va demanar una explicació a la direcció. Primer vingueren els problemes per aclarir qui és el director, pel marasme organitzatiu poc eficient. Després, la prepotència de la direcció. I encabat vingueren els raonaments. Tot plegat feia honor al nom d'atenció primària.

He vingut molt content i començo a posar-me de mal humor. En tenen la culpa aquests altaveus que vociferen nadales tot el dia al carrer. Els ha posat l'associació de comerciants. Sembla que vulguin espantar els clients, perquè estic a punt de marxar a un altre lloc tan bon punt enllesteixi aquest escrit. Tinc un altaveu quasi a sota la finestra. Hauré de fer un esforç per no fotre-li una torreta i calli d'una santa vegada. Seria la meva contribució a un Nadal en pau, harmoniós i sense contaminació. Ara sona l´ai Pasqual, no t'hi enfadis que sóc un àngel del cel i que vinc a anuciar-te que n'és nat el rei del cel. Sí, home, sí.

Pinochet i els drets humans

El 10 de desembre de 1948 es signa la Declaracio Universal dels Drets Humans. L'efemeride ha coincidit amb la mort de Pinochet. La nostra dignitat sempre son les victimes. La pompositat del text es filla de les circunstacies amb que s'elabora el text. La declaracio xoca amb la realitat i el desig que tot sigui mes facil topa amb la naturalesa. Aquest es precisamwent el proposit del text perque necessitem l'esperanca. Si no, com es suporta tot plegat?

Es segur que hi ha hagut i hi ha paisos que han patit una repressio mes dura que Xile. Aquest pais tenia una bona trajectoria de democracia institucional, com explica impecablement l'obituari del The Times.

Com diria la meva avia, que Deu l'hagi perdonat. O no. Em sembla que a Garzon li agradaria ser el fiscal del judici final o el mateix jutge. Mentre no li arriba aquest carrec celestial, podria afanyar-se i engarjolar Castro. Mai es tard. Llavors veuriem alguns diputats catalans manifestant-se davant l'Audiencia Nacional espanyola.

La sindrome del mariner de Sant Pau

Aquests dies la catedral d'Exeter te una il.luminacio extraordinaria. Cada tarda a les sis, hi ha un grup diferent de cantaires: la coral universitaria, el cor parroquial catolic, una agrupacio anglicana o, com ahir, un despatx d'advocats. Hi ha un gran avet amb les tipiques finestres de l'advent. Cada finestra te un patrocinador: un supermercat, una associacio d'excombatents o un pub. Els diners recollits serveixen per al manteniment del centre. El grup que canta obre la finestra del dia i convida a la concurrencia a fer un donatiu.

Sempre torno de la feina a peu i la catedral es de pas. Exeter es una ciutat on no passa mai res. Em pregunto com s'ho fan els redactors del diari local per treure un exemplar cada dia. La ciutat no destaca per res en especial, Londres queda una mica lluny. Aquests esdeveniments nadalencs trenquen la monotonia, que dirien els entusiastes de les emocions externes. Ja que l'Albert Guilera anomena Verdaguer en un comentari del post anterior, em sembla que estic afectat per la sindrome del mariner de Sant Pau. Aqui, quan anomeno el tripartit em passa el mateix que al mariner que s'establi alla a on d'un rem li'n digueren un culler.

200 anys de l'abolicio de l'esclavitud. L'oracle del passat.

Cada any, potser cada mes o cada minut hi ha un motiu per al revisionisme historic. Suposo que es degut a que estem comencant el mil.leni. O es aixo o la culpa la te internet, com diu la meva mare. Deu tenir rao -les mares sempre en tenen-, es sorprenent que a l'era de les comunicacions instantanies ens agafi la mania de rescriure la historia, d'examinar el passat implacable. Definitivament hem creat una maquina del temps que funciona amb aquest gran (in)combustible -reciclable, of course-, que son que les emocions.

El fet es que el 2007 es compliran 200 anys des que el parlament britanic va abolir l'esclavitud. Tony Blair ha escrit un article per a New Nation, un diari de la comunitat negra, on explica el seu dolor pel comerc d'esclaus. "Alguna cosa he de fer o de dir", haura pensat com a bon politic llaminer. I d'esquerres, no oblidem que l'objectiu de les esquer(res) es redimir l'especie humana.

Obviament, les associacions defensores dels drets humans creuen que no n'hi ha prou amb un "I'm sorry", mentre assenyalen la cadena determinista que uneix els ultraliberals contemporanis -de Manhattan a Londres, via Basora i Burundi- amb els traficants d'esclaus. Aixo els fa sentir comodes perque han trobat la resposta que els angoixa pel passat i pel present. Aixi, l'anima descansa i es reconcilien amb la bondat en la qual creuen estar instal.lats.

Anglaterra fou la principal protagonista del comerc d'esclaus i la presencia a l'Irak confirma aquestes teories. I tambe la seva riquesa actual els delata. Les multinacionals son els nous vaixells. Els baixos sous i les explotacions a l'Asia i a l'Africa no fan mes que evidenciar-ho. la flexibilitat i l'acomdadament lliure son res mes que eufemismes de les cadenes de sempre. Quina sort tenen aquells als quals tot els quadra! Jo continuo angoixat, cada vegada em quadren menys coses -sobre tot aquestes teories- i es cansat, molt cansat, haver de buscar una explicacio per a cada cosa. Haure de tirar d'algun manual, ja ho veig.

A part d'aquestes pretensions de fer les travesses el diumenge al vespre - el ple al 15 servira per a encertar la del cap de setmana que ve-, hi ha la campanya contra el pensament politicament correcte. Diu que els complexes de culpabilitat i la voluntat de reescriure la historia formen part d'aquest pensament contemporani i que no cal fer el paperot. Afirmen que nomes pot demanar perdo qui ha comes l'accio i avui no hi ha ningu de mes de 200 anys que hagues traficat amb esclaus. De que serveixen, doncs, aquestes genuflexions?

Per ultim, l'oposicio tambe havia de dir alguna cosa. Un portaveu tory considera que els britanics van liderar l'abolicio i n'han d'estar orgullosos, d'aixo. Aixi, doncs, festa!

Enmig de tot plegat intentare ser una mica original, es a dir, anar als origens. "Travel writing. 1700-1830" es un antologia de fragments de llibres i diaris escrits de primera ma per viatgers, aventurers i exploradors. Hi inclou textos de turistes revolucionaris a Paris de 1789, el viatge de Samuel Johnson i James Boswell a Escocia que agrada tant a Josep Pla, diaris de missioners, les estades a Italia d'uns aristocrates etc. I tambe el comerc d'esclaus.

Sobre aquest fenomen n'hi ha quatre. El primer text es una tria de textos escrits per Jean o John Barbot, un frances hugonot que escapa de la persecucio als protestants. Feu dos viatges a l'Africa entre el 1670 i el 1680. Els seus textos no foren publicats fins despres de la seva mort. Dona la perspectiva de la vida d'un traficant d'esclaus a la Costa de l'Or i aconsella els europeus com evitar ser enganyat quan tractin la compra d'or amb els africans. Els titols dels llibres son "A Description of the Coasts of North and South Guinea" (1732) i "A Collection of Voyages and Travels, Some Now First Printed from Original Manuscripts, Others Now First Published in English" (1746).

El segon es de John Atkins. Fou un ciruja naval. El 1721 s'ajunta a una expedicio naviera la costa de Guinea en un vaixell que lluitava contra la pirateria.El vaixell passa per Sierra Leona, Whydah (Ouidah, anomenada la costa de l'esclau, avui Benin) i Elmina (la cosat de l'or, avui Ghana). tota la flota captura 270 pirates i 10.000£ en pols d'or. El 1732 publica The "Navy Surgeon i el 1735 "a Voyage to Guinea, Brasil and the West-Indies".

El tercer es de John Nweton, el fill desertor d'un capita de marina que marxa a un altre vaixell. va passar del pensament lluire al cristianisme. L'esglesia anglicana va publicar "An authentic narrative" i ell mateix "thoughts upon the African Slave Trade" el 1735.

El quart es de Ouladah Equiano. va neixer a Nigeria, fou segrestat quan tenia 11 anys i dut a Virginia on fou comprat per un oficial de marina. mes tard fou venut a un capita i anar a les Es-Indies. El 1776 compra la seva llibertat, viatja a Londres i al Mediterrani. El seu llibre "interesting narrtaive" fou un exit i mori ric, tant que deixa 950£ a la seva filla, £75000 actuals. explica com era la vida d'un esclau i la relacio amb els amos. Amb tot, unes investigaions recents diuen que va neixer a Carolina del Nord i no pas a l'Africa.

I be, es aixi com aquesta setmana estic enredat.

Cameron: The big issue

Aquesta setmana es celebra el congres del CBI. El CBI es una cambra de comerc nacional amb molta importancia. Aquesta ho es tant que Tony Blair va anar-hi el primer dia i avui hi anira Gordon Brown. La conferencia es un gran moment, doncs, perque els partits politics expliquin quins son els seus projectes economics per al pais.

Ahir el Financial Times va fer una bona pentinada a David Cameron, tant a la portada com a les pagines 2 i 3. Tot plegat es deu a que Cameron va preferir anar a l'Irak que no pas assistir a la conferencia anual. Al seu lloc assisti George Osborne, el chancellor del govern a l'ombra. Tot plegat s'ha vist com un menyspreu cap a la insitucio. El president del CBI va dir que "coneixem els projectes de Cameron sobre el canvi climatic, sobre les families i la seguretat social. Que oferira, pero, als negocis britanics?".

El Financial Times recull tambe els aplaudiments i els elogis que va rebre el primer ministre i fins i tot la frase " Es molt important que els dos principals partits britanics diguin que volen treballar amb el comerc. (dramatic pause). O potser no".

Ultimament Cameron esta fent coses estranyes. Ja no es que es desmarqui de la baronessa Thatcher o que un membre del seu gabinet critiqui fins i tot part de l'obra de govern de Winston Churchill. El fet es que esta perdent punts a les enquestes i que l'empresariat vegi que fins i tot un laborista classic com Gordon Brown te unes propostes mes clares en temes economics.

A qui votaria jo en unes eleccions britaniques? Al 97, 2001 i 2005, a Tony Blair, segur. Aes properes no ho tindria tant clar, crec sincerament que cameron esta defraudant i que no ha entes per que el Regne Unit es avui la quarta potencia mundial.

*The Big issue es el nom d'una revista que venen els sense sostre al carrer.

Residencia britanica

Acabo d'obtenir la residencia britanica, doncs ja porto vivint-hi mes de sis mesos. No es cap broma, divendres me la confirmaren, just quan Evo Montilla feia el discurs d'investidura al Parlament.

Un dels motius pels quals l'he volguda obtenir es per a poder assistir a una sessio de la Casa dels Comuns. Es un requisit essencial. Ara necessito una autoritzacio del diputat del meu districte, Ben Bradshaw, laborista. Exeter i el comtat de Devon sempre havia estat un districte tory.

Fa dos mesos vaig contactar amb el seu secretari. Em demana quin era el meu interes. -Voste es catala, oi? em pregunta. Be, la profecia d'en Francesc Pujols es lluny encara.

En tot cas, el calendari parlamentari per a l'any vinent es presenta interessantissim: el debat sobre la retirada de les tropes d'Irak, la successio de Blair, debats inajornables sobre l'euro i l'any decisiu tambe per a David Cameron.

Maragall a la National Gallery

No es nomes el bigoti caigut o les arrugues del temps o les armes a terra. Es l'antic guerrer cansat de les batalles i del menyspreu olimpic dels rivals i dels companys de files. Ell sempre ha estat a mart, ell es Mart. Vet aqui la satira de Velazquez, que es exposada per primer cop a la Gran Bretanya.

Al museu, Mart te al costat el bany de Venus, que s'emmiralla. La imatge del mirall es borrosa, indefinida, no se sap ben be com es la cara. Venus es Europa, va dir Huntington, la Venus narcisista “satisfesta“ en el seu balneari. El vell guerrer, Mar(t)agall, al costat, ara preten oferir els seus serveis a l'aeronautica militar. Que els deus ens agafin confessats.

Avui The Times porta que el 2006 ha estat un any calamitos per a Airbus. Pobra gent, nomes els faltava que al vell guerrer se li acudis demanar a Zapatero que vol arreglar la companyia.

Carod, Anasagasti i els blogs

Llegeixo a e-noticies un fet historic: el president d'Esquerra Republicana ha contestat en una roda de premsa unes critiques que el senyor Anasagasti escrivi en el seu blog.

No m'interessa comentar la discussio. Aquest post d'Anasagasti ha estat enllacat en molts blogs i fins i tot jo l'he rebut per correu e. Crec que es historic perque em sembla que es la primera vegada que un politic contesta un article d'un blog durant una roda de premsa. No deien alguns que la bloguesfera es una cosa endogamica freaky? Be, potser no deixara de ser-ho pero es la constatacio que el senyor Carod llegeix blogs i ha fet un servei inestimable a la causa bloguesferica, s'enten.

*No escric des del meu ordinador si no des d'un que no te el teclat adaptat a l'ortografia catalana. Per tant, es normal que hi hagi mes faltes ortografiques que les habituals.

Una web impresindible per seguir de prop el tripartit: http://tripartit-watch.blogspot.com/

Artur Mas: Els ca(n)sats fan la feina

Un dia un marit puntual i responsable s’adona que la seva esposa té una fantasia: que la segresta el guerrer de l’antifaç. A ell li horrotitzen aquestes frivolitats i li fa mandra haver de fer el paperot. S’estima però, tant la seva dona que el dia de l’aniversari de casats porta els nens a dormir a casa dels avis. A l’hora de dinar ha passat a recollir la disfressa que encarregà, ho ha preparat tot i farà una entrada triomfal al dormitori matrimonial.

La seva dona ha quedat encantada amb el xou i el recordarà per sempre més. És possible que tot plegat pesi més que les atencions als fills, els plans de pensió que ha suscrit, els èxits laborals i els detalls diaris cap a la seva estimada. I que gràcies al seu esforç aquells dolorosos vint anys de la hipoteca han quedat reduïts a menys de la meitat.

Catalunya encara no és un país normal i molts catalans tenim la fantasia de la llibertat. I necessitem tant l'èpica com la feina diària, silenciosa i callada. Què hagués estat d'en Pujol sense "el cas Banca Catalana"? Hauria pogut la senyora Thatcher dur a terme totes les reformes liberals sense el regal dels tronats i insensats militars argentins a les illes Malvines? En Mas és un gran lider, un magnífic treballador. Ell no és home de disfresses i antifaços, certament. I, ai, i si hagués retirat el projecte d'estatut?

Hi ha una resposta previsible: aquesta esquerra que ara l'acusa d'arrogant, li hagués dit que s'estava apropiant de l'estatut. Per tant, quin és el problema? L'estupidesa esquerranosa, naturalment. I alguns em diuen que algun dia ens hem d'entendre amb aquests si no volem quedar-nos sols. No ho estem, mirin els resultats electorals. Hem d'obrir diàleg, diuen. A on uns veuen diàleg, l'esquerra vol que claudiquem, que seguim el seu discurs, que diguem que tenen raó i que estem equivocats. I jo no penso demanar perdó.

El fort i el dèbil

El primer dia de classe de dret civil el professor digué que la funció de la matèria era defensar el dèbil. Molts feren un somriure -“aquí vindrem a fer justícia!”. Tot seguit posà aquest exemple per copsar si enteníem el nervi. Tu tens 100 millions de pessetes i jo només 500.000. En necessito 100.000 per comprar una cadira de rodes per al meu fill. Tu me’ls deixes, però no penso tornar-te’ls perquè en tens molts més i estic convençut que tot plegat és ètic. Bé, qui és el dèbil? Una altra cosa és l’amistat, l’humiltat del creditor, la generositat i tots els mots acabats en “at” que ens agradin més I que, òbviamernt, també prevue el dret civil.

Certament la funció de la llei és defensar el dèbil i també la de la policia. Quan treballava en un despatx de Barcelona, un senyor tenia un bloc de pisos i un llogater estranger, tan fa que fos un australià milionari que un marroqui acabat d‘arribar, portava sis mesos sense pagar. El dèbil volia fer una acció de desnonament. Sabeu qui es presentà com a testimoni del llogater? Un assistant social de l’ajuntament.

Això de la policia del pensament social del post anterior no és cap broma. I com que el senyor Gullot té un concepte de la fortalesa i la debilitat que és compartida a Catalunya, és molt possible que hi hagi differences alhora de perseguir la màfia russa que mata un joier i el rodamón que ahir al vespre li robà els 20 euros que duia a la cartera. I si no s’entén això, hi ha barra lliure per als okupes I altres amics del senyor Guillot i companyia.

Un post recomanat: aquest d'Enric Vila

Ceaucescu torna a ser aquí

I això que va avisar. Ceaucescu, al Departament d'Interior. La policia del pensament, al govern de Catalunya. Venen èpoques dures de repressió que no sempre serà subtil, però sí eficaç i implacable: tenen 80 anys d'experiència. Diuen que tornen per defensar el dèbil davant del fort. Que això és maduresa, progrés i modernitat. Aquesta cançó ens sona. Totalitarisme. A qui podrem trucar quan estiguem amenaçats?

Quotidianitat

Des de dilluns torno a ser a Anglaterra. Arribat a Londres, agafo el tren cap a Exeter. Pel camí, la Jayne m'envia un missatge en què m'avisa que el temps ha canviat i que tingui la bufanda a punt.

Aquest mateix dilluns començà a aplicar-se una directiva europea sobre els envasos que contenen líquids a l'equipatge de mà. En Pla explica a "El viatge s'acaba" que el 1954 podia beure un whisky a l'avió durant el trajecte cap a Cuba.

Els companys de feina em pregunten com han anat aquests dies a casa. A casa? En el meu cas, "casa" és el lloc de repòs de les tribulacions mundanes. La setmana passada tot era trasbals: "i vosaltres com ho veieu, perquè jo, etc", " no, si el poble tampoc va gens bé", "saps qui es presenta pels socialistes a les municipals?", "cada dia estic més fart de fer cues", "això de la Renfe no té perdó", "Diuen que es presenten dues llistes d'independents amb aquell i aquell", "Que t'hi penses estar gaire més allà?", "i no t'enyores?". Efectivament, torno a ser a casa.

Confessions d'un kumba ressentit

És el títol de l'últim llibre d'Oriol Malló editat per l'Esfera dels llibres. És un repàs crític al que va passar a la segona meitat del segle passat. En front de les versions oficials i els documentals de TV3, apareix una serie de personatges contraris a la llibertat i que en nom del cristianisme i el catalanisme crearen una dictadura que controlava les activitats contra el regim, la gent que es preparava per governar el pais culturalment i politica i tambe als que hi pactaren. No si fins a quin punt el kumbaisme es una taca, una crosta d'una antiga ferida, simplement merda que marxa amb una bona dutxa o aixo ja no ho arregla ni Deu.

Qui més qui menys ha passat per aquest sedàs que forma la xarxa d'escoles, centres d'esplai, parròquies i institucions. Aquest és un llibre desintoxicador: més que un glop d'aigua o un a finestra oberta, com es diria en català kumba, és una sauna, una de les millors maneres per eliminar toxines. Sí, sues perquè t'hi veus.

La contraportada i les primeres linies del llibre son l'altra cara de la moneda dels "Assajos" de Montaigne: "Aquest és un llibre, benvolguts lectors, i lectores, Déu em perdoni, fet des de la mala fe i el ressentiment". Efectivament, no queda ningú dret: Torres i Bages, el noucentisme, Prat de la Riba i Cambó, el col.laboracionisme franquista de l'abadia de Montserrat, Omnium Cultural, l'escola activa, Convergència i Unió, els ecologistes, Rosa Sensat, el PSUC, les ONG, els sacerdots conciliars, els monitors, el rock en català, Xesco Boix, el cardenal Jubany, ESADE, els assistents socials, U2, Bob Dylan, "El mecanoscrit del segon origen", etc.

La nació catalana està infectada pel moviment kumba i Oriol Malló troba petges de xiruca pertot que exposa en aquest llibre torrencial. "Confessions d'un kumba ressentit. Com i perque ha triomfat el bon rotllo a catalunya" conté molta casuística interessant i experiències i arguments no sempre del tot mastegats. El recomano de totes totes.

Tornen els grisos

El futur és gris Montilla, tornen els grisos.

Artur Mas seria un gran president per a un país normal. El veig més proper a Blair o Cameron que a Jordi Pujol. No és un home d'èpiques, si no de projectes nacionals per a un país ja fet. I aquest país encara no està fet. Zapatero o Rajoy no han d'apel.lar a cap èpica. Aquesta èpica la demanem a Carod i a Mas, però no a Montilla. Aquest país és molt curiós.

Seguint el fil del post anterior, la imatge de Mas seria molt diferent ara si, aquella nit a La Moncloa, hagués sortit amb la corbata afluixada, cara de cansat, suat, i la camisa rebregada i desmanegada i hagués anunciat que retiraven l'Estatut. I amb alguna frase contundent tipus "que vagin a fer punyetes, per a ells va el pollastre, si no podem sortir per la porta, saltarem per la finestra, etc". Hagués tingut 20.000 tios amb senyeres esperant-lo a l'aeroport de Barcelona. I el tripartit hagués petat igualment.

És trist, pero em sembla que el pais encara necessita èpica.

Orgull de país i moral col.lectiva guanyadora

Dues preguntes impertinents: es penedeix Mas d'haver pactat l'Estatut a La Moncloa? D'altra banda, hauria acompanyat Esquerra Convergècia en aquesta decisió o els republicans haguessin pactat l'Estatut com ja estaven a punt de fer?

No és, però, de pacte nacional i d'antics recels entre aquests partits del que vull parlar. Aquests dies que sóc a casa un parent em pregunta quines diferències trobo entre Anglaterra i Catalunya. Amb tota mena de reserves, doncs un any és poca cosa per copsar la mentalitat d'un país estranger, li responc que és la moral gunyadora i l'ànima col.lectiva.

Li vaig explicar aquest cas: el 12 de novembre es celebrava la fi de la primera gran guerra que a l'ensems és el dia del soldat desconegut i recorden la memòria de tots els soldats que han mort a la guerra. La nit del 12 vaig veure un rodamón absolutament ebri que esquivava fanals, semàfors i persones. Aquell rodamón portava a la mà esquerra una ampolla de vodka i a la dreta una bandera britànica i anava cantant el "Rule, Britannia". Els vianants van ajuntar-se a cantar amb ell. No cal dir que a Catalunya, una escena d'un rodamón cantant "Els Segadors" o "El cant de la senyera" és material per fer un programa d'humor.

Certament hi ha anglesos que la vida no els ha anat bé. Hi ha catalans que han triomfat en l'àmbit professional i familiar. El que passa és que els primers pertanyen a una moral col.lectiva forta. Els segons, és possible que formin part de la debilitat i de la mentalitat perdedora del país.

El Regne Unit sap quines són les prioritats nacionals, Espanya també ho sap. Els catalans, crec que també, però actuem de manera diferent. Que Carod es presenti com a víctima entra bé als ulls, que Mas pacti l'estatut a la Moncloa una nit de dissabte, també. El victimisme casa bé amb la nostra mentalitat tant com el pactisme. I això fa mal, perquè si ets sents víctima, tu no pactes, vols guanyar.

Cap al nou tripartit

Els resultats electorals són ideals per a Esquerra Republicana. Només han tingut un petit retrocés i no han perdut vots cap a CiU. A més van a la negociació quan el partit socialista és ple de dubtes i a la baixa.

D'altra banda, la irrupció de Ciutadans va molt i molt bé a ERC: els permet fer una pinça en contra el PSC i anar-lo debilitant, tot i que no els esgarrapen vots: l'oli que perd el PSC va a Ciutadans i a Iniciativa.

El tripartit té quasi totes les possibilitats de reeditar-se, certament, però interessa més als socis que no pas al PSC. Diuen que la sòciovergència o el convergencialisme encara és pitjor per a ells. No sé què dir.

De tota manera, hom pensaria que els dies que li queden als sociates són un compte enrere. Ja han demostrat, però, una capacitat de supervivència impressionant: de sempre ha tingut una mala salut de ferro i se n'ha salvant de totes. Em sembla que les properes eleccions municipals a Barcelona city seran molt importants. És clar que allà ERC no és equidistant.

Un nou tripartit

El 7 era el nombre d'escons que Convergència havia de robar al tripartit i això no ha passat. Continuen sumant i el més probable és que repeteixin. CiU ha tret un gran resultat a Barcelona ciutat i a la demarcació, però no ha estat suficient.

Convergència va plantejar la campanya de manera correcta, calia evitar que el tripartit sumés. No entenc que molts convergents comentessin ahir que el Devedé i l'escriptura al notari han fet mal a CiU. "Això era massa fort", em deien.

No crec en els pactes monclovites. Montilla vol ser president i ERC i IV es veuen reforçats en les negociacions. Tots tres, però, tenen un objectiu comú: mantenir el poder. A ZP no li fa gràcia el tripartit, ja ho sabem, però anar a l'oposició encara és pitjor.

És un gran resultat per a ERC, que manté una posició forta a les negociacions. També ho és per la palangana, Iniciativa. Tots dos veuen que van debilitant el PSC. Així, doncs, no hi ha cap motiu per no repetir el tripartit.

No em veig amb cor d'entendre perquè gent nacionalista i independentista ha votat ERC. Se m'escapa.

La moral menjada.

Durant la campanya del 99 Maragall va dir que veure Pujol a l’oposició seria tot un espectacle. Generacionalment, no és el mateix fer fora Mas que Pujol. La gràcia del tripartit era llavors, no el 2003. Sempre exciten aquesta mena de revenges històriques. Pujol ho sabia perfectament i per això va plegar. Com s’haguessin mirat Maragall a l’atril i Pujol al banc de l’oposició? Auqesta partida mai s’ha jugat. És com si Pujol s’hagués passat vint anys dient-los “no em guanyareu mai”.

Al batxillerat tenia una bona relació amb el professor de llatí. A casa vaig trobar un quadern del meu oncle amb la traducció les Galies corregida i vaig començar a copiar. El professor va dir-me que era una traducció antiga. Vaig veure’m delatat i vaig preguntar-li com ho sabia. Va respondre de la mateixa manera que en aquelles situacions que jo volia ser més llest que ell: “Cardona, no em guanyaràs mai”.

Era del Barça i sovint parlavem de futbol, fins i tot quan ja no em donava classes. El dia de la final de Wembley, va dir-me que Koeman ens faria guanyar la copa d’Europa. Deia que la intel.ligència del jugador holandès era superior a la de la resta de futbolistes. Jo era més fan del Bakero I creia que ell seria el jugador decisiu pel seu coratge. L’endemà, a la primera topada pel passadís, no va trigar a clucar l’ullet i dir la seva frase preferida acompanyada d’una reflexió interessant: no es que Bakero fos mes coratjos que Koeman, es que es menys intel.ligent i quan la intel.ligència no arriba un s’agafa al coratge.

Aquest juny passat era uns dies a Catalunya. Vaig agafar un autobús al trencall de Bruc amb la Diagonal. Un cop dins vaig sentir una veu greu que em preguntava com m’anaven les coses per Anglaterra. Al girar-me vaig veure que era el professor. Com que ell m’havia vist pujar havia tingut uns segons per preparar el cop d‘efecte i d’ afecte. No vaig poder reaccionar a la sorpresa, ja era tard per recordar que va al mateix dentista que el meu pare. Vaig servir-li de nou, doncs, la resposta que ell delia a; meu posat de “com ho sap aquest?”: “Cardona, no em guanyaràs mai“.

El tripartit: l’assamblea de Catalunya i l‘entrevista d‘en Sala.

El col.legi de periodistes encara no ha fet cap nota de suport a en Sala. Potser és que per al “sindicat de l’objectivitat I el pluralisme” és més greu que en Francino apareixi al devedé de Convergència que no pas un candidat digui sectari a un entrevistador. Sala no és periocdista col.legiat, diran. Tant parlar de llibertat, a alguns se’ls ha oblidat exercir-la.

Aquesta mena de silencis eixordadors no són casuals. Durant molts anys el catalanisme ha fet passar bou per bèstia grossa. Certament, Espanya no ha fet net del franquisme perquè no va haver-hi ruptura. Catalunya tampoc ho ha fet del marxisme perquè avui la indulgència encara és total. I l’esquerra continua bevent d’aquelles fonts.

S’ha fet els ulls grossos perquè, tal com es deia anys enrera, calia sumar esforços. Els vents dels anys 60 en favor del marxisme i el mite de la república del 31 portà a que una part ben gran del catalanisme “compromès i resistencial” fos d’esquerra radical. Aquells grupuscles admiradors del model xinès, soviètic i cubà foren una bona escola de conspiració, endogàmia partidista i sectarisme.

El 1977 Ramon Barnils escriví un article on denunciava el franquisme dels antifranquistes. Memòria històrica, Saura i companyia? Tanta com en faci falta. Podríem començar per esbrinar com funcionàveu i acabarem sabent alguna cosa més sobre les protestes per qualsevol fotesa, els okupes, les cassolades, la crema de bandera israelites i americanes i altres manifestations tan poc pacífiques.

1.Durant aquesta campanya electoral cada dia penjare un nou escrit. Hi ha moltes coses que vull comentar sense fer posts massa llargs. Tambe hi hagut un augment de les visites al blog, les quals agraeixo.

2. La Fundacio Catalunya Oberta esta fent un seguiment diari amb articles que analitzen cada moment. El de Valenti Popescu sobre l'entrevista de Sala es de gran nivell. Volia enllacar l'article, pero em sembla que de moment nomes es possible consultar-lo a traves del butlleti i no a la web. A mes hi ha una porra amb pot suculent que creix sobre el resultat de les eleccions.

3. Diumenge passat vaig rebre aquest correu de Marius Serra:

Sala i Martin i Montilla. Aire fresc.

Poso el link a l'audio de l'entrevista del professor Sala a Montilla. Montilla ha estat la primera victima d'un "talkhard" i en Sala i Martín afirma que alguns periodistes l'han trucat dient-li que ells no ho poden, o no ho podien fer, perque els partits politics trucaven als directors demanant el cap.

Tant com el desemmascararament de Montilla, és mes important el servei que Sala ha fet per al periodisme.

El devede de CiU

Link al devede.

Discrepo del titol perque a hores d'ara no es cap confidencialitat dir que el tripartit te totes les possibilitats de repetir si suma.

Estic d'acord que es agressiu, aquests tres anys ho han estat. I molt. Que volieu, musica de piano i violins?

De mentides i manipulacio no n'he trobat ni una. I ha anat molt be per a que tots els membres el "sindicat de l'objectivitat"es traguessin la careta. Ara ja sabem que pensa cadascu. Quan alguns parlen d'honestedat es com sentir Herodes recitant els articles de la declaracio dels drets de la infancia.

Han estat divertidissimes les reaccions de l'esquerra. Uns han donat consells que els perjudicara. Altres dit que preferien, aixi directament, la CiU de botiga i espardenya. No obliden que es van passar 20 anys insultant Pujol i com mes li deien burges botiguer, pages mes creixien les majories absolutes.


P.D.: He vist un cartell de Carod afaitant-se. Aquest senyor no es treu les ulleres quan s'afaita? Jo en porto i es incomode!

Gran Mourinho

D'aqui deu dies vindre a Catalunya per seguir les eleccions nacionals, votar, i de passada, veure el partit contra el Chelsea.

Aquesta es la setmana del partit de la gran rivalitat. No se quina impressio tindreu vosaltres, de tot cor el partit de la setmana es dimecres. I en gran part es gracies a Mourinho, que ens fa mirar a Londres i menys a Madrid. Les seves declaracions i la dialectica amb Rikjaard ens allunya d'Espanya. L'expulsio de Del Horno, el gol de John Terry fa dos anys, les magnifiques sortides de to del brillant entrenador portugues ens fan mes lliures. Diuen que tira sorra a la gespa perque la pilota corri menys. A on tira sorra es entre Catalunya i Espanya.

S'enfrontaran dos grans equips, amb historia diferent i plantejaments de club oposats, igualment exitosos. Al Barca, quan les coses van be, ens oblidem del Madrid, quan pitjor van es quan muntem grans drames i aquell partit es on aboquem tota la mala bava. En l'epoca de Gaspart els xous per la questio Figo superaven el patetisme. Ara, en canvi, tenim rivals a Europa que ens esperen, el Chelsea o el Milan.

El dia que rebem el Madrid tal com esperem al Racing o el Deportivo arribara la normalitat. Ni insults ni cridories ni sobreexitacions. Nomes la tensio habitual davant d'un bon rival. Aixo ha estat un factor d'espanyolitzacio. Ara hi ha altres rivals que ens esperen, altra feina tenim i no podem perdre temps i energies amb foteses provincianes.

Martin Amis

Diumenge passat el magazine del "The Independent" publicava una entrevista a l'escriptor. Acaba de tornar de l'Uruguai, d'on prové la seva dona i on ha viscut els darrers dos anys. Amis té un aspecte saludable que és d'envejar, no només que als que voltegen la seixantena, si no també per als que som a la meitat.

Aquest senyor treballa molt. L'any passat publicà Koba el terrible i acaba de treure'n un altre: House of meetings. A l'entrevista admet que ha abandonat una novel.la, The Unknown Known, basada en una estrafolària frase de Donald Rumsfeld, el Secretari americà de defensa:

There are kown unknowns; there are things we know we know. We also know there are known unknowns; that is to say we know there some things we do not know. But there are also unknown unknowns 'the ones we don't knw we don't know. (Cita trobada al The politics companion, Robson books)

N'esta preparant una altra, que porta el títol de "la vídua embarassada". Diu que després d'una revolució no hi ha un naixement, hi ha una vídua en estat de bona (o mala) esperança. La imatge és brutal: la nova situació sempre és fruit del passat, hi ha alguna cosa que mor, però ningú sap com serà la nova situació. La novel.la serà auto biogràfica, però basada en el tema islàmic. La vídua prenyada és el feminisme en aquesta novel.la.

Comenta també la lluita contra el terror islàmic i, sobretot, l'horror: la victòria dels fonamentalistes comença quan mostrem el pànic occidental. Tenim por.

Demana que deixi d'usar el nom de 9/11. És un americanisme que vol dir 9 de novembre, no 11 de setembre. I Amis recorda el detall: el 9 de novembre fou quan va caure el mur de Berlin i , esclar, comprendran vostès, que no es tracta ben bé del mateix.

Està llegint un llibre de Vali Nasr, The Shia revival. El gran poblema a l'orient mitjà serà la guerra entre xiites i sunnites

Paga'm la hipoteca

Ronald Reagan va dir que les nou paraules mes horribles de la llengua anglesa son "I'm from the government and I'm here to help".

Que ningu pateixi per la integracio de la immigracio islamica a Catalunya. Assimilem be les propostes dels seus liders. Ben aviat els candidats a la Generalitat tambe oferiran el cel a qui els voti.

Crisi vocacional

El senyor Alberto Undiano Mallenco és àrbitre de la lliga de futbol. Avui dimarts ha inaugurat la sèrie de compareixences mediàtiques ideades per la federació espanyola. Aquest senyor ha dit al diari Marca: " Me gustaría que a veces tratarais el arbitraje con mas cariño, ya que empezamos a tener un problema, que es que los niños no quieren ser colegiados".

Vet aquí, la canalla no vol ser àrbitre de futbol. Vist el que passa als partits de futbol dels dissabtes entre equips de diferents escoles, on els pares es comporten com uns energúmens, costa poc imaginar quin seria el comportament del pare del vailet que vol ser àrbitre. Tot interpretant la cançó "papa, jo vull ser torero", d'Albert Pla, "el pare des de la grada com patia i com plorava!"

La fi del mite de la "Catalunya real"

Els que confronten la "Catalunya nacionalista amb la real" presentaran tres candidats (Montilla, Piqué i Rivera) a les properes eleccions. Aquest mite deia que hi havia molta gent que no votava perque no tenien candidat.

Be, ara en tindran tres i els índex de participació, segons les enquestes, seran els mateixos. Així, doncs, definitivament es demuntarà la falàcia i relluirà la situació que hi ha a tot arreu: cada societat té una part idiota. Una bona part de la gent s'interesa pel pais, la llengua, el futur; una altra, seguint l'origen grec del mot, se'ls fot el pais i els la bufa, amb perdó pels i les bufaires.

Aquesta carnassa i greix, aquesta anòmia, zombies que mai diran que pensen perque no ho saben, no aniran a votar l'1-N. Els va importar tres raves l'Estatut, el referèndum i ara les eleccions al Parlament. No són catalans o espanyols, són idiotes, com a tot arreu. El problema és que aquí de la idiotesa se n'ha volgut dir realitat. I com explicaran l'abstenció?

Mistery shopping

L'Andy es qui va explicar l'acudit del post anterior i vam acabar-lo d'amanir. Fou divertit perque ell no havia sentit mai la veu de Franco. Ell la feia ronca i bronquitica. Quan vaig dir-li que la veu franquista era semblant als xiulets proferits pel vailet que esta aprenent a tocar la flauta, vam fer-nos un fart de riure.

L'Andy va viure dos anys a Andalusia i servia a un bar. Un dia va entrar un guardia civil uniformat i va demanar una cervesa. L'angles va pensar que podia ser una trampa per si servien alcohol als policies de servei. D'altra banda, estava avisat de que era la benemerita i, en veure el posat inquisitiu del guardia, va temer represalies si no el servia.

Finalment va servir-lo. El client va veure la cervesa en tres o quatre glops i, un cop va acabar, gira cua i marxa sense pagar. Era l'unica reaccio que l'Andy no esperava!

Mètode Franco per aprendre anglès

1939. Churchill truca Franco.

Franco: ¿Digameeé?
Churchill: Generalisimo?
Franco: Para servirle, ¿Quién llama?
Churchill: This is Mr. Winston Churchill
Franco: Perdón?
Churchill: Churchill, it's Churchill.
Franco: Disculpe, se oye muy mal.
Churchill: Churchill! from Downing Street, big cigar, the british prime minister!
Franco: Ah, yes! Churchill, yes, yes, el inglés gordinflón tan simpatico, jejeje!
Churchill: How is it going, sir?
Franco: Gang?? Se oye mal, eh? le oigo de lejos! No se entiende nada!
Churchill: ...Bloody stupid... Right, I call you because I´m afraid you might need some gold...
Franco: Gol? de quién?
Churchill: I think you need gold!
Franco: Claro, claro, goles, yes, para contentar la gente. Goles, Real Madrid, futbol, yes!
Churchill: Oh, godness! No football! Gold! Money! Cash!
Franco: Ah, money! of course, tambien, yes!
Churchill: 1 milion pounds to be neutral. Does it make sense?
Franco: ¿Cómo?
Churchill: A milion pounds for neu-tra-li-ty!
Franco: Ah, bueno, bueno! ya hablaremos, eh? No está nada mal. Y no olvide al Real Madrid tampoco, Adiós!


1945. Franco truca Churchill

Franco: Mr. Churchill?
Churchill: Oh, are you Franco? That´s lovely to get in touch again! How is your life, sir?
Franco: Fine, fine, thanks!
Churchill: Oh, your english is not too bad! I reckon you´ve been studying a lot! Congratulations!
Franco: uhmm, sí, claro, qué remedio...
Churchill: Oh, and thanks so much for the cuban cigars, they are amazing!
Franco: Mr. Churchill, my call is concerning about this milion pounds.
Churchill: Oh, my friend! Absolutely! I remember our deal very well. We are gonna do part of it. The circumstances are a bit different, you know what I mean.
Franco: Yes, but we have a deal, don´t forget it.
Churchill: That's right. We don´t. I'm pleased to tell you that the french people are going to create the European Cup. And Real Madrid will be very important. I've been speaking to them about it, no worries, sir.
Franco: Many thanks, that's lovely! And the cash?
Churchill: I'm gonna give you Mr. Marshall's number. Ask him, ok? He knows something about it and he will be pleased to meet you as well. he's really nice gentl. Bye!

Numero 39 de Paper de Vidre. La ciutat en trànsit

Aqui podeu clicar el numero 39 de la revista "paper de Vidre".

La il·lustració de portada és d'Oriol Malet, autor de la portada del darrer CD de Roger Mas i de la web de Pau Riba.

El pròleg es un escrit de l'antropòleg Manuel Delgado, traduït al català per Tina Vallès.

Inclou una ntrevista a l'escriptora Mercè Ibarz, per Guillem Miralles i Tina Vallès: "Com ha arribat aquesta persona a parlar així?"

Col.laboren: Ana Aguilar, Teresa Amat, Jesús Cardona, Ester Andorrà, Joan Badia, Albert Bardés, Joan Josep Camacho, Anna Costa, Albert Figueras, Sara i Txell Gironès, Carles Hac Mor, Ramon Lladó, Ignasi Pàmies, Eulàlia Petit, Sr. Polissó, Mon Pons, Subal Quinina, Joan Todó, Tina Vallès, Ester Xargay.

Si encara sóc jove!

Son pare era vell,
sa mare com ell,
quaranta anys tenia.
No temis ja pas,
pubilla seràs
d'aquesta masia.
"La pubilleta", Pitarra

Escric a R. per felicitar-la pel seu aniversari. Em contesta que encara se sent jove i que té molt de temps per a créixer i realitzar-se. Tothom vol arribar a vell, però ningú vol sentir-se'n en aquest parc temàtic del segle XXI.

Llegir Montaigne és molt divertit i saludable per salvar les tarmpes contemporànies.

Morir de vejez constituye muerte excepcional, singular y extraordinaria y mucho menos natural que las otras

I creu que cal acabar com més aviat millor l'adolescència i la joventut.

Estimo que a los veinte años nuestras almas se han desenvuelto ya en lo que deben ser y que ya entonces prometen cuanto serán. Alma que no haya dado en ese tiempo gajes de su capacidad, no los dará después. En tal término las virtudes naturales han producido, o no producirán nunca, lo que tienen de vigoroso y bello. En el Delfinado dicen: "Si la espina no pica cuando nace, es difícil que pique nunca.

El ataúd de tía Jimena

Llegeixo aquesta carta al blog d'Iñaki Anasagasti:

FIDEL CASTRO Y EL ATAUD DE TIA JIMENA

Estos días se reúneen La Habana la XIV Conferencia de Países No Alineados, con la enfermedad deFidel Castro de telón de fondo, siendo más importante si aparece o no el dictador en la Cumbre que lo que allí se vaya a discutir, que carece de la menor importancia. Cuba es un régimen de fuerza controlado férreamente por el ejército y que vive ahora del petróleo y las dádivas del populista Hugo Chávez.

Por eso no está mal una gota de humor ante lo que está ocurriendo en aquel país. Y nada mejor que esta carta desde Miami acompañando el ataúd de la tía Jimena, una tía muy querida. El cuerpo estaba fuertemente apretado en el cajón con la cara aplastada contra el cristal de la tapa. Al abrir el féretro, la familia encontró una carta prendida a la ropa con una aguja que decía:

"Queridos papá y mamá:

Estoy enviando el cuerpo de tía Jimena, para que hagan el entierro en Cuba, tal como ella quería; disculpen por no poder acompañarla, pero los gastos fueron muchos de todas las cosas que, aprovechando las circunstancias, les estoy enviando. Debajo de la tía, en el fondo del ataúd encontrarán, 12 latas de atún "Bumble Bee", 12 botellas de acondicionador y 12 de shampoo Pantene anticaspa, 12 frascos de Vaselina Intesive Care (muy bueno para la piel, no sirve para cocinar), 12 tubos de crema dental Colgate, 12 cepillos de dientes, 12 latas de frijoles Span, 4 latas de chorizo (de verdad).

Dividan con la familia, (sin peleas!!!). En los pies de tía Jimena están un par de zapatos de tenis Niké, nuevos, talla 9. Son para Juan (pues con el cadáver del tío Esteban no le mandamos nada y se molestó). En su cabeza hay 4 pares de calcetines nuevos para los hijos de Antonio, son de colores diferentes.

Repito, por favor, sin peleas!!!. Tía Jimena está vestida con 15 sudaderas Ralph. Papá: quédese con 3 y les regala los otros a mis hermanos. El reloj Longines que papá me pidió, lo lleva puesto en la muñeca izquierda. También usa los aretes, pulseras y anillos que mamá quería y me pidió. La cadena en el cuello es para mi prima Carlota; los 8 pares de medias Channel son para repartir con mis amigas las vecinas, o si quieren pueden venderlas (por favor no las ofrezcan baratas, que son de las caras). La dentadura que le pusimos son para la Abuela que hace años está sin dientes, no puede masticar (con estos dientes va a poder comer pan sin antes mojarlo en el café).

Los lentes bifocales son para Alfredito, pues son del mismo grado que él usa; también es de él la gorra de los Yankees de Nueva York que lleva puesta. Los aparatos para la sordera que usa tía, son para la tía Carola; no son exactamente lo que necesita, porque son de segunda mano. Los nuevos están carísimos. El color de ojos del cadáver de la tía no son de verdad, son lentes de contacto. Quítenselos que son de Marcela. Se los debía desde sus 15 años. En los dedos de los pies, van los anillos de oro para la boda de Josefina, para que esté super hermosa ese día. Espero que nadie se queje esta vez… No le cuenten a nadie todo esto y sáquenlo rápido, antes de comenzar a velar el cadáver.

Con mucho amor desde Miami,

María Dolores.

P.D.: Por favor consigan ropa vieja para vestir a tía Jimena para el entierro y manden decir una Misa para el descanso de su alma, pues ella les ayudó hasta después de muerta. Como verán el ataúd es de muy buena madera. No permite termitas, desháganlo y hagan las patas de la cama de Mamá y cómprenle un ataúd de los baratos, pues a ella le gustaban las cosas sencillas. Saquen el cristal de la tapa y arreglen el portarretratos de la abuela que está roto desde hace años; una bolsa plástica será suficiente para volverlo a arreglar. Con el forro del ataúd, que es de satén blanco de 20 dólares la yarda, Josefina se puede hacer su vestido de novia. No dejen que con toda esa alegría se les olvide vestir a la tía para el entierro. Con la muerte de tía Jimena, la tía Blanca se quedó muy triste y enferma; creo que pronto les estaré mandando más cositas…

SALUDOS."

Dan Brown i Folch i Torres

Codi da Vinci continua essent un dels llibres més venuts al Regne Unit. Fins i tot al mes de juny una parròquia d'Exeter organitzava xerrades -l'assistència costava 30 lliures- sobre aquests pastorets contemporanis.

Antoni Ibáñez, que coneix bé la manera com funciona l'Opus Dei, diu que el llibre és una una santificació de la prelatura escrivaniana per donar-se a conèixer.

Dan Brown és una gran continuador dels autors dels evangelis apòcrifs, de les llegendes i cançonetes del tipus "La mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura i a aprendre de lletra". I d'allò que sol dir la meva àvia quan espantes algú expressament: quan nostrosenyor va venir al món, un dia anava un pel bosc i un ós el va espantar. I va dir-li: "ós ets i ós seràs,i no pujaràs mai a l'avet ni a l'as".

No he trobat el nom d'aquest arbre al diccionari. Sóc molt dolent en botànica. Només sé com sona la paraula i que, juntament amb l'avet, és l'ùnic arbre on un ós no pot pujar-hi a causa del càstig diví rebut per haver espantat nostrosenyor.

Occitània al "The Times"

The Times publica una notícia sobre la llengua occitana. Aquesta setmana es celebra a Sancto Lucio di Coumboscuro una trobada d'estudiosos de la llengua.

Tanmateix els organitzadors han dit que no és un acte de reivindicació nacional.

La notícia és signada per Richard Owen, corresponsal a Roma. Com és habitual, les notícies europees són incloses a l'apartat "World". Inclou una sèrie de dades que no he pogut contrastar si són correctes.

Sobirania moral

En el discurs d'investidura, el nou primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, del partit Llei i Justícia, va demanar a les institucions europees que respectin la "sobirania moral del país". Aquesta es basa, digué, en els valors del credo catòlic, amb una atenció especial a la regulació del matrimoni format per un home i una dona.

Una setmana abans de la sessió d'investidura, el cap d'estat Lech Kaczynski, germà bessó del nou primer ministre -no és una metàfora, és un fet biològic-, va reclamar més presència dels representants polonesos en els complexos processos de la Unió per a garantir una completa sobirania en aquestes matèries.

La Nina i en Matteus, de Cracòvia, em demanen que els digui quin és per a mi el polonès més famós de la història. El primer nom que em vé al cap és Joan Pau II i després Walesa. Posen una cara de decepció: per què no Copèrnic, Chopin o Milosz? I després reblen el clau: quina manera de desaprofitar el cabal moral del país!

Blasfèmies laiques

La setmana passada, The Independent informava que l'ajuntament de Newcastle ha organitzat uns cursets interns sobre usos lingüístics. Tenia la notícia en format de paper i avui, quan he anat a buscar-la a la web, he vist que l'hemeroteca digital és de pagament. Vaig trobant, doncs, més elements comuns entre els independents progressistes britànics i els espanyols.

La notícia tracta que els polítics municipals volen evitar, per una banda, les paraulotes i l'slang i, de l'altra, el llenguatge sexista i la mala educació pública contemporània. És curiosa, doncs, aquesta equiparació: usar el fucking està tan penalitzat com no respectar la correcció política, quan per a mi una cosa no té res a veure amb l'altra. No és el mateix dir que un funcionari digui "collons" quan està atenint a algú que obviï el "els i les etcètera".

Pel que fa al llenguatge sexista, en anglès la senyora Imma Mayol no podria diferenciar els treballadors i les treballadores, tot i que la veig amb entusiasme suficient per dir the worker men and the worker women.

Antisemitisme a la civilitzada Europa

1. Johann Hari, periodista del The Independent està seguint el festival internacional d'Edimburg. La setmana passada escriví un article sobre l'antisemitisme i, en concret, sobre els acudits, celebrats pels assistents, de l'australià Steve Hugues.

2. The Guardian va publicar un article sobre els jueus que viuen a Anglaterra i que decideixen a anar a viure a Israel. Diu que és l'èxode més gran des del 1948. Els motius per a marxar-ne són que ara més que mai el seu país els necessita, prefereixen viure a un país amb clima mediterrani, el sentiment antisemític està creixenta Anglaterra, les comunitats jueves s'estan disssolent, i l'hostilitat dels mitjans de comunicació és manifesta.

3. Joan B. Culla ha escrit un gran article a "El País", "ya no hay guerras de seis días"

Busot: TV3 i Israel

Humphrey, l'alt funcionari de la sèrie "Sí, ministre", va respondre al polític quan aquest va queixar-se que el Foreign Office estava ple de comunistes: i a on vol que estiguin, al ministeri d'economia?

La tendenciositat de TV3 amb les notícies procedents de l'orient mitjà és una marca de la casa. Busot, un blog de notícies confidencials, el dia 16 va penjar un post, " Malestar a la redacció de TV3 per les informacions tendencioses del conflicte libanès", que ha estat comentat copiosament. Avui han penjat una altra nota informativa.

El problema de TV3 és que estan a tot arreu.

Els pírcings

En Ralf és polonès i mig anglès, 32 anys, està separat i té un fill, en Dave, que n´ha complert 13. En fa tres en Ralf va entrar a un convent benedictí de Gal·les i va tornar els hàbits amb poques arrugues uns mesos més tard. Tot i que fuma bastant, diu que pateix una malaltia coronària que l’impedeix treballar i rep un subsidi del govern.

La setmana passada va oferir la furgoneta per a acompanyar-me a buscar uns mobles. Era dissabte. En primer lloc, vam parar a casa del fill, que viu amb la mare. En Dave va obrir la porta, saludà amb desgana i, amb un somriure carregat de mala bava, aixecà la samarreta per a ensenyar el pírcing que s'havia fet posar al mugró esquerre. Era una mena d’imperdible que, segons la meva impressió, havia de ser dolorós de posar, de dur i, segons el cas, de treure. Al pare no li va fer gràcia, començaren a discutir i el nano va voler tancar la porta als morros tot dient “fuck off, dad”. El pare la va aguantar, però, i entrà. La mare s’uní als crits tot just veure’l a dins.

Passats uns minuts, en Ralf sortí amb una cara que em resultava, perdó per l’stríptis, familiar. Va doldre’m allò que per a mi un dia també varen ser uns imperdibles. Pujàrem a la furgoneta tots dos avergonyits i ben callats per anar a buscar els mobles que necessito.

Sensibilitat cultural

Paraules cita un article d’Hèctor Bofill. Diu l’imparable: “...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural“. No parlaré, però, d’en Pujol ni dels marxistes, sino de la sensibilitat, una virtud que ha de tenir el polític contemporani que vulgui fer carrera.

Des de fa uns temps, cada vegada se sent més l’expressió “aquest és un govern sensible als animals, als arbres“, etc; o “governarem amb sensibilitat a les noves energies, les dones” -l‘energia de sempre- etc. O a l’inrevés, l’oposició sol dir que el govern és insensible al que sigui. No em consta que a Galicia l’oposició hagi dit que el govern és insensible als focs: hauríem entès que en Touriño és ignífug o que durarà encara més anys que en Fraga. Equivaldria a dir que governar no crema tant si ets sensible com si no ho ets, tot reduint a a cendres, és el cas, al senyor Andreotti, més torrat que sant Llorenç. Com veieu, no parlava d’en Pujol ni dels marxi(s)tes.

En Bofill estava amoïnat, pero, per la sensibilitat cultural. És indubtable que és un home sensible. Aquesta dèria poètica li ve de lluny. M’explicaren que, quan ell estudiava la carrera de dret a la Pompeu Fabra, estava enamorat i recitava poemes a la seva aimada al bell mig de l’aula, a sobre d’una cadira o d’una taula. Entendridor, oi? M’estimo més que escrigui poemes que no pas aquell llibrot amb el que guanyar el premi Pla. No vaig aguantar més de vint pàgines. Per sort, un amic me’l demanà i no me l’ha tornat.

A la primera època de l’equidistància, Gaspar Hernández entrevistava Joan Puigcercós al “Catalunya nit“. El secretari general de l’ERC va lamentar que quan el PSC i la CiU volien pactar, sempre els proposaven el department de cultura. Fou molt divertit perquè en Puigercós va dir “és el mateix que als ajuntaments, només ofereixen cultura, joventut i la festa major i nosaltres també volem, per exemple, urbanisme o hisenda“. Al cap d’un minut, uns regidors de festes estaven trucant a la ràdio, ferits, suposo, en la seva sensibilitat.

Doncs bé, per a acabar, en Carod ja va fer saber que l’Esquerra ara demanarà cultura i la festa major. Qui sap si a en Bofill li faria gràcia ser conseller i recitar poemes al parc dels tarongers, als jardins del parlament o a la mateixa sala de plens. O potser a aquell lavabo que un dia en Ramon Barnils va descriure.

El blog del senyor Ahmadinejad segons “The Independent”.

El president iranià acaba d’obrir un blog. Justament ara. Deixant de costat, si és possible, que l’accés a la xarxa està censurat a l‘Iran, Ahmadinejad -al final aprendré a escriure el nom sense mirar- no parla per als seus súbdits. Els continguts estan disponibles, doncs, en anglès i francès, a més del persa i l’àrab.

En francès, per què? Un moment nostàlgic per a l’antic idioma de la diplomàcia o una clucada d’ull als antiamericans europeus? No descartaria que ben aviat fós disponible en espanyol i català.

El diari anglès diu que hi explica tota la seva retòrica antioccidental. Sí, retòrica. I fets, amics meus. Això d’independent ho comparteixen amb els del “grupo risa”. I la versió globalitzadora made by Robert Fisk*. amb La Vanguardia..


*Apunt: Les tres setmanes passades The Independent ha quedat ben lluït per la manera com han tractat el conflicte entre Hezbollah i Israel.

Actualització: A través de Barcepundit, enllaço aquesta notícia sobre la censura als bloggers a l`Iran

Günter Grass, "Pelant cebes"

Ahir a Alemanya van dir-li de tot. Uns demanen que torni el Nobel de literatura que rebé el 2000. La cancillera i l’oposició també hi han posat cullerada. Lech Walesa, des de Polònia, diu que se li ha de retirar el títol de ciutadà honorific de Gdansk, on hi va créixer. Etcètera. Ara tothom té pressa per a enderrocar estàtues i estripar llibres.

No he llegit res d’ell. Pel que m’he assabentat, el problema rau en què durant molts anys s’havia atorgat una posició de consciència moral en front el nazisme i li agradava molt parlar d’ètica política.

“Havia de saber-se, finalment”, ha dit Grass. D’aquí un mes surt a la venda l’autobiografia, “Pelant cebes“. L’editor I el director de l’oficina on hi té el compte corrent hauran estat dels pocs que el trucaren per felicitar-lo.

No te vayas, rianxeira, que te vas a marear

Aquesta setmana hi ha hagut mes de trenta incendis als boscos gallecs. Un lector del blog de l'Arcadi Espada comenta : "Voy a llamar a la Plataforma "Nunca mais" para inscribirme como voluntario en la extinción de incendios".

O no n'hi ha ara, de negligencies, mala fe, voluntaris, pancartes i mentides?

"Confesiones de un burgués"

En la vida no suelen ocurrir "cosas importantes". Al volver la vista atrás, al buscar el instante en que ocurrió algo decisivo, algo definitivo e irremediable -la "experiencia" o el "accidente" que decidió nuestra vida posterior-, tal sólo encontramos algunas huellas sin importancia, a veces ni siquiera eso. En realidad no existe más "experiencia" que la familia, como tampoco existe más "tragedia" que el momento en que te ves obligado a decidir si permaneces en el seno de la familia y en sus variantes a escala más amplia, como la "clase social", la ideología, la raza, o bien te marchas por tu propio camino, a sabiendas de que te quedas solo para siempre, de que eres libre, estás a merced de todo el mundo y sólo puedes contar contigo mismo... Yo tenía catorce años cuando me escapé de casa, y después ya sólo regresé de visita, en los días de fiesta, durante breves temporadas; como el tiempo es un analgésico muy fuerte, a veces parecía que la herida había cicatrizado. Sin embargo, volvió a abrirse mucho después, quince, veinte años después, por sorpresa y "sin razón alguna", causando un dolor casi insoportable que se apaciguó poco a poco sin llegar a ser mencionado. Me gustaría decir la verdad. Estoy intentando a acostumbrarme a la verdad como un enfermo muy grave se acostumbra a la peligrosa y amarga medicina que puede matarlo o curarlo; al fin y al cabo, no tengo nada que perder. La verdad es que no puedo culpar a nadie ni por mi carácter ni por el curos de mi destino.

Sándor Márai
Confesiones de un burgués
Ed. Salamandra

25 anys de l'ordinador personal

L'efemèride serà el proper 25 d'agost.

El PC és la sinècdoque dels nostres temps: àgils i ràpids, són la millor eina de comunicació. Alhora són dèbils i insegurs.

L'èxit de la IBM fou tan gran que el creador ben aviat en va perdre le control. Abans de 1981, ja n'existien, de PC, però la transmissió de dades no era possible. Aquest fet ha provocat la gran democratització de la informàtica.

El preu barat de l'invent ha estat possible gràcies a l'estandarització, tot seguint l'exemple d'altres artificis, tal com explica Paul Johnson a "Tiempos modernos". L'estandarització no és res més que trobar la millor tècnica industrial i comercial a un producte per a posar-lo a l'abast de tothom.

La teva ferida és el seu trofeu

Aquesta setmana podem llegir històries de Luz de Gas a la web de Salvador Sostres. Les escriu Enric Vila, que també te weblog.

L'any passat, durant les celebracions de la batalla de Trafalgar, un militar anglès deia que l'efemèride havia de ser celebrada també pels espanyols perquè, gràcies a Nelson, cada any les costes de Cadis rebien milers de turistes anglesos. No oblidaré mai la genialitat.

Hi ha dones que fan coses per a que algú els dediqui un article o algun acte públic de revenja per a que el seu orgull acabi de bessar. Et diuen, ja sé que t'he fet mal, però gràcies a això tens tema.

La teva ferida és el seu trofeu. A una amiga li van dir que el seu nòvio se n'anava de putes. El van enxampar. La noia va deixar el nòvio. Aquest va intentar aconseguir el perdó que no va obtenir i, desesperat, durant una temporada va llançar-se a la beguda. Un dia parlva d'això `amb aquesta noia i va dir-me que no tornaria amb ell, però que sentia un orgull en veure les coses que aquell pobre desgraciat feia un cop havien acabat la relació. Li havia demostrat que l'estimava

.

Immigració intercomunitària

El Home Office acaba de publicar un informe sobre quant costarà l'any vinent la immigració a l'erari de sa majestat. Més que no pas la procedent de la Commonwealth, els preocupa la immigració intercomunitària, especialment la del grup Visegrad ( txecs, polonesos, eslovacs i hongaresos) més la procedent de Romania.

El sentiment de responsabilitat o de culpa deu ser important. Un indi i un sudafricà ho tenen més senzill que un polonès. Amb l'indi hi tenen un deute, amb el polonès no, malgrat que aquests s'esforcin a explicar la contribució dels aviadors polonesos a la segona guerra mundial i els parlin d'unes històries de l'Europa central.

Aquest estudi denota com els anglesos encaixen el procés de construcció europea: van sempre amb la calculadora,l aqual cosa no és mal consell. Al cas concret focalitzen les despeses en seguretat, hospitals i escoles. En aquest sentit, tenen en compte que la canalla tindrà un nivelld'anglès més baix.

I de fons, la banda sonora de la carta de drets socials de la Unió europea. I la constitució. I la reforma de léstat del benestar. I tot plegat com ho pagarem.

Desorientació de les esquerres

Un bon amic d'esquerra -bastant mes gran que jo, vull dir que ja votava el 1980- m'envia un correu e. Comenta l'actualitat política catalana. Està decebut. Diu que despres de tants anys de pujolisme no podia esperar una cosa aixi: la manca de conviccions, el nul interes del PSC per al pais, no tenir gent preparada, un president que ha governat a base de singlots, cap projecte diferenciat, la inexperiència d'ERC, l'espanyolisme del PSC, etc. Ell va estar anys i panys en contra d'en Pujol i la politica de "lluna nova, peix al cove". i aquesta és la que s'ha tornat a imposar. no sap si és pitjor un govern tripartit amb Montilla o un de convergent.

Antisemistismes

1. Finalment, he enllestit el canvi de casa i he comprat un ordinador portàtil. He pogut adequar el teclat a l'ortografia catalana i s'acaba, doncs,la coartada de no disposar del teclat idoni.

2. Fa tres setmanes parlava amb uns polonesos i en deien de tots colors sobre els jueus. A Polònia en tenen mal record per tots els trets arquetípics que se´ls atorga universalment. Afegien que als anys 30 els jueus van col.laborar amb els nazis i delataven polonesos. Avui, l'antic barri jueu de Cracòvia és una zona de bars i McDonald´s. Desgraciadament, no tinc contrapunts, perquè només he conegut una persona jueva fins al moment i en sé ben poca cosa. En aquests sentit, la meva situació no és massa diferent. Així, doncs d'on carai surten tants i tants prejudicis?

3. L'antisemistisme no morirà mai i s'adapta als temps. Ahir, barrejat amb la religió catòlica; avui, en forma d'ONG que vol aturar la guerra. Les crides al boicot, però, mai s'apaguen.

4. Els mitjans de comunicació han esdevingut els advocats dels pobres i són uns dels grans responsables d'aquest pacifisme virtual i abstracte. Toni Sala, a "petira crònica d'un professor de secundària", deia, a propòsit dels murals que hom obliga a fer als nens, que els mestres creuen donar valors a la canalla, però en realitat els estan donant pistoles. La pau i la llibertat te les has de guanyar. I no em sembla que el cop de cassola sigui la millor manera d'ensenyar a rutllar el cervell.

Tornare aviat

Porto uns dies de canvi: de casa i de feina. Aquests dies no tinc acces a la xarxa perque al juliol he deixat de pagar a British Telecommunications.

La setmana entrant tornare. Suposo que m'arribaran.

And find Im a number one top of the list, king of the hill

Torno a ser a Anglaterra, allunyat de les variades xafogors peninsulars. Aqui corre aire, malgrat la febre mundialista. Amb tot, hi ha bars amb cartells free football i sense televisor per als que vulguin prendre una cervesa i no haver d'aguantar la marabunta.

Dimarts The Times publicava un ranquing de la revista Reader's Digest sobre les ciutats amb els habitants mes educats. Nova York encapcala la classificacio entre 35 ciutats. Barcelona no hi surt, no se si perque no es capital, malgrat que Zurich i Milan hi figurin, o perque no fou sotmesa al test. Londres es al numero 18 i es aquest fet el que cridava l'atencio de The Times, que preguntava que se n'havia fet de l'antiga civilitat britanica.

Problemes globals, les bones maneres son discutides a tot arreu.

Es busca el(s) culpable(s) de l'abstenció. És quimèric voler interpretar-la. És divertit, però els que volen apropiar-se-la. Si la teva opció ha perdut, et fas amb la bossa del 50% dels que no han votat.

Els analitzaires buscaran les causes. Qui té la culpa? el govern, el sol, el mundial, el conseller de participació, el sistema electoral, la mandra?

Ahir vespre no recordo qui deia que fa vint-i-cinc anys el percentatge va ser més alt perquè plovia i era dia laborable i la gent estava més mobilitzada. Arcadi Espada rememmora l'editorial de "El País" de l'endemà del referèmdum de l'estatut de Sau i un article d'Alfons Quintà al mateix diari sobre l'abstenció. Els polítics de llavors es queixaven de la pluja i de la poca experiència en votacions. El País parlava de l'apatia ciutadana, aquests coses dels nacionalistes no interessen.

Els governants haurien de fer una segona votació: preguntar als que no van votar per què no van anar-hi. Hi hauria una nova abstenció?

Sí més no

El problema de ser nacionalista és que corres el perill de ser impacient i paranoic i de veure conspiracions per a tot arreu. I aquesta situació ja li va bé a una part de l'independentisme com als partidaris de l'estatisme. Mai se sabrà qui ha fet més per a l'anomenada qüestió catalana des de mitjans del dinou. Vull dir que si Aznar hagués tret majoria absoluta el 96 vés a saber què votaríem el proper diumenge.

Un arriba a pensar que l'únic que creu que Catalunya pot ser independent és el senyor Acebes amb les apocalíptiques sobre l'imminent trecament d'Espanya com a Estat. Fals: el defensor de la unitat d'Espanya de sempre és el PSOE, no invocant don Pelayo si no a través de l'Estat del benestar. És molt més fàcil detruir els mite del Cid que els intrincables nusos i embussos produïts per la intervenció moderna de l'Administració Pública.

L'estratègia de lluna nova, peix al cove posa histèrica a una part, petita, de la societat catalana. L'endogàmia els porta a confondre la militància o els assistents a un miting amb el país. Temps enrere l'opinador mediàtic Albert Sáez explicava que després del 30 de setembre, ZP quedà desconcertat i va començar a parlar amb sectors de l'anomenada societat civil catalana subvencionada. Volia sospesar què passaria si es pactava la proposta del Parlament. Quan va copsar que ningú deixaria d'anar a treballar ni de fer el que acostuma a fer quotidianament -ni molt menys calar foc al país- va aclarir moltes coses. Només restava per saber si pactaria amb ERC, com va estar a punt de fer-ho, o amb CiU.

Per últim, el senyor Carod va pronosticar un milió de vots per a les properes eleccions al Parlament. És a dir, aspira(va) desbancar CiU i quedar-se amb una part alíquota de l'herencia pujolista. No te(nia) em compte, però, que per a fer això ha(via) de signar pactes com el que signaren Mas i Zapatero. Va confondre, doncs, el país amb un dels seus mítings.

L'important, però, ve a partir del 18. Deia el Comte de Romamnones que preferia fer reglaments i que els altres fessin les lleis. L'important és qui les aplica.

Per cert, votaré "Sí".

l'hora de la migdiada

Després d'haver vist el primer partit de les seleccions que més m'agraden (Txèquia, Anglaterra i Argentina) avui toca migdiada, la sesta, per la Sexta.

De Txèquia n'estic enamorat des de l'Eurocopa de Portugal de fa dos anys: futbol alegre, tècnic, ràpid. Anglaterra, tot i que em molesta profundament l'excés de banderes que he vist pels carrers, també té tres jugadors impressionants que he anat seguint: Gerrard, Owen i Rooney. I el mateix que Argentina, malgrat que l'entrenador deixés a la banqueta els dos que més m'agraden: Aymar i Messi.

i Brasil, o "Barsil"? Un empatx, té massa brasilers.

Arreplec de virolla

Des de fa set anys Rodamots envia gratuïtament a tots els subscriptors un mot per correu e.

I ja en són més de 1.600. Que sigui de franc i que ho continuarà essent no vol dir que no tingui un cost: 6000 euros anuals, sense subvencions, una heroïcitat.

Per tot plegat, els rodamotaires han endegat una proposta interessant. Gràcies a unes editorials, per una donació de 20 euros rebreu un llibre de regal. Per veure la llista dels llibres i la manera de fer-ho, cliqueu aquí.

Per als que encara no conegueu Rodamots, aquest és el mot rebut aquest matí, a les 8 en punt:

Cada dia un mot / 1627 / dimarts, 13 de juny de 2006

campanar d'espadanya

Campanar de paret, el que no forma torre, sinó que té una sola paret, en la qual estan oberts l'arc o arcs on van suspeses les campanes.
També: campanar de cadireta

Dissortadament, aquest procés de degradació no ha estat deturat, sinó que ha degenerat en l'estat límit actual, en què l'església de Santa Llúcia [a Salvassòria, Morella] sols conserva els murs, una part del campanar d'espadanya i els tres arcs que foren el suport de la teulada. Potser una tal desolació contribueix a enaltir la bellesa de la seua portalada romànica, del segle XIII, que conserva els capitells preciosos decorats amb palmeretes i fulles d'acant.
Vicent Pitarch, «Camins de carrasques i ermites» (El País [Quadern--Comunitat Valenciana], 2 de maig del 2002)

Amb Charles Bauby i Antoni Cairol [Jordi-Pere Cerdà] vaig anar al deliciós poblet que es diu Llo, del qual m'impressionà sobretot el campanar d'espadanya, amb les campanetes suspeses dins la blavor, que el mateix Jordi-Pere Cerdà descriuria, en el seu llibre La guatlla i la garba, amb aquests versos que sempre m'han semblat un joiell literari: «Les campanes de Llo ballen dins l'aire al mig d'un campanar de pedra i cel».
Francesc de B. Moll, Els altres quaranta anys (1935-1974) (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1975), pàg. 120

*** Aquesta setmana: suggeriments dels subscriptors. El d'avui és d'Esteve Comes i Bergua, de Terrassa (Vallès Occidental) ***

Els independents

Aquests dies m'interesso per la política municipal del meu poble, concretament per la confecció de la propera llista electoral de CiU. A l'hora de fer les llistes, CiU sempre recorre al que s'anomena societat civil. Sembla que queda bé, que no fa endogàmic. Se n'ha fet, però, un abús i els resultats estan a la vista. A Catalunya, país d'individualistes i àcrates, aquestes coses tenen tant de prestigi: obrir el partit a la societat, diuen.

Són persones que en general no s'havien plantejat mai l'activitat política, tot i combregar amb l'ideari. Ara bé, demanen anar-hi com a independents. Aquesta denominació agrada. La militància, per contra, està sota sospita: o són il.lusos o hi van a buscar alguna cosa més. El compromís està penalitzat.

Moltes vegades pot més la vanitat, el fet de saber que han pensat en tu. El nou candidat canvia la manera de parlar, imita les expressions dels polítics diguem-ne professionals i dels tertulians mediàtics.

Tot plegat és un gran error. Per què van a buscar candidats a fora, gent que mai s'havia plantejat l'activitat política? El millor sistema és del cònclave vaticà: es tanquen les portes i, senyors, sou els que sou i el candidat ha de sortir d'aquesta sala.

Terribas fa campanya per al sí

Ahir a la tarda vaig arribar a Catalunya i al vespre vaig trobar el magma monumental de la campanya del referendum de l'estatut. Malgrat que he anat seguint els esdeveniments, tinc una agradable sensacio que m´he perdut bastantes situacions. Vull dir que llegir la premsa catalana des de l'estranger era quelcom virtual, si es que la premsa escrita no ha perdut la virtualitat en format de paper.

Miro "la nit al dia". Mònica Terribas havia convidat el senyor Josep Maria Colomé, politoleg, que comentava cadascun dels lemes dels partits. A l'ensems aquest senyor acaba de publicar un llibre "Grans imperis, nacions petites", em sembla recordar. Quina magnífica publicitat! El dia del començament de la campanya, el conviden per parlar d'aquesta qüestió i al fons del plató televisiu hi ha la portada del llibre. Desconec els motius pels quals aquest senyor ha rebut el regal. Com que no he llegit el llibre, no puc opinar del contingut, simplement no sé per què una televisió pública decideix fer propaganda d'un llibre i no d'altres. Lèmfasi terribià era excessiu. Sia com sia, el discurs del guardonat era que Catalunya serà l'ens sub-estatal amb més poder a Europa. I que l'estatut s'embarca dins la dicotomia actual del poder imperial, la Unio Europea, i el poder regional, Catalunya, Baviera, Luxemburg, Dinamarca. Total, que TV3 feia campanya per al sí. No hi van faltar, com és natural, les crítiques cap al Partit Popular, que sempre ajuden a a que la salsa quedi més ben lligada. I el condiment anti PP és de franc, sempre.

PD: fa dies uns anglesos em deien que la Unió Europea no és res més que un tractat de Versalles amb "intel.ligéncia emocional" o amb "talante". L'objectiu, però, és el mateix: que Alemanya tornés a pagar la guerra. I ara que el merder és monumental, ningú sap quins són els límits ni cap a on s´ha d'anar. Si Turquia pot a entrar a la UE, per què no Israel? Només hi faltarien aquest, oi? :-)

Charlton Heston i el Duque de Ahumada

1. Estava preparant un post sobre els audio books als quals m'he afeccionat i he tallat en sec en llegir l'article de Quim Monzo a La Vanguardia. Es veu que a Catalunya hi ha una onada mediatica sobre els atracaments i un oient de can Bassas va reclamar l'us de les armes de foc per a defensar-se.

2. Els alcaldes demanen mes presencia de la Guardia Civil. Als pobles es curiosa la relacio entre els vilatans i aquest especific cos policial. Deu fer uns tres anys davant de casa meva va haver-hi un ajuste de cuentas de dimensions considerables i hom reparti estomacades pel pare i per la mare. Al cap de poca estona arribaren dos Nissan Patrol de la Benemerita i una dona, des del balco, va cridar viva la Guardia Civil!

L'himne de la Lliga dels Campions

A tres quarts de nou sonara l'himne de la lliga dels campions a l'estadi de Saint Denis.

Aquesta coneguda melodia que sempre sona just abans del comencament de qualsevol partit de la lliga dels campions fou composta per Tony Britten a partir de l'himne de coronacio de Haendel, Zadok The Priest, com a homenatge al rei George II.

La cancó porta el titol de “Champions League” i es interpretada per la Royal Philharmonic Orchestra amb cors de l'Academy of Saint Martín in the Fields. la lletra, escrita en alemany, frances i angles, l'unic prodigi poetic que te es la repeticio.

Un bon presagi: el primer cop que sona fou el 1992.

Ceux sont les meilleurs equipes,

Sie sind die allerbesten Mannschaften

The main event
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions
Une grande reunion

Eine grosse sportliche Veranstaltung

The main event
Ils sont les meilleurs, Sie sind die bestenThese are the champions
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions

...Els angelets serraren...

El vint-i-cinque aniversari de la mort de Josep Pla constata que l'interes pel grafoman mante el nervi. Continuen apareixent noves aproximacions al personatge. Una de ben interessant -imprescindible- es el treball de Teresa Amat "Eixos turons... altius damunt del Pla", publicat al Quadern El País el 27 d'abril 2006, festa de la Mare de Deu de Montserrat. L'objectiu de la recerca es el repas de les referencies que la revista Serra d'Or, ai las!, feu sobre Pla des de 1959 fins i el 23 d'abril de 1981.

El 5 de maig, Enric Vila escrivia a l'Avui que "el periodista no és el savi de la caverna de Plató que il·lumina la Veritat; veritats, per a la filosofia, la ciència i l'Església. El periodista prou fa si torna la caverna un lloc més habitable". Doncs be, els il.luminadors monsterratins de la catalana terra queden retratats. Disculpeu l'exces de metafores luminiques: Teresa Amat, tot i no ser periodista ni tenir malauradament cap columna als diaris, assenyala la incomoditat davant Pla dels que es preparaven per governar el pais culturalment i politica.

Pla no creia en la Veritat absoluta. Per tant, en aquella epoca d'utopies, els amants del model suec, txec o xines no sabien que coi fer del momumental torracollons. Ell, despres de viure tantes coses, nomes esperava una politica que permetes que els restaurants estiguessin oberts i que les clavegueres funcionessin. Dificilment podien encaixar. Ara be, una cosa es divergir i pensar que aquestes idees no son apropiades pel model de pais que tenim i l'altra, pero, es el silenci.

Als anys seixanta, un cop es veie que el regim franquista no cauria, tots els que tenien ambicions anaren situant-se per l'endema. No es gens aliena a la recerca, ans el contrari, les desavinences entre Jordi Pujol i Pla, tal com explica l'escriptor a Notes del capvesprol i que Pujol explica unes setmanes enrera. L'un anava pujant, l'atre ja estava de tornada i amb els peus a terra. L'escepticisme plania no quadrava amb la cosmologia montserratina ni amb la subliminitat d'un pais, una llengua, una fe, un poble, una muntanya, un club.