El provincianisme dels petits

El teló de Milan Kundera (Tusquets Editors). A la pàgina 52 hi trobo "el provincianisme dels petits".

¿Com definir el provincianisme? Com la incapacitat (o el rebuig) de considerar la cultura pròpia dins el gran context. Hi ha dues menes de provincianisme: el de les grans nacions i el de les petites. Les grans nacions es resisteixen a la idea de Goethe de literatura mundial perquè la seva pròpia literatura els sembla prou rica per haver-se d'interessar en el que escriuen en altres llocs. Kazimierz Brandys ho diu als seus Carnets. Paris 1985-1987: "l'estudiant francès té llacunes més grans en el coneixement de la cultura mundial que l'estudiant polonès, però s'ho pot permetre, ja que la seva cultura conté més o menys tots els aspectes, totes les possibilitats i les fases de l'evolució mundial.

Les petites nacions son reticents al gran context per raons justament inverses: tenen en alta estima la cultura mundial, però els sembla una cosa estranya, un cel damunt del seu cap, llunyà, inaccessible, una realitat ideal amb la qual la seva literatura nacional té poc a veure. La petita nació ha inculcat al seu escriptor la convicció que la seva literatura només li pertany a ella. Clavar la mirada més enllà de la frontera de la pàtria, unir-se als seus col·legues en el territori supranacional de l'art, és considerat pretensiós, despectiu envers els seus. I com que les petites nacions travessen sovint situacions en què està en joc la supervivència, els és fàcil de presentarla seva actitud com moralment justificada.

Nèstor Luján i el PSOE

Aquest matí estava llegint Nèstor Luján, el periodisme liberal, d'Agustí Pons, Editorial Columna, una biografia del fascinant periodista patrocinada per la Fundació Catalunya Oberta. M´ha interessat aquest episodi que explico.

Nèstor Luján era un butxaca foradada. La seva capacitat per administrar els diners era nul·la. No guardava els rebuts de les editorials o de les conferències. Vivia al seu aire, despreocupat per l'Agència Tributària. El senyor Josep Borrell, però, sí que s'amoïnava per les seves obligacions fiscals i no badava. L'any 1983 rebé una inspecció fiscal i els senyors dels cent anys d'honradesa li encolomaren una multa de 14 milions de pessetes per no tenir els papers al dia.

Agustí Pons ho qualifica com a humiliació. No n'hi ha per menys. Diu el biògraf que Luján es va sentir sol, perseguit amb injustícia i quedà molt tocat. L´home de la humanitat desbordant va haver de demanar un crèdit.

Luján fou víctima del seu tarannà desmanegat o de la negligència dels seus assessors. Ara bé, l'instint intervencionista xocava frontalment amb la personalitat de Luján. M'ha impressionat el contrast entre l'home de vida i, d'altra banda, l'estretor inquisitorial i freda d'un taulell del ministeri d'hisenda. L'animadversió del periodista cap a les esquerres augmentà en aquells anys foscos de la majoria absoluta socialista, tal com es veu en els articles publicats a La Vanguardia.

Bon Nadal a tots

Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!

Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Poema de Nadal
Josep Maria de Sagarra

La Cambra dels Lords

És una institucio curiosíssima, carrinclona per a uns, bastió de les llibertats civils per als altres. Els lords no són votats: són hereditaris, vitalicis o per raó del seu cárrec -en el cas dels jutges i dels bisbes.

Crec que seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè una de les premisses és no ser sectari. Ara, us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem ialgun tertulià de la COPE? Què passaria quan la reforma de l'Estatut arribés al Senat?

En un sistema que basa la seva legitimat en el sufragi directe, la casa dels lords és una anomalia. Sempre ha tingut una majoria conservadora, poquíssimes dones i, malgrat la reforma del 99, continua essent un terreny minoritari per als laboristes i els liberals: una mena de casa dels horrors per als que creuen que l'elecció popular és el tòtem instraspassable. Vist així, els intel·lectuals no practicants sempre tindrien raó. Els fets, és a dir, la tradició, però, els desmenteixen. La casuística més significativa és la dels anys durs del thatcherisme.

La reforma del 98 va anivellar una excessiva descompensació en favor dels conservadors. No hi ha res que impedeixi ser independent i neutral i alhora labour. Sempre quedarà el dubte que la reforma va ser feta per un govern laborista. Amb tot, Blair va fer bé d'eliminar l'excés dels lords hereditaris en favor de les persones amb gran trajectòria social i provada reputació i prestigi.

"Tory" Blair

Camilla Cavendish es una articulista del "The Times". Dijous preguntava si el partit conservador no existis, si necessitarien crear-lo. La resposta li va donar un diputat tory que recolzava Cameron: "Mentre Blair sigui al govern, no".

Com que Blair no tornara a presentar-se, li han buscat un substitu. D'altra banda, els labour volen presentar Gordon Brown, el ministre de Finances, el qual es partidari de la politica socialista de "tax and spend" i es temut pel seu instint intervencionista.

David Davis

Dimarts al vespre va ofegar les penes de la derrota. Va comencar amb un sopar al Ritz londinenc, despres va anar a Annabel's amb unes amigues i va acabar la celebracio donant explicacions a la seva dona. Ahir divendres els diaris portaven les fotografies de la festeta.

Annabel's es una discoteca coneguda perque fou la "responsable" de la caiguda de l'anterior ministre de l'interior David Blunkett. Va haver de dimitir per haver facilitat el permis de residencia a una noia sud-americana que treballava com a mainadera dels seus fills, en principi. Blunkett, cec, era famos per la seva passio sexual i tambe per haver publicat un llibre anomenat "In a clear day".

Dona la casualitat que les responsabilitats de David Davis al govern a l'ombra son les del seguiment del Home Office.

Cameron de la Isla

Els tories han apostat per la persona mes inexperimentada des de William Pitt el Jove, deia el "The Times". Cameron, de 39 anys, demana estimar el pais tal com es, no tal com era. Vol apropar-se als sectors que mai els han votat, implicar-se en l'accio social i el medi ambient -temes infashionable per als tories- i repudia el thatcherisme. De fet, quan la dama de ferro va complir 80 anys va convidar tots els candidats al lideratge, excepte Cameron. De tot plegat en diu Compassive conservatism.

The Times destaca les similituds entre Cameron i Blair. Es una aposta per l'estil i la personalitat, mes que no pas pel gruix ideologic. Diuen que ara l'error no ha estat l'eleccio del lider. Es el candidat correcte, pero amb les idees equivocades perque entre la copia i l'original, tothom prefereix l'orginal.

Pregunten quina posicio adoptara el conservadorisme compassiu de Cameron enfront de les pensions, la salut i l'educacio. Es a dir, si la definicio de servei public vol dir que han de ser organitzats per l'Estat i financats a traves dels impostos. I encara hi hauriem d'afegir el posicionament sobre la Unio Europea. En quant als enllacos amb Estats Units, tot igual que ara.

De fons, intueixo un debat encara obert sobre les causes per les quals Blair va guanyar les eleccions l'any 1997.

Aquesta setmana la jugada ha sortit rodona per als tories. Dimarts van escollir David Cameron com a nou lider i dimecres va estrenar-se al Question Time. Van aprofitar que ell mateix era el portaveu d'Educacio al govern a l'ombra i que precisament aquesta setmana tocava discutir el Llibre Blanc sobre l'Educacio.

N'hi ha mes, pero. Els plans de Blair sobre aquesta materia no agraden al seu partit. Fa un mes el primer ministre ja va perdre una votacio per culpa dels comuns rebels. En canvi, als tories hi estan encantats i Cameron va dir-li que amb el nostre suport, lleial, el primer ministre no corre el perill de perdre aquestes reformes en un vot parlamentari. Per tant, faci el que vol fer.

La jugada esta una mica vista i Blair no vol dependre dels vots de l'oposicio per a que no el deixin amb el cul enlaire en qualsevol moment. Aquesta tactica ja va ser utilitzada pels propis laboristes fa una dotzena d'anys. La Casa dels Comuns discutia el Tractat de Maastricht. John Major no tenia el suport del seu partit i va recolzar-se en els laboristes. Doncs be, l'oposicio va allargar el debat tant com va poder i va causar grans mals que encara duren.

Des de fa temps aqui tambe es parla molt de model educatiu. Els diaris apreten amb els casos de violencia a les escoles, el poc prestgi dels mestres, els resultats academics i publiquen ranking de les escoles amb millors estudiants. El govern ha decidit crear uns centres "Learndirect" a cadascuna de les biblioteques britaniques amb l'objectiu de millorar el nivell de llengua i matemaiques. La BBc, per la seva banda, ha creat un concurs d'spell words.

D'altra banda, les universitats publiquen uns estudis forca interessants. Ressalto els dos que ha mencionat el The Times: Un de la Universitat de Bristol que diu que els professors que cobren en funcio dels resultats fan la feina mes be. Un altre de la Universitat de Warwick que diu que una perversa aplicacio del principi d'igualtat d'oportunitats porta als mestres a ignorar les necessitats dels estudiants mes brillants i concentrar-se amb els pijors de la classes. El resultat es la demotivacio dels primers i un baix rendiment academic. Quna tingui temps buscare els enllacos i m'els mirare.

George Best

George Best, de 59 anys, un llegendari futbolista nord-irlandes del Manchester United, va morir divendres passat. la cosa no tindria mes importancia si no fos perque el futbolista va ser considerat el cinque beatle, tot i no ser de Liverpool, i un icone de la revolucio dels seixanta. George Best -alcoholic, faldillaire i perseguit sempre per la justicia- sera recordat tambe per unes frases sensacionals:

"Diuen que he dormit amb set Miss World. No es veritat, nomes van ser quatre. Amb les altres tres no em vaig presentar".

Despres d'una transfussio de sang per al transplantament de fetge: "he estat alla durant deu hores i he pres 40 pintes de cervesa, he batut el meu record previ per 20 minuts".

Sobre David Beckham: " No sap xutar amb l'esquerra, no sapd donar un cop de cap a la pilota, no sap regarejar i no marca gaire gols. Per la resta, esta be".

Us penjo l'obituari del "The Times" i aquest link a la seva pagina

Ja podeu llegir el numero 34 de la revista Paper de Vidre.

Persones anonimes

Fa dues setmanes forca gent portava una flor vermella a l'alcada del cor. Els presentadors de la BBC, els empleats de banca o cuiners commemoraven la fi de la primer guerra mundial. L'11 de novembre ha quedat institucionalitzat com la diada per recordar els soldats morts o ferits en qualsevol de les multiples guerres en que ha estat aquest pais i de les quals n'han tornat victoriosos. La presentadora del telenoticies diria que la porten tant els politics, les personalitats com un gran nombre de persones anonimes que tambe han volgut mostrar el seu rebuig a la violencia.

En un dels carrers principals hi havia paradetes que les venien. Me'n van oferir varies vegades. Si t'hi negues, la mirada que et torna el voluntari es condemnatoria. El recollidor de signatures o el venedor de pulseres sol ser una persona poc donada a entendre raonaments o bromes en acte de servei. Per contra, donar la teva signatura t'atorga un certificat de bona conducta que no has demanat. L'any passat tres noies de la feina recollien signatures contra els toros. Assetjaven. Era la meva segona setmana a la feina. Ja podeu pensar com van anar les coses a partir d'aquell moment.

Aquesta exterioritzacio comunitaria del dol, de la protesta o de l'alegria es una necessitat humana per a sentir-se identificat, diuen. Es impressionant l'exercit de llacets blaus, negres, vermells o de color rosa o lila que campa per Catalunya. Tambe n'hi ha, pero, qui necessita mostrar la indiferencia. Durant la primera guerra mundial la neutralitat espanyola va propiciar uns grans debats entre els francofils i els anglofils vers els germanofils. Despres de quatre anys de guerra tot plegat devia ser tan esgotador que alguns van decidir posar-se un cartellet que deia no me hable usted de la guerra.

Si us plau, que algu m'informi com esta l'assumpte dels anomenats Papers de Salamanca. Vull dir si ja han tornat. M'hi interesso perque em penso que haurem d'agrair a algu o altre que s'hagin mantingut intactes durant aquests setanta anys. Despres de tot el que m'han arribat a explicar sobre la guerra civil i la dictadura, a mi em sembla un miracle que encara existeixi la documentacio sobre la Generalitat republicana. Gracies, doncs, a l'arxiver o al responsable del seu manteniment.

Fa uns deu anys vaig interessar-me per completar l'arbre genealogic de casa. Com que la Llei del Registre Civil es de 1885, tots els registres anteriors son parroquials. Vaig anar a algunes de les parroquies i a tot arreu em van dir que la majoria de les partides mes antigues de batetjos i defuncions s'havien cremat durant el periode republica i la guerra civil.

Com explicar-li l'Estatut a un angles

Aixo tambe podria ser un altre acudit, perque li era dificil copsar el que li estava explicant.

Pero be, no fem tanta broma perque encara podriem guayar uns calerons. I si no, llegiu aquesta noticia:

Beques a universitaris per a explicar l'Estatut a l'estranger
El Departament de Governació i Administracions Públiques destinarà una línia d’ajuts de 120.000 euros als universitaris catalans que “vulguin col·laborar en la tasca divulgadora de les comunitats de catalans d’arreu del món i difondre les universitats catalanes per tal d’atraure els estudiants estrangers”. El secretari de Cooperació Exterior, Albert Royo, ha afirmat que les comunitats “són imprescindibles per donar al món una imatge més fidel de la Catalunya del segle XXI, de manera que la projecció del país no hagi de dependre únicament dels instruments centrals de l’Estat espanyol. Ara, per exemple, tenen un rol fonamental per explicar al món el nou projecte d’Estatut català”. El programa de beques començarà per nou comunitats catalanes: Califòrnia, Brussel·les, Buenos Aires, Mèxic, Toronto, Mendoza, Montevideo, Quito i Lausana.
Font: e-noticies

Un america m'explica aquest acudit:

Saps per que no hi ha cops d'estat a USA?
Perque no hi ha ambaixada americana.

Ave, ONU, morituri te salutant

Nacions Unides fa com l'antic metge del meu poble: sempre arriba quan el malalt ja es mort. I com que no serveix per a les urgencies, no es que ara faci autopsies o canti requiem, si no que fa de planyidera.

Nuon Chea te 78 anys i va ser un col.laborador de Pol Pot. Ara esta essent jutjat per un tribunal de l'ONU on va fer aquesta terrible declaracio: " Si, tenim responsabilitat. No ho neguem, pero n'hi ha de diferents tipus: l'executiva, la legal i la moral. El nostre error fou que no varem anar als camps de l'interior del pais i esbrinar el que estava passant".

El regim comunista de Pol Pot va eliminar dos milions de persones, una quarta part de la poblacio de Cambodja. Quina llastima, ningu va donar l'ordre de manifestar-se o demanar una intervencio per a evitar el genocidi.

La blogosfera segons el Financial Times

Ahir el Financial Times parlava de la blogosfera.

I tambe donava referencia de l'acord entre Microsoft i la Biblioteca Britanica per a digitalitzar 25 milions de pagines i la productiva competencia entre Google i Microsoft

You cannot leave your hat on

M'agradaria portar barret. Deixem la moda a part, cal un punt de gamberrisme i elegancia. No es questio de ser mes o menys lleig o tenir una bona planta. Te mes a veure amb l'estil, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Em consta que hi ha molts homes que tambe s'avindrien a portar-lo. Per que s'han deixat de portar? Els timids amb les estetiques que distingeixen no ho podem perdonar. No cal remenar, em sembla, en teories; potser simplement l'unic culpable sigui la calefaccio.

"Atrafalgarats"

Tot entonant el "Rule, Britannia", els anglesos porten uns dies que continuen donant la volta al bacon i a la "liberty overseas". Un militar deia ahir per la televisio que els espanyols tambe haurien de sumar-se a les celebracions, sobre tot perque, gracies a Nelson, cada any les costes de Cadis reben un fotimer de turistes.

Skills

Coincideixo amb uns espanyols a un pub de High Street d'Exeter. Estan d'Erasmus i se'ls nota felicos, mes que res per les odioses comparacions amb els barracons -no parlo d'edificis- de la peninsula de barataria. M'expliquen per sobre com funciona la universitat i em donen quatre consells que agraeixo.

Les classes magistrals no existeixen, l'assistencia a classe es un 10% de la nota i el que compta son els treballs i les practiques. L'examen final es nomes un tramit. El criteri es que si una persona ha anat a classe, ha fet be les practiques i suspen (l'aprovat es un 4), el que falla es el sistema. D'altra banda, no es possible aprovar nomes anant a l'examen final. Aixo si, si fas un treball i no cites la font, et poden expulsar de la universitat per vulnerar els drets d'autor. En definitiva, com que l'apovat ja el tens practicament assegurat, la resta depen de tu i aparques les males arts per aconseguir l'anhelat 5.

Tot plegat demana una dedicacio del professorat i un seguiment de cada estudiant. Quants professors haurem tingut que la seva deria era la conspiracio dels passadissos, les punyalades als seus respectius departaments i els calers per als seus projectes de recerca? Vaig tenir un magnific professor de dret administratiu amb el que ens aveniem forca. Un cop acabada la carrera i superada la necessaria distancia entre alumne i professor va dir-me que a la universitat nomes hi havia mala gent. Va ser ell qui que em va previndre dels perills de l'esquerra, amb els 20 anys ja refets. En aquesta etapa, que comences a deixar de dependre dels pares, la temptacio de buscar un substitut en l'Estat es forta.

Antisionisme a casa nostra

*Actualitzacio de diumenge. Una mica d'humor
La revista Newstateman publica un reportatge sobre Israel i Palestina i a una columna hi ha uns acudits.

A Russian, a Pole, an American and an Israeli are each asked by an interviwer: "Excuse me, what is your opinion on the current meat shortage?"

- The Russian replies: "What's an opinion?"
- The Pole replies: "What's a meat?"
- The American replies: "What's a shortage?"
- The Israeli replies: "What's "Excuse me"?"

Que preguntaria un catala?

Obro veda: "Que es un america i un israelia?"



Llegeixo amb indignacio que l'antic ministre de relacions exteriors israelia va estar a punt de ser agredit a Valencia per grups pro-palestins. Els agressors, barbarie a part, demostren desconeixer la historia. Ben Ami, a les negociacions d'Oslo i Camp David, va cedir mes del que es habitual i va ser mes que generos amb els palestins: per aixo el laborisme va perdre les eleccions. El fracas i el boicot d'aquelles negociacions nomes poden ser imputades a l'execrable ignominios Iaser Arafat.

Donat el clima anti-jueu que hi ha per aquestes contrades, Barcelona n'es un nucli potent, faria be la policia d'agafar-s'ho mes seriosament i el periodistes a explicar mes be les coses.

Llaminadures anti Bush

No llegeixo la catosfera i no se si algu altre ja ho ha postejat. Els nostres amics anti America estaran d'enhorabona i, enmig de tanta celebracio, no deuen tenir temps d'escriure i fan passar la ressaca tot esperant que els altres escriguin.

Per un cop que tenen bona municio, no la fan servir. Au, nois aqui teniu dos regalets:

1.- Un reportatge del magazine de cap de setmana passat del "The Times" sobre la contractacio d'exercits privats per anar a l'Irak. No espereu cap lirica catalana, si no dades interessants.

2.- El darrer llibre de Francis Fukuyama "After the Neocons". Us passo la referencia de la revista "Bookseller":

A similar type of book to "Soros on Freedom"*, but here looking more specifically at errors made in Iraq. Fukuyama has traditionally been as a right-thinker, but now believes the Bush administration's policy on Iraq was mistaken. "After the neocons" stresses the need to work with supranational institutions and urges US to place more importance on overseas depvelopment.

*"Soros on Freedom" es un llibre escrit per un financer anomenat Soros. Mira que posar-se el nom al titol del llibre....

L'esca

Des de divendres passat no he pogut conectar-me a la xarxa. Aquesta tarda hi he llegit L'Avui i he tingut la impressio magnfica d'estar fora d'orbita. Tot queda ben explicat quan m'he assabentat que la Maria de la Pau Janer va guanyar el premi Planeta.

Espero postejar amb mes frequencia. A mes de pobre, no vull ser un pobre equivocat. No perdem l'esperanca. Disculpeu la reiteracio de les referencies planianes. Potser no es original; vist, pero, el panorama, crec que es una gran decisio.

Israel i Anglaterra

Quan Hitler va arribar al poder els jueus van fer una cosa molt important: van enviar 10.000 nens d'Alemanya cap a Anglaterra. Aquests nens, a part de salvar-se de l'Holocaust en terra segura, van rebre una educacio que anys mes tard va ser de gran valua quan Israel va constituir-se com a Estat.

El rabbi John Rayner va ser un d'ells. El dijous 29 de setembre el "Times" portava el seu obituari. Hans Sigmund Rahmer va neixer el 1924 a Berlin i va "anglicised" John Rayner. Segons l'article va destacar sobre tot pel seu poliglotisme, els seus estudis sobre el sionisme i per fundar el "Liberal Judaism".

Si deixem de banda l'hagiografia habitual de les defuncions recents, l'article apunta dades interessants sobre les relacions entre els anglesos i els jueus. Lamento no tenir a ma "Israel" de Josep Pla: amb tot, acudeixo a la farmacia de guardia.

Es possible que l'article del "Times" sigui pagat, diran alguns. Molt be; a Catalunya, que jo sapiga, ningu paga i, certament, aquest antijudaisme de telenoticies i pancarta resulta molest.

El pais del "but"

M'he posat en contacte amb l'Anglo-catalan Society, una institucio creada el 1954, desgraciadament desconeguda a Catalunya. Aixo si, deuen rebre una subvencioneta, mes que res perque els que manen no quedin malament del tot. Quan penso en la National Trust se'm posen els pels de punta. La National Trust es una fundacio privada -en el cas catala, el pleonasme es indispensable- que compra terres i cases d'interes nacional per a conservar-les. Els seus fons provenen de disposiscions testamentaries i donacions. Es la principal propietaria de bens immobles al regne Unit.

L'anglo-catalan society em sembla una institucio seriosa que fa el que pot i que no usa el topic del catala que puja al Speaker's Corner: "I am catalan, but not spanish, Catalonia is a country inside Spain, but, we are not spanish, but, we are catalan, but..." Que en som d'adversatius! Som aixi, que hi farem.

Cheers!

Fe no es esperar

Vagi per endavant que el titol del post ja estava triat abans de llegir aquests dos agradabilissims comentaris. De tota manera, a bodes em convides!

Porto uns quinze dies una mica mogudets perque, un cop vaig arribar a Glasgow, vaig saber d'una oportunitat mes bona a Devon, es a dir, al sud-oest d'Anglaterra. Dotxe hores d'autobus i ja vam quedar definitivaments instal.lats. Soc Mortehoe, un poble de la costa atlantica que va acollir un vaixell nord-america que navegava cap a Normandia el 1943. Davant d'una platja ferestega hi ha un discret monument que ho recorda. Al meu hotel tambe hi ha una referencia a l'esdeveniment on s'agraeix l'hospitalitat de la poblacio autoctona, etc.

La feina de l'hotel es exigent pero tinc les principals necessitats cobertes, un sou mes que digne i la possibilitat de fer hores extres. Avui us escric, es el meu primer dia lliure, que normalment sera sempre dijous, com les minyones. He anat a Barnstaple, la poblacio amb mes serveis mes propera, he tingut uns quants problemes per cobrar el xec -aquesta gent no es fien ni de la mare que els va parir-, he anat a un College recomanat per veure els horaris de classes i inscriure-m'hi -hem fet sort, sembla-, he fet una cervesa i he buscat un cafe-internet i he transcrit quatre coses que tenia apuntades per mirar de fer un post.

Be, inicialment el titol del post ve que el diumenge a la tarda estava vagarejant la BBC tot esperant que el seu teletext dones els resultats de futbol. A aquelles hores feien un programa anomenat "Songs of Praise", en el que uns grups de pop resaven a ritme de pop. Abans de marxar recordo que el meu "enyorat" telenoticies portava que un jesuita proposava pregar amb cancons dels Pets, Gossos i altres "exquisiteses" musico-nacionals. Hom recordara una dels Pets que es diu "no soc un forat" que te una estrofa que fa "no es que em faci l'estreta o que sigui de l'opus dei". Ja ho veieu que de carallots n'hi ha a tot arreu.

Res, que continuo lamentant que el Vatica no revoqui l'excomunicacio a monsenyor Lefebvre. No tinc res en contra del Concili Vatica Segon, ni tampoc es possible la nostalgia per les misses d'esquena i en llati. Ara, musicalment no cal ni posar en marxa cap mecanisme de comparacio.

Sobre tot quan al mes d'agost vaig assistir al funeral per un familiar d'un amic meu i, al moment de l'ofertori, un benaventurat va puntejar amb la guitarra l'"Imagine" d'en Lenon. Llastima que no la cantessin! Em va semblar un ultim intent agonic per tornar-lo a la vida terrenal. Vull dir una tecnica de reanimacio basada en la musioterapia.

Aquest blog tambe necessitava una tecnica de reanimacio, no tant agressiva postser com l'Imagine, el qual precisament aquests dies he sentit mes del que es normal perque s'esta celebrant una conferencia del partit liberal democrata i em sembla que aquest es el seu himne i el seu simbol es un colom de color groc! Charles Kenedy ha sortit escollit nou lider d'un partit que fa mes de vuitanta anys que no governa, pero que se'ls veu molt ilusionats. Em recorden una mica a Esquerra Republicana o Inicitativa per Catalunya.

Apa, doncs, fins la setmana que ve!

*Demano excuses pels accents, que espero que seran acceptades.

Que Braveheart ens il·lumini

Ja tinc dia de sortida, serà dilluns que vé dia 5. Malgrat que m'interessava més la city entre les cities, la millor oferta de moment és la de Glasgow. Londres haurà d'esperar.

Si no hi ha res de nou, escriuré el proper post des d'Escòcia. Mentrestant us deixo amb aquest comentari a un post del 9 de gener que ahir em van enviar. És fantàstic que comentin post endreçats temps enrere. Així que, gràcies, anònim lector!

Apa, siau!

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

Ausiàs March (29)

Qui dia passa, any empeny

Marxo uns dies al Solsonès.

Comptat que al setembre foto el camp a Anglaterra, encara no sé què en faré, del ribot. No voldria tancar-lo, però hauré de veure quin temps podré dedicar al posteig.

Apa, acabeu de passar un bon estiu.

La fi de la història

En Luis Felipe Madeira és a punt de ser fitxat per l'Inter de Milan just a la mateixa setmana en què el Comitè de Competició ha decidit que no tancarà el Camp Nou. El 23 de novembre de 2002 jugaven Barça i Madrid. Quan el xicot d'Alfama anava a treure un còrner caigueren a la vora seu telèfons mòbils, ampolles de whisky i el cap d'un porcell.

La fi de la història arriba quan el Barça és l'equip més fort del campionat, el Reial Madrid és una incògnita i el jugador portuguès encara el final de la seva carrera esportiva. Bon vent i barca nova.



Un post anterior sobre Portugal

Actualització de divendres, 5. A "Engrunes" es parla avui de marques.

Per nosaltres va el pollastre

Actualització de dijous 4 d'agost.
Llegiu l'article d'en Sostres

M'ajunto a la bona flaire que surt de l'aerorebost. Avui el telenotícies ha informat de l’existència de “L’Àngel dels animals”, una oenagé alemanya que vigila el transport de les bèsties que han de ser consumides. Una noia alemanya i un xicot portuguès aturen el seu Mercedes-Benz magnífic a una àrea de serveis de tota mena i inspeccionen un camió que porta qui sap quants xais. La parella, una vegada ha fotografiat les bèsties assedegades i amb dues potes a cada món, es queixa que les administracions fan els ulls grossos.

Em sembla que l'Administració i la policia no són els únics que fan els ulls grossos. Manta vegades parlem dels polítics i dels productors com si fossin marcians. I de resultes que són consumidors també. Comptat que el procés de socialització ja és imparable i que la mediocritat senyoreja la cuina, el debat, per a mi, està sobre la manera de tombar la confusió de paladars en el nostre món que vol ser de fast good.

L’home-massa ha perdut el gust i la sensibilitat. I encara ens sorprenem quan un nen de vuit anys dibuixa un pollastre tal com el veu al supermercat-zona d'oci. Si el procés de cria, tranport i manipulació fos com cal i amb els preus coherents, quants de nosaltres estaríem disposats a comprar un conill de qualitat?

Ja ha sortit el número 32 de paper de vidre. Descarregueu-lo aquí

Reflexions blogofíliques (i II)

Un dels blogs més visitats trenca esquemes. Els lectors no són blogaires. Els comentaris són més extensos que els d'un que ja té prou feina a casa seva.

Cada vegada hi ha més periodistes (Espada, Foix, Partal) que s'han animat a entrar a la blogosfera. El proper pas serà un presentador de televisió, si encara no existeix. Penso, llàstima, Sardà, si en comptes del llibre "Me encanta que me hagas esta pregunta", n'haguessis obert un explicant les coses que no surten a la pantalla, haguessis revolucionat la blogosfera!

Uns diuen que la columna de Joan Oliver i "Llir entre cards" tenen format de blog. És possible. Ara, aquest senyor sí hauria arrassat!

Reflexions blogofíliques (I)

La setmana passada vaig assistir al curs Escriure per a la web de la Universitat Pompeu Fabra. Fou dirigit per Neus Arqués. Vam parlar de blogs. Tal com diu la Neus en el seu, fou una sorpresa que dels vint-i-vuit assistents només quatre sabéssim què es un blog i que, precisament, tots quatre en tinguéssim un, inclosa la Neus i l'altra professora, la Magalí.

Fins ara pensava que hi havia més blogaires que lectors. Aquest plantejament, però, és erroni, perquè la blogosfera el que fa és trencar la unidireccionalitat (perdoneu la paraulota). Vull dir, fins fa poc tu escrivies i jo llegia; en canvi ara, tu escrius, jo escric, els dos llegim i els dos comentem. Comptat i debatut, el blog no és un format nou ni tampoc és una tribu endogàmica, si nó una nova manera de comunicar. I la tendència, em sembla, és una persona, un blog, o una persona els blogs que li doni la gana. I el que escrigui més bé, serà el més llegit. A qui no li agradi la democràcia, que es foti.

Sobre els sous dels polítics

Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a ell, la millor manera de garantir la independència d'un governant és que ja disposi recursos propis a poder viure. I d'aquesta manera evitar la untada.

"Un dia xafogós de juliol jo em trobava als banys de San Sebastián, a la Barceloneta, prenent el sol després d’haver nedat una bona estona. El propietari dels banys, el bon amic Ribalta, m’havia fet l’obsequi d’una magnífica caseta de banys, a la qual jo convidava alguns amics. El dia de què parlo sols havia Xavier Calderó a la meva vora. Recordo que vaig dir-li: “sabeu en què estic pensant en la gran estona que fa que callo? Doncs ara us ho diré, però vós en mantindreu la més absoluta reserva: jo pensava en la necessitat que hi ha, no sols per a mi, sinó per a Catalunya, de que jo tingui una situació econòmica que em llevi tota preocupació d’ordre material i em permeti consagrar-me íntegrament a la política.

Des de l’any 1916 fins després cel Govern Nacional, jo m’he donat talment a la política que el meu despatx, cosa que vol dir els meus ingressos, ha tingut una gran minva. Mentre he estat Ministre han cessat del tot, perquè realment jo he tancat el meu despatx. I el fet és que les reserves que tenia el 1916 són a les acaballes. El 1918, en liquidar-se el Govern Nacional, vaig veure l’eventualitat d’entrar en funcions de govern per a molt temps: jo no tindria reserves econòmiques per a suportar-ho. I el meu orgull i la meva dignitat no em permetrien viure a costa de donatius particulars ni de sous de Consells d’Administració, com va fer Cánovas i com fa actualment Sánchez Guerra, sense que ningú els ho critiqués, però m’ho criticaria jo mateix.

Necessito fer una fortuna que m’abasti per a viure confortablement, com visc fa molts anys; que em permetés –si la política ho consent- fer alguns viatges, i que, si els deures polítics m’ho demanessin, pogués consagrar totes les meves energies al servei del meu país, sense haver de preocupar-me de cap problema d’ordre material, Crec que la convulsió econòmica en què viu el món fa possible en aquests moments poder reunir ràpidament la fortuna que a mi em caldria i, sobretot, crec que és un moment per a guanyar-la a l’estranger, en forma que cap espanyol no pogués discutir-la”.

Intermedi entre dues actuacions polítiques
Memòries (1876-1936)
Francesc Cambó
Editorial Alpha

amateurisme vs professionalisme

Del post anterior n'han sortit temes interessantíssims.

Començo per l'amateurisme vs. professionalisme. Per a mi l'amateurisme en política municipal és un resquici romàntic de la transició. Potser és vàlid encara en municipis de menys de 1500 habitants. A partir d'aquí, però, crec que s'ha d'imposar el professionalisme. Ser alcalde comporta moltes responsabilitats i se li ha de demanar una dedicació exclusiva.

Es diu que cobren molt. Què voleu que us digui, prefereixo jutjar la gent pels seus resultats, no pel que cobren o per la seva formació.

I una exigència extrema en la transparència. Per a mi és molt més important que la participació. Em sembla que aquesta és una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els llatins. No crec en els consells ciutadans i altres experiències similars.

Seguiré els propers dies :-) .

La decadència municipal convergent

CiU té un problema bèstia des de fa molts anys: la política municipal. Avui ha sortit el darrer baròmetre municipal de Barcelona i només treu un 12% dels vots. Jo crec que mai s'han pres els municipis seriosament. Només així es pot entendre que sigui un partit quasi extraparlamentari a les principals ciutats.

És molt fàcil dir que Catalunya és monocolor. Ara bé, siguem seriosos: durant molts anys els candidats convergents a les alcaldies era gent que ja havia remenat les cireres en els Ajuntaments franquistes. Al meu poble hi ha una expressió molt gràfica que entendreu de seguida: eren els de la taula rodona de l'ateneu.

Òbviament aquella gent ja no està ni per remenar ni menjar cap cirera. Amb tot, CIU no ha aconseguit desempallegar-se d'aquesta percepció ciutadana. Deu fer uns deu anys que no manen, però la gent els continua veient com els de sempre. I no és que siguin ni més bons ni menys honrats que la resta de candidats. El problema és la percepció ciutadana que se'n té, la falta de conexió amb les noves generacions i amb la gent que ha vingut a viure-hi, que als seus ulls continuen essent els forasters.

La política municipal, per últim, demana constància i treball diari i fins a on sé jo, CiU té una estructura feble i un excessiu amateurisme. Si cap dels convergents posaria un amateur carregat de bona fe en la seva empresa, per què segueixen creient que anar a les reunions és com anar al consell pastoral o a la penya barcelonista?

El PSC, en canvi, durant els anys pujolistes, van crear una sòlida tradició d'alcaldes. Poden agradar més o menys, però el model encara funciona, la seva gestió és coneguda i la saben explicar molt bé. I quin és el model de gestió que proposa CiU?

El final de Crónicas Marcianas

Avui acaba Crónicas Marcianas, un programa que ha aixecat polseguera i que els seus enemics han convertit en el paradigma de la llibertat d'expressió. Té raó Sardà quan diu que són preferibles vint-i-quatre hores de teleporqueria que un minut de censura. Té tota la raó. El que passa és que en aquest país no acabem de saber en què consisteix la llibertat d'expressió i per això creiem que Crónicas Marcianas era el programa més lliure de la graella. Vull dir, que és un tòpic gastat dir que els bisbes et volen tancar el programa (doncs, clar, que et penses?). Dir això queda bé i és de franc: com pensaries si un dia els bisbes recomanessin un sol programa de televisió? Llàstima, però, que els marcians mai s'atrevissin a dir que Berlusconi és un feixista lladre.

Estem a l'estiu i aquí també fem algunes reposicions. Recupero un magnífic article de Víctor-M. Amela que parla sobre Crónicas Marcianas

El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!

Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millones de noctámbulos con mucho circo, bastante teatro, algún debate e innegable astucia. Sardà puede exhibir un medallero con siete años de liderazgo -longevidad inaudita en televisión- y un podio de icono catódico. Con tal historial, es lógico que eluda la sudorosa brega con ese púgil fresco de finísima pegada que acaba de subir a la lona, Buenafuente. Mejor tirar la toalla e irse con la cara intacta. Y, sin Sardà, Crónicas... no tiene sentido. Ahora le toca a Tele 5 encontrar un rival para Buenafuente

Post Data: Sembla que no hi haurà més paraules i dies que llonganisses. Demano a en Màrius Serra que faci efectiu el seu reclam.

Moltes gràcies, Teresa, sobre tot, per deixar la pàgina tal com està. I si de tant en tant vols afegir-hi alguna cosa...

Silicones vàries

Un practicant del culturisme va morir a Palma en autoinjectar-se silicona per fer créixer el penis.

Podria morir el PSC si segueix injectant-se nacionalisme per a tenir-la més llarga?

Quins perills corren els convergents partidaris d'usar aquesta substància nociva anomenada socialdemocràcia?

Els únics que no prenen res són els d'ERC. Diuen que la natura els ha dotat graciosament. I que tot forma part de la mateixa bèstia. Ara bé, a l'hora de la veritat, en Carod dura poqueta estona.

En fi, si necessiteu saber quina és la vostra justa mesura, demaneu parer a un ciutadà que ens honora, especialment a les membres de la Fundació de Dones Empresàries Grup Set. Veus, aquest guardó, sí que em faria gracia rebre'l. I res de silicona, consens!

Reunió al Comité Central

Arribo a dos quarts de sis al CCCB. Mentre baixo al soterrani del gulag llegeixo les inscripcions de les rajoles. Una d'aquestes diu:

Qui és amic del pobre
és amic de Déu.
Qui fa caritat
se'n va de dret al cel

A aquesta hora hi ha més concurrència. A part dels puffs i dels coixins hi ha cadires i molta més gent que no pas la vintena de benaventurats del matí. També hi ha una vigilant. Els freakies de samarreta negra encara són majoria -juguen a casa. També veig, però, noies normals, vull dir, amb alguna denotació de sensualitat. Un personatge encén una cigarreta i beu cervesa.

Comença la xerrada i el moderador dóna una definició de cultura: toda transmisión de información no biológica. I també ens diu què és la propietat intel·lectual: un proceso vírico que infecta la cultura. T'ha quedat rodó. Avui és el dia de les frases:

- La lengua es un bien gratuito y comunal, un sufragio universal permanente. Nunca ha sido una mercancía

- La voz es el interfaz natural

- La colonización digital usa los mismos medios que la división entre norte y sur. Para usar una cosa nuestra, la lengua, tenemos que usar medios extranjeros.

- ¿Qué prefieres, ser asquerosamente rico o muy leído?

- La lucha no se agota con el copyleft. El día que éste se acabe, inventaremos otra cosa.

-Not to all rights reserved. Yes to all rights reversed.

- Etc.

Un assistent pregunta què fan les editorials amb els excedents. Ell mateix contesta la retòrica i proposa que l'Estat requisi els llibres no venuts i que els reparteixi a les biblioteques, però que no els destrueixin. Portem ja quasi una hora i, per sort, encara ningú ha proposat que entrem directament a robar a les llibreries.

Un altra deplora que la versió electrònica del diccionari de la Real Academia de la Lengua hagi estat desenvolupada per Mycrosoft. La seva proposta és que el software sigui pagat amb diner públic i que s'alliberi el software lingüístic, para que no esté en manos de unos pocos. No se puede privatizar la lengua y que quede fuera del control social.

També s'ha parlat de blogs, de si són un gènere o només un format. I que han portat a la desaparició de l'escriptor fracassat.

***Actualització de dilluns 18 de juliol: Si algú vol un parer rigorós sobre els qüestions de copyright, pot llegir:

-La còpia privada digital

-El Monogràfic "Copyright i dret d’autor: convergència internacional en un món digital?", de la Professora Raquel Xalabarder de la UOC.

Són textos científics, de lectura àrida, però molt més agraïts que les demagògies de divendres a la tarda.

Bill Gates planeja al Copyfight

A les 12 havia de començar la primera de les ponències. Sebla que la pantalla no funciona. La trobada té lloc a una sala subterrània del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Com que la sala és gran, també hi ha un argentí que imparteix un taller de captures de vídeo. A terra hi ha uns coixins per si algú vol ajaçar-s'hi. També hi ha uns puffs i jo n'ocupo un d'aquests. Pertot veig gent amb samarretes negres, pentinats a l'estil beatle, ulleres de pasta negra i una asexualitat manifesta en el cas de les dones. Se'm nota que no sóc de la tribu. Un tros més enllà un parell de noies també prenen notes.

La pantalla ja funciona. Un home amb la pinta de "de profesión socialista" dóna unes indicacions amb un walkie tot fent-se l'homenet. Tant te'l podries trobar de conserge en un poliesportiu o com a tècnic de no sé què, un d'aquells que fruiexen de la bicoca atorgada per les insultants majories absolutes dels socialistes a l'àrea metropolitana.

Arrenca el linux i un programa que es diu Ubuntú que, pel que veig és molt semblant al Word i que no conec. De cop no sé què passa, però sento un comentari dit en baixet Tendremos que trabajar con Windows... Un del seu costat amaga mig somriure i l'altra fa un gest subtil de que calli. M'espero...

Reinicien el PC i efectivament, inicien una sessió amb Windows NT 2000. Ha! M'aixeco ràpidament. Per avui ja en tinc prou! Pregunto si puc utilitzar un dels ordinadors per escriure la divertida facècia i em diuen que encara no están operativos. Tant me fa, pujo carrer Tallers amunt fins a Ronda Universitat. Entro a un ciber. Visca el programari Lliure!

A la tarda hi ha una xerrada de blogs. M'hi passaré

P.D: Un afegitó sobre la llengua. Fa uns mesos un conegut em comentava que l'Ajuntament de Barcelona va exigir l'ús de la llengua catalana per a atorgar 12000 euros de subvenció per a un congrés. L'Ajuntament es feia càrrec també de la traducció simultània. L'hilarant va ser que els discurs de cloenda del polític municipal va ser en castellà... Doncs bé, avui ha passat quelcom similar, tot i que amb objectes i personatges diferents.

Copyfight

Aquest cap de setmana a Barcelona es reuneix el Copyfight, un grup autoanomenat els defensors de la cultura lliure. Malgrat aquesta certa pompositat -a vegades és inevitable- el programa de conferències és interessant i miraré d'acostar-m'hi i si en sóc capaç, n'escriuré alguna cosa.

Els ponents són advocats, activistes, artistes i intel·lectuals. Les meves sospites es centren en els activistes i els intel·lectuals, dels altres dos tipus podem saber per on ens pot apretar la sabata. Les conferències de demà estaran dedicades a la literatura i cultura escrites; música i entretenimient, dissabte; i diumenge software i cultura digital. Per a mi ja comencen malament posant dins del mateix sac la música amb l'entreteniment.

Estic a l'atur, passa-ho

El Govern ZP és una caldera de sorpreses. Té collons que la tramitació dels papers de l'atur sigui un dels primers serveis que ofereixi l'Administració Pública via sms.

I jo pensava, pasqual de mi, que els primers haurien de ser els de l'Oficina anticorrupció. O un de menys escandalós: quantes vegades veieu obres al vostre carrer i no en teniu idea per què l'han aixecat? O més senzillament, quan costen aquesta fanals tròpico-siderals que estan posant?

Tot esperant que quatre benaventurats xisclin perquè el govern britànic estudia la manera de controlar sms i correus electrònics, aquest article explica les raons per les quals avui podem eviar mails i sms, entre moltíssimes altres coses. Mentrestant, seguirem llegint estupideses sobre Churchill.


***Actualització de dimecres 13 de juliol. La Unió debat avui la proposta de controlar les dades de mòbils i internet

Dret a ser feliç

No m'agradaria que passés desapercebut aquest article de Xavier Roig. Parla, sobre tot, de les imbeci·licitats passades i presents dels senyors d'Iniciativa per Catalunya

I tampoc el que publicà ahir mateix. L'empresa del senyor Roig va treballar amb la cabdidatura londinenca i explica perquè no va ser escollida París.

You'll never walk alone

When you walk through a storm
hold your head up high
And don't be afraid of the dark.

At the end of a storm is a golden sky
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Tho' your dreams be tossed and blown.

Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.

Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.

L'enemic el tenim aquí

N'hi ha que miren tot el sant dia a l'Irak. Els culpables no són a Bagdad ni a Washington: els assassins de Londres i Madrid són a sota de casa. Idees per avui posa el dit a la nafra. Tot i que no estic d'acord amb el paràgraf final, té tota la raó del món quan diu que ens hem ficat l'enemic a casa. Un frau a la confiança donada, un cop de puny a la porta oberta. Parem de donar discursos imbècils tipus terricabras i deixebles. L'Estat ha de garantir la nostra llibertat i la seguretat.

No hi ha cap dubte: la guerra contra el feixisme islàmic ha d'encarar el seu front més complicat: el domèstic. Els governs lliures, i sobretot la majoria de la ciutadania, han d'entendre que l'enemic és a casa i des de casa planeja els seus atacs més letals. Mentre les tropes estan estabilitzant els antics centres de l'estratègia terrorista, els assassins ja fa temps que han fet de les nostres ciutats campaments bases per dissenyar els atacs. I no ens enganyem, aquests campaments tenen els seus nuclis a les comunitats musulmanes i tot el seu engranatge: mesquites, imans i associacions.
Urgeix un setge sense precedents a la comunitat musulmana. Les forces policials, i sobretot els serveis d'intel.ligència, han de començar la feina bruta sense complexes. És hora de conèixer tots els fils dels guettos musulmans i eliminar-ne qualsevol indici de fanatisme. I quan diem eliminar, volem dir eliminar.

El ministre de l'interior francès, un impresentable

Els caps de la policia britànica i els polítics han estat molt cautelosos. No han parlat de nombre de víctimes. Contrasta la prudència amb el comportament indigne del ministre de l'interior francès. Qui coi s'ha cregut que és aquest Sarkozy? Llegeixo aquesta terrrible notícia a El País:

Francia eleva el balance a 50 muertos El ministro francés del Interior, Nicolas Sarkozy, ha contado todo aquello que su homólogo británico no ha querido hacer público aún. Según ha dicho, Charles Clarke le ha confirmado que se han producido al menos 50 víctimas mortales y 300 heridos, medio centenar de ellos graves.

Sarkozy ha señalado a la televisión pública francesa que ha hablado dos veces con Clarke, y que éste le ha contado que las explosiones fueron “de una violencia considerable”. “El techo del metro se ha hundido, la escena del crimen es muy difícil de reconstruir por los destrozos provocados por la explosión”, ha añadido. Respecto a los autores, ha señalado que son “criminales, no terroristas, porque eso querría decir que tienen una ideología detrás y no la tienen, son asesinos que no respetan a nada ni nadie”. “Me ha dicho que piensa que es Al Qaeda, pero no tiene elementos [probatorios]. Que a su conocimiento no hubo bombas humanas, suicidas”, ha añadido.

No en el meu cognom!

De l'Avui del 7 de juliol

Núria, Sau, i ara Cardona?
Catorze col·legis professionals de la comarca del Bages demanaran per carta al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i al del Parlament, Ernest Benach, que el nou Estatut passi a ser anomenat Estatut de Cardona. Addueixen que Catalunya té un deute històric amb Cardona, vila que va ser l'any 1714 l'últim baluard català a caure davant les tropes de Felip V. "El poble català mai no ha recompensat aquell sobreesforç de la vila ducal", manifesten els col·legis professionals del Bages. Altres poblacions catalanes també hi aspiren.

Ai, que patirem! I per què no el signen, per exemple, en un lloc simbòlic de derrotes contemporànies, com ara el Carmel, el Fòrum o Perpinyà? O fins i tot dins del Trambaix. Serà que no s'han signat tractats dins d'un tren!

Estic amoïnat, amics meus. El meu cosí de part de pare surt amb una noia que es diu Elisenda Estatuet. Sense la "t", però. Tinc por que es casin. Quin futur espera a la possible descendència? Les bromes galdoses d'aquesta mena es veuen a venir:

-Senyor Cardona Estatuet, lamento dir-li que vostè prèn les decisions amb poca independència. Vostè no és ni carn ni peix.

Encara podria ser pitjor la riota, una dona podria dir-li:

-Noi, quines poques competències que tens!

Apel.lo als drets de la infància i del liure desenvolupament de la personalitat per demanar que els senyors polítics vagin a fer les seves necessitats de tot tipus a un altre lloc per a no posar, ai las!, més sal a la ferida.

El General Franco va ser un intel·lectual...

... segons Julio Merino, l'autor del llibre "El otro Franco". Diu coses tan interessants com "Franco salvó la república en tres ocasiones: 1934, 1935 y 1936". Bé, us passo l'enllaç al xat de Terra que compartí amb els internautes l'1 de juliol, sense el 8. El llibre és una biografia del Generalísimo des del seu naixement fins al començament de la guerra civil.

L'estanquer explica als que el volen escoltar que en deu anys ha doblat la venda de paper. Comenta que fa uns quinze anys l'empresa Miquel Costa va estar a punt de tancar. Agafa "La Vanguardia" i busca a quant cotitzen les accions. Fa una pausa per a evitar que el rotet o el sanglot sigui sonor, finta i rebla:

- La gent d'aquest país té la pell molt fina i cada vegada més ens l'agafem amb paper de fumar".

Matrimoni

Les tardes de diumenge permeten, almenys a mi, retocar posts anteriors i vagarejar el pensament. Un professor explicava que la millor negociació és aquella en què tu t'assegures el contingut i alhora deixes que l'altra part escrigui el discurs de la victòria, guanyi la batalla de la vanitat i desfili fastuosament dia i nit. Com diu la meva àvia, alaba't, ruc, que a fira et duc.

Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Ratzinger fa veure que plora i que ha perdut mentre que, de ben segur, es frega les mans. Qualsevol dia d'aquests veurem renéixer la gran colació cristianisme i socialisme i els progres de tota la vida no sabran ni què fer. Comparteixen un enemic comú, la qual cosa uneix molt: el liberalisme.

D'altra banda, el socialisme progre ha tornat a mostrar que el principi d'igualtat té un fonament inequívoc en l'enveja, que fa preguntar tu sí i jo no?. Els gais i lesbianes, crec, han venut l'anima al diable. Volen equiparar-se al que sempre han repudiat a canvi de victòries públiques. Potser han guanyat la guerra dels símbols, però de ben segur saben que el seu discurs ha estat derrotat. I tots plegats seguirem demanant permís per estimar a canvi de que el món reconegui de que tenim raó. L'amor, la més greu forma d'exhibicionisme. Que lluny que estem del liberalisme.

Res, us deixo amb el Roth que ho explica molt més bé.

Els homes heterosexuals que es casen són com els capellans quan s'ordenen: fan vot de castedat, amb la diferència que sembla que no se n'adonen fins al cap de quatre o cinc anys. La naturalesa del casament no és menys opressiva per a un mascle heterosexual -tenint en compte les preferències sexuals d'un mascle heterosexual- que per a un gai o una lesbiana. Però avui dia fins i tot els gais es volen casar. I per l'Església. Dos-cents o tres-cents convidats. I espera quan vegin en què s'ha convertit el desig que els va fer tornar-se gais. N'esperava més, d'aquesta gent, però resulta que tampoc ells toquen de peus a terra. deu haver-hi influït la sida. El declivi i l'ascens del condó és el tema sexual estrella de la segona meitat del segle XX. El condó ha tornat. I, junatment amb el condó, tot el que es va engegar a fer punyetes durant els anys seixanta. Quin home s'atreveix a dir que s'ho passa igual de bé fent l'amor amb condó que sense? Quina gràcia hi troba? Per això els òrgans de la digestió han acabat tenint, en l'època en què ens trobem, la supremacia coma orificis sexuals. La necessitat desesperada de la membrana mucosa. per eludir el condó, han de tenir una parella estable, i decideixen casar-se. Els gais són militants: volen casar-se i volen incorporar-se a l'exèrcit sense ocultar la seva condició i que se'ls accepti. Les dues institucions que jo abominava. I per un mateix motiu: la reglamentació

.

Philip Roth
L'animal moribund
Editorial La Magrana

Au va, nois, que és tard (xaves a la costa!)

Acabo de veure per tevetrès la cantada d'havaneres, massiva i camaca, de Calella de Palafrugell. (A l'estiu s'ha de fer el viu /a la costa catalana, / que a l'hivern no hi ha caliu, / Costra Brava catalana). Sempre l'última cançó del recital és l'espanyolíssima "El meu avi". Quan els cantaires enfilaven els valents de bordo / no varen tornar (no varen tornar) / i en tingueren la culpa els americans, algú ornà la melodia amb un com sempre!, amb regust a una espontaneïtat falsa. Què voleu que us digui, és una forma ben barata d'antiamericanisme desinformat i, el que és pijor, que ve de lluny. Si els catorze calellencs van anar a lluitar engatats i amb una guitarra, él més normal és que morissin a peu del porró. Quina metàfora!

Amb tot, la gent ha donat a "El meu avi" un cert toc reverencial, talment com si fos un himne. La cançoneta no té més de trenta-cinc anys i, suposo jo, que hom ha perdonat la imaginària existència del vaixell de l'armada espanyola a canvi d'esgargamellar Visca Catalunya. Pregunto si són família el famós compositor i el psiquiatra. Entre uns humils segadors i catorze inconscients i un avi temerari que van a la guerra com si anessin de viatge de fi de curs a Mallorca, em quedo amb els primers, malgrat tot.

Les havaneres no acaben de fer-me el pes i no ho dic per una mala experiència adolescent amb el cremat. Les trobo avorrides i indolents. Nomes salvo "Llop de mar", encisadora, i sobre tot la versió b de "los hermanos Pinzón", els quals, gràcies al tarannà, avui mateix podrien contraure un feliç i progre matrimoni.

Engrunejant

En Joan Oliver ha posat a prova la lleialtat dels lectors. Aquest sant baró(metre) ha esmerçat temps tot calculant les intencions de vot dels catalans i posa a disposició dels interessats el fruit del seu esforç en forma de full de càlcul.

Curiosament, però, avui la seva adreça de correu electrònic, que figura sempre a la capçalera, sortia equivocada...

*Actualització de diumenge 3 de juliol:
L'errada de la transcripció l'adreça de correu de Joan Oliver es degué al diari Avui i des d'ahir ja torna a sortir correctament

Susceptibilitats

Tenim una nova companya al grup de teatre. És una mestra de dibuix valenciana. Ala primera reunió que assisteix diu que els catalans no tenim sentit de l'humor.

Arribo a casa i, quan em fico al llit i apago el llum, rebo dos sms idèntics que diuen: "aquesta tia de què va?"

El corresponsal de la guerra dels sexes

L'agost passat vaig penjar un article d'en Sostres. Un (o una) comentarista anònim(a) el definia com el corresponsal de la guerra dels sexes. Certament alguns articles sobre la cojuntura política són prescindibles. Quan aconsegueix oblidar-se d'en Carod, en Sostres guanya. L'article d'ahir dimarts és sensacional:

LLIR ENTRE CARDS

Conillet de vellut

Salvador Sostres

La Carme Ruscalleda s'ha basat en alguns cantautors per preparar els seus aperitius del mes de juny. Així, tenim una sopa de cabra (de mar) en honor de Gerard Quintana, una coca de Joaquín Sabina, i un pop amb flors per la música pop de Rosario Flores. Tanca el joc el conillet de vellut en homentage a Joan Manuel Serrat. Conillet de vellut és una de les cançons que més m'estimo del Serrat. Com gairebé tothom sap parla d'una model jove i que està molt bona. És veritat: són de vellut els conillets de les noies boniques i joves. Bé, l'aperitiu que ha preparat la Carme és un dau de conillet ben tendre amb un cruixent d'olives negres al damunt. Ja l'aspecte, negre a sobre i color carn a sota, convida a pensar en la noia del Serrat. "Era suau com el vellut i poregosa com un conill menut". Després te'l poses a la boca, i la metàfora arriba a la seva plenitud: Carme, perdona que t'escrigui això, però menjar-se el conillet de vellut que t'has inventat és menjar-se un cony. És un plat d'una obscenitat fantàstica, d'un sentit de l'humor extraordinari. La Carme Ruscalleda és l'única cuinera del món que ha aconseguit fer allò que en podríem dir una cuina femenina. Una cuina uterina, còncava, Coco Chanel, Nicole Kidman. El conillet de vellut d'enguany prova aquesta subtilesa, aquest detallisme generós no gens necessitat d'artifici i que no és gratuït sinó bell camí que ens du a créixer. Vés al Sant Pau amb una noia que desitgis però que encara no hagi passat res entre vosaltres. Quan et portin el conillet de vellut mira-la, posa't el dau de conill a la boca, tanca els ulls i pensa en ella. Et sentiràs com capbussat al seu entrecuix. No tinguis pressa per empassar-te'l, deixa que se't vagi desfent a la boca, prem-lo contra el paladar amb la llengua i quan ja estiguis a punt d'acabar-te'l torna a obrir els ulls i no podràs evitar mirar-la com es miren els amants que s'acaben de sadollar per primera vegada.

O sogra o hipoteca

El pare d’un amic meu és una de les persones més intel•ligents que conec. El seu sentit pràctic enlluerna. Fa un any el seu fill va fer-li saber que es casava i que començaria a remenar hipoteques. El pare va preguntar a la parelleta ilusionada si ja tenien els 150.000 euros, o en cas, contrari, si estaven disposats a treballar vint anys per al banc. –Coi, no hi ha més cera que la que crema. Tots hem de passar per l’adreçador- adduí el fill.

La casa pairal és una vivenda composta d’un sol casal de dues plantes i golfes. No és massa gran, més aviat estreta i llarga. Al darrere té una galeria assolellada i a on abans hi havia el celler, el galliner i una mica d’hort. És una casa ben ventilada, confortable i, òbviament, amb espai suficient per a que hi puguin viure dues famílies. Si hi fessin pisos a permuta, la constructora n'hi faria cabre uns quants.

El pare els preguntà si preferien dependre del banc i que ell els ajudés a pagar l'entrada del niuet d'amor o si, d’altra banda, estaven disposats a arreglar una habitació de la casa, fer les reformes necessàries i compartir despeses, cuina i televisió. Des d'un punt de vista econòmic la segona opció és irrefutable. La reflexió del pare és l’atac més perillós que he sentit contra l'economia del totxo. Avui la llibertat és redimir-se dels banquers, els sacerdots que celebren les cerimònies nupcials contemporànies.

Qui hi està en contra és la nòvia perquè sempre havia somniat fer sopars amb espelmetes. El pare, m'explicà, esclafí a riure i li digué que a quarts d'onze ell solia anar a dormir i que no tenia pas la intenció de fer d'espelma. O sigui, noia, ja pots triar entre la sogra o la hipoteca. Potser la sogra durarà menys i, en canvi, els sopars amb una altra mena d'espelmetes et sortiran a 25 milions de peles...

La daga de la plebs

Des de fa uns mesos les caixes d'estalvi estan canviant la ubicació dels caixers automàtics. Els treuen dels vestíbuls d'entrada i els situen ara a peu de carrer. Tips de que els homeless hi pasessin la nit, que els cocainòmans hi prenguessin la dosi de les tres del matí, a més d'altres usuaris alternatius, els primers en fer-ho han estat els de la Caixa del Penedret i els han seguit la Caixa de Catalunya.

Així, treure diners d'un caixer automàtic ha esdevingut una situació poc fal·laguera. També ho era, a vegades, entrar-hi a les set el matí d'un diumenge. La quantitat de merda amuntegada era terrible. Sia com sia, un vell del meu poble diu que els caixers automàtics i les targes de crèdit són la daga de la plebs. A un que en tingui no li cal mai passar-hi a buscar calers.

No al logos!

La llegenda batxillera és agraïda amb les mestres de català. Sempre que ve a tomb, fins i tot quan no, parlo de l’atractiu físic de l’Anna. A vegades penso quin encant haurà reservat per a la plenitud, perquè, de ben segur que el temps li deu provar. Una altra virtut seva que ha romàs és la lectura d’en Pla. Aquell any Contraban entrava a l'examen de Sel·lectivitat. Ella, però, es adelità amb fragments de Notes del Capvesprol i d’altres. Almenys a mi no em costava gens imaginar-me-la en els paratges empordanesos, les platges de manera preferent. I és clar, la imaginació, juntament amb altres coses, emprenia el vol. Al costat meu seia una noia que cada vegada que la mestra entomava un llibre del grafòman es queixava: oh, no, quin pal! Sí, sí, quin pal el meu....

El cert és que la fa quinze dies vaig anar a la biblioteca dels filòlegs i, òbviament, vaig mirar de sortir de la caverna. La quota, a aquelles hores, no arribava a la paritat contemporàniament exigida en altres cenacles: res, ni maques ni lletges, només hi havia uns esforçats estudiants. Diuen que els sonats hi troben la llum, a mi se’m van fondre els ploms. Què voleu que us digui, a vegades és preferible ser un mitòman.

“Por un nuevo partido político en Cataluña”

Encara no he tingut l'oportunitat de llegir el manifest “Por un nuevo partido político en Cataluña” i, per tant, no se què és realment el que els autors propugnen. Tot i això, hom ja fa cabòries sobre quin seria el partit que en sortiria més malparat. Jo ho tinc claríssim: el PSC. Per tant, discrepo de l'article d'en Ferran Sáez ahir a e-notícies.

A les eleccions autonòmiques de l'any 1995 el senyor Vidal-Quadras va treure 17 diputats. El Partit Popular mai havia tret 10 dipùtats. No entenc perquè Pujol va demanar el cap de Vidal-Quadras al Majèstic. Malgrat que CiU va fer una davallada espectacular, les propostes vidalquadrianes van afectar profundament els resultats socialistes. Si jo fos un dirigent de CiU pregaria per a que el "nuevo partido político en Cataluña" es formés d'una vegada. Són els únics que podrien robar vots al PSC i donar, paradoxalment, la vicòria a un partit nacionalista, català en aquest cas.

L'editorial d'El Llaç

Publico avui l'editorial del número 399 de la revista "El Llaç" de Molins de Rei, tal com vaig dir el 26 de maig. Malgrat que no hi estigui del tot d'acord, el penjo per a que el podeu llegir.

Els okupes s'han extralimitat

Per dir-ho curt i ras, als okupes se'ls ha anat la mà!
La manifestació que van protagonitzar l'1 d'abril passat al llarg de la qual es van dedicar a empastifar de pintades les partes i vidres de tot el Centre de la Vila, especialment d'entitats bancàries, agències immobiliàries i empreses de treball temporal, no va agradar a ningú. Tothom ha criticat la seva actitud i també la permisivitat de les forces de seguretat -Policia Nacional i Guàrdia urbana- i la passivitat de l'Ajuntament.
Segons com, fins ara el moviment okupa podia resultar simpàtic i, de fet, les persones que tenen els seus seguidors com a veïns no acostumen a queixar gaire. Normalment són respectuosos, amables, procuren no molestar el veïnat, i les cases on s'estan -anomenades per ells centres socials okupats- es converteixen sovint en espais de formació, debat i esbarjo. El problema ve quan volen evitar el desallotjament dels immobles ocupats i es manifesten pels carrers. La manera d'algun d'ells, no tots, d'entendre la convivència i de defensar determinats procediments s'extralimita, es descontrola. és llavors quan perden la credibilitat i la consideració per part del ciutadà.
I això és el que ha passat a Molins de Rei, tal com anteriorment va passar a Cornellà de Llobregat -amb actituds més radicals, violentes i reiterades que a la vila-, a l'Hospitalet de llobregat o a Barcelona. La paraula okupa és sinònim ara, a Molins de rei, d'incivisme i ha quedat ofuscat el veritable i gravíssim problema que el moviment pretén denunciar: la dificultat d'accés a un habitatge digne a un preu assequible.
El paper de la policia i l'Ajuntament és difícil. davant d'una manifestació on són possibles les actituds conflictives, es considera millor deixar-los fer i desitjar que els danys siguin els menors possibles. Actuar amb contundència podria comportar una batalla campal amb conseqüències molt pitjors de les que hi ha hagut. Si més no, això és el que diuen els responsables policíacs i polítics. Però, acceptat això, el que ara demana el ciutadà és si aquests actes tindran consequêncies per als autors. S'hauria de saber quan costarà a la butxaca de tots els molinencs les bretolades i què passarà amb les persones, algunes d'elles ens consta que perfectament identificaes, que van provocar aquests aldarulls. Seran elles qui netejaran les pintades? Tindran algun càstig? Se'n faran responsables les seves famílies? En aquest sentit, s'han de destacar les declaracions de l'alcalde de la vila, Ivan Arcas, a Ràdio Molins de Rei, en les que es mostrava contundent i decidit a fer tot el que fos possible per solucionar el problema.
Un problema que al marge d'altres elements que hi poden concòrrer no fa si no reflectir un aspecte preocupant de la nostra societat i que cal que els polítics abordin amb profunditat: l'habitatge. Calen més pisos de protecció oficial, cal legislar i donar sortida al munt d'habitatges buits que hi ha a les ciutats i cal, sobretot, més polítiques locals decidides a facilitar l'accés dels joves als habitatges.

Amb Kundera, no perdreu el temps

Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:

-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
-¿Què has llegit?
-¡Els embruixats!
-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?

Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrowicz va publicar en forma de fulletó, sots pseudònim, en un diari de Polònia. M0ai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¿Ni una paraula sobre Els embruixats!

-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.

Em mira amb melangia.

-Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu favorit s'ha esgotat.

Milan Kundera, El teló. Assaig en set parts. Tusquets editors

Els okupes censuradors

Una mostra d'atac a la llibertat d'expressió. Demà o demà passat penjaré l'editorial. Ara us enllaço la referència de l'Avui de dilluns.

'El Llaç', de Molins de Rei, amenaçada pels okupes
La revista de Molins de Rei El Llaç, amb més de 49 anys d'història, ha rebut amenaces del col·lectiu okupa del municipi per haver publicat un editorial, cartes i fotografies denunciant els actes vandàlics protagonitzats pel col·lectiu, informa Josep Ferrer. Els okupes han pintat inscripcions com ara "Kap agressió sense resposta". També han dibuixat un punt de mira amb El Llaç al mig i han empastifat el poble amb papers contra la revista de Molins de Rei. [Redacció]

Companys i Cambó

Fabregas, de Nihil Obstat, escrivia dimecres passat que la història no sempre l’escriuen els vencedors. Aquesta és la gran crueltat d’una guerra civil: pensar que hi ha haver uns vencedors i uns vençuts, més quan tothom hi perdé, uns més que altres òbviament. Al capdavall, però, tots foren víctimes de la follia pròpia i l'aliena.

Llegeixo de tant en tant les Memòries de Cambó (una delícia!), un altre vençut. Us transcric una curiositat històrica:

Lluís Companys em visita

Fou furant aquest any (es refereix al 1930) que, un dia vingué a visitar-me al meu despatx de la Laietana Lluís Companys, amb el qual jo no havia tingut més tractes que els obligats en períodes d’acció política conjunta amb les esquerres catalanes. Companys se’m presentà com un home cansat, fatigat de la lluita. Va explicar-me el temps que havia passat a la presó i em digué que ja no hi volia tornar més. Em parlà amb disgust de les seves habituals companyies i em digué que se’n volia allunyar, i acabà demanant-me si jo podria facilitar-li una col•locació a Buenos Aires que li permetés refer la seva vida. Qui havia de dir, en aquell moment, el que les circumstàncies, en poc temps, havien de fer de Companys!

Francesc Cambó
Memòries
Capítol “Els anys de la dictadura (1923-1930)” pàgina 404

El tarannà no acaba de rutllar

E-notícies publica avui

"La Moncloa es queixa per un 'guardó' a Zapatero"
L'economista Xavier Sala i Martín va explicar ahir, durant la presentació del premi Roda de Molí instituït per la Fundació Catalunya Oberta, que "fa una hora ens han trucat de La Moncloa" per haver atorgat aquest guardó irònic al president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. L'esmentada fundació li va concedir ahir perquè en el balanç d'enguany i el de l'any passat "les xifres no quadren" pel que fa a lluita contra el terrorisme o creixement del PIB, entre d'altres.

Aquest és l'article del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta que no ha agradat al nou hoste de la bodeguiya:

La Roda de Molí
ESTAT DE LA NACIÓ

Un abril miraculós

L’11 i 12 de maig va tenir lloc al Congrés dels Diputats el debat de política general, allà anomenat sobre l’estat de la nació. En aquest debat el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va fer un balanç del que ha estat poc més d’un any de govern socialista.

Amb bona lògica, aquest balanç no hauria de ser gaire diferent de l’informe sobre un any de govern presentat pel mateix govern uns dies abans. Però no. Si comparem la informació aportada per ambdós documents, les xifres no quadren.

En el seu discurs de l’11 de maig el president del govern destaca la lluita contra el terrorisme amb xifres com la detenció de 175 persones per presumpte vinculació amb ETA i 87 en relació amb els atemptats de l’11-M; i l’augment dels professionals de la lluita contra el terrorisme (300 professionals més en els cossos i forces de seguretat de l’Estat, i 354 nous agents al Centro Nacional de Inteligencia).

En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien detingut 80 persones per presumpte vinculació amb ETA, i 90 vinculades amb el terrorisme internacional; i la plantilla dels serveis d’intel·ligència s’havia reforçat amb 250 nous agents.

En el discurs al Congrés, Zapatero posa l’èmfasi en el creixement del PIB (un 2,7% el 2004) i la creació de llocs de treball (un 4%, que equival a 675.000 llocs de treball anuals). I pel que fa a l’atur, destaca que s’ha reduït en 120.000 el nombre d’aturats el 2004.

En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien creat 461.300 llocs de treball en els darrers 12 mesos; i el nombre d’aturats s’havia reduït en 40.000 o 34.500, segons si consultes la pàgina 11 o la 104 de l’informe.

Tampoc no quadren les xifres sobre l’augment de les pensions mínimes ni l’augment del salari mínim interprofessional, ni l’augment de les places de Policia i Guàrdia Civil, ni l’augment de les unitats de fiscalia, ni l’augment de l’aportació al fons de reserva de la Seguretat Social, etcètera, etcètera, etcètera.

Fa tota la impressió que les xifres no responen a una descripció precisa de la realitat, sinó que s’utilitzen com convé en cada ocasió. No hi ha manera de treure’n l’entrellat. Malgrat això, el president del govern s’atreveix a afirmar en el seu discurs que “encima, no trucamos las cifras”. Si no “trucan las cifras”, l’única explicació possible és que el mes d’abril del 2005 va ser el més meravellós de la història.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut president Zapatero!

Tres anys de Timor independent

Avui fa tot just tres anys que el Timor accedí a la independència. Avui es continua parlant sobre la prevenció de conflictes internacionals, de mediació i del paper de Nacions Unides. Us enllaço una magnífica conferència que el senyor Francesc Vendrell pronuncià el 14 de maig de 2002 a la Universitat Oberta de Catalunya. S'hi pot estar o no d'acord, però aquest home hi toca, argumenta i s'allunya de la fullaraca a la que estem acostumats quan es parla de conflictes internacionals. Ah, i a més és un pencaire.

1. Què pensaríem si una banda terrorista d'ultradreta condicionés la pau a la desparició, per exemple, de l'Estat de les autonomies?

2. Aquest matí, quan he llegit "la Vanguardia", he quedat estupefacte. Es veu que actualment la policia no sap qui són els dirigents d'ETA. Aquesta notícia demanaria, crec, una compareixença del ministre d'Interior al Parlament. Ja se sap però, que els parlaments, almenys els d'aquí, serveixen per a coses inusitades.

3. ZP ha dit que se tracta d'un "riesgo gestionable". Explica-ho més bé, que sóc de poble i no sé pas què vol dir.

A les 8 del matí agafo un taxi. El taxista tenia ganes de preguntar i de xerrar, sobre tot, de Samuel Eto'o... No ha derecho con lo que ha dicho ese tío, y luego se queja de que le llamen negro.

La COPE sonava a tota llesca. És un dels avantatges d'agafar un taxi. Estaven tan avorrits amb la majoria absoluta que no se'n saben avenir de la feina que se'ls ha girat. El taxista em pregunta si soy catalán o español. I em diu que no s'admet medias tintas, que lo que es blanco, es blanco, y lo que es negro, es negro. -Com Eto'o?- li pregunto. Ni más ni menos, amigo. Los que me dicen que sí, pero que no, los grises... estos son los peores. He pensat que tenia tota la raó del món.

1. Seguim amb la revista de premsa. Enllaço aquest gran article del dia 2 d'Anna Grau publicat a l'Avui, of course, sobre la celebració del primer de maig a Madrid.


2. Cada dijous la Fundació Catalunya Oberta posa les coses al seu lloc. És el dia que envia el seu butlletí electrònic


3. Futbol anglès, encara? Dimarts passat vaig sentir llàstima de constatar que els equips anglesos que triomfen a Europa han desistit del tradicional estil. L'eficàcia del Liverpool i del Chelsea a Europa és incontestable, com també ho és que els que es mantenen fidels, el Manchester United, o els que apliquen la filosofia versallesca, l'Arsenal, tan sols ornen la llista honrosa dels eliminats abans d'hora.

El que sí em fa por és que el joc cientifista de Mourinho i Benítez buidi els estadis al mateix ritme que de ben segur ompliran les vitrines. Que les graderies estiguin buides a Itàlia no em fa res, però a Anglaterra no, si us plau.

Per cert, que s'acabi d'una vegada aquesta rucada del format de lliga i que tornin les eliminatòries directes des d'un bon principi. No vull avorriment fins al mes de febrer a la Copa d'Europa!

El que escriu més bé sobre el Barça

Durant la setmana guardo articles que llegeixo els dissabtes amb l'atenció que mereixen. El millor sobre futbol, concretament sobre el Barça, el signa Anton Maria Espadaler. Despullats de tot lirisme i revestits de l'analítica competent i lúcida, aquest que copio és la demostració més clara del per què ell és qui escriu més bé sobre futbol.

El Barça és un club propici per al papanatisme, tant si guanya com si no. Aviat reviurem moments de gran imbecil·litat a la Plaça de Sant Jaume. Posats a triar, prefereixo la vistoriosa, òbviament. Tornaran els afanys de l'Arcadi Alibés, el nostre home a la Rambla, i sabent com és el senyor Laporta, se'n prepara alguna de sonada. Per a una gent sentimental i ploramiques, els articles futbolístics de l'Espadaler haurien de ser uns magnífics antídots. També ho haurien de ser per als periodistes madrilenys, everybody needs good neighbours, la brunete futbolística. Però ja se sap, l'estultícia és devastadora.

Tiempos de agitación y propaganda
ANTON M. ESPADALER - 02/05/2005

A la que uno se interesa por el fútbol no para de recibir sorpresas. Ahí es nada enterarse en la revista ´Catalunya Recerca´, editada por la Conselleria de Universitats, Recerca i Societat de la Informació, que todo el éxito del Valencia de Rafa Benítez se debió a la colaboración del club con el Institut de Robòtica de la Escola Tècnica Superior d´Enginyeria de aquella ciudad. Benítez pertenece a ese grupo de entrenadores estudiosos destinado a crecer con el paso de las ligas. No hay que olvidar que desde que el fútbol es una materia universitaria que se cursa en el INEF -donde se exige mejor nota mínima para entrar que en facultades con más solera-, está llamado a experimentar un cambio profundo, que, al menos en parte, va a basarse en su contacto con el mundo científico.

No sin resistencias, claro está. Véase, si no, lo que sucede en Italia. El país de la elegancia, de la sutileza en todos los ámbitos, de la finezza' como le gusta recordar a Enric Juliana, se caracteriza, en cambio, por un fútbol barriobajero y una relación con la ciencia miserable y desvergonzada, como enseña el caso Cannavaro (la RAI mostró un vídeo en el que aparecía el ahora jugador del Juventus inyectándose una sustancia llamada Neoton, un cardiónico no prohibido).

Mientras ese momento de alianza con los analistas científicos no acaba de consumarse, uno tiene la impresión de que aquí los que tratan de fútbol son todos de letras. ¡Y qué letras! Menudo ejercicio de lirismo se pudo leer en un diario deportivo capitalino que en portada publicó una encendida carta de amor a Zidane. Los juglares andan repartidos entre la oda a unos y el vejamen a otros, que es el Barça, y mucho me temo que en esta semana que se inicia vamos a asistir a un amplio repertorio de agitación y propaganda para el que conviene estar preparados.

Estoy convencido que la insidia irá aumentando progresivamente, según procede, y me huelo que va a escoger el flanco más flaco, que no está en el banquillo sino algo más arriba. Habrá que ver si hay quien se presta al juego y las complicidades que delate el origen de la munición. Y si aún así alguien duda, siempre nos podremos quedar con la imagen de una grada unida al equipo, y tan contenta con su trayectoria que ayer llenó el campo no atraído por el nombre del rival, sino para proclamar esta alianza. Todo lo demás es literatura, y de la mala.

Actualització del post del 18 d'abril

Aquell dia comentava que l'historiador Pons i Guri havia rebut la medalla Macià al mèrit al treball. La particularitat d'aquest senyor és que havia estat falangista de carnet i fou secretari del tribunal que condemnà uns treballadors de la fàbrica Ärno Jager de Montgat. Aquests foren jutjats per llençar per la finestra una foto de Franco l'any 1940. Segons es detalla al reportatge que Enric Canals escriví a l'edició dominical de La Vanguardia (del 17 d'abril, em sembla), com a totes les postguerres pagaren justos per pecadors. Fins i tot Baltasar Garzón ha demanat la constitució d'una comissió de la veritat.

La raó per la qual actualitzo aquest post és posar a l'abast els comentaris d'un amable i anònim lector. El més suggerent ve a dir que algú li va vendre la moto al Conseller Rañé, que està afiliat a la UGT...

la sala d'espera d'un hospital

Una de les coses positives que ha portat la pandèmia és la restricció de visites als hospitals. Fa quinze anys em va passar la següent facècia. 

Els ascensors, els passadissos i les sales d'espera dels hospitals són uns grans productors de situacions divertides. Fa pocs dies un parent fou operat d'una hèrnia a Bellvitge. L'hospital Príncipes de España és un caòtic batibull. Mai hi havia estat i vaig quedar esgarrifat.Els familiars hauríem de tenir prohibida l'entrada als hospitals. Vaig anar-hi cap a dos quarts de cinc de la tarda i poca estona després l'habitació ja era plena de iaies, tietes, canalla i altres espècies salvatges. Vaig fer una salutació, tan cordial com breu, i veient com estava el panorama, en vaig sortir-ne tan aviat com vaig poder. Innocent de mi, vaig buscar una sala d'espera tot buscant una mica de tranquil·litat. Dos seients més enllà hi havia dues senyores que ensenyaven les fotos que portaven al moneder... Éste es el segundo, el que nos ha costado más. Els marits, de peu davant d'elles, també parlaven de la seva família. Un explicava que la seva filla s'havia casat amb un alemany i que vivien a Alemanya. L'altre home li preguntà en quin idioma li parlaven als fills. Li digué que en català i en aleman... i l'altre espetà joer, qué lenguas más raras. Si hagués tingut més paciència i humor, hauria d'haver passat la tarda pujant i baixant amb l'ascensor, passar pels passadissos, escoltar les converses de la cafeteria i les sales d'espera. però, la calor ja apretava, els hospitals esgoten i, sincerament, no en tenia massa ganes.

l'1 de maig

Si aquest dia fos laborable, es muntarien uns ciris importants a les empreses. Per tant, que l'1 de maig sigui festa no és una conquesta sindicalista, sinó dels empresaris. Els donem festa, els paguem el dia i ens estalviem merders. I l'assalariat, content i enganyat. A més, ja se sap. quan hi ha dos dies de festa seguits la gent fot el camp. Per tant, a les manifestacions només hi van quatre benaventurats.

El senyor (Miró i Ardèvol) és el meu pastor; no em manca res

Ep, noi! jo vull el be i tu em vens la llana! El governador civil de Roma acusa als que han criticat Ratzinger tot argumentant que hauríem d'estar contents perquè Benet (sense el Jornet en aquest cas) diu que és bavarès i no alemany. Jo també sóc bavarès, vull dir, que de bava, res!

Una cosa és mantenir relacions, només diplomàtiques, amb el Vaticà, Washington, la Seca, la Meca i la vall d'Andorra; i l'altra és encolomar-nos la moral ratzingeriana. Per cert, la realpolitik predicada per Miró i Ardèvol té el seu fonament en el relativisme. I molts pactes diplomàtics s'arreglen al llit... Sort d'això!

Patirem rucadetes d'aquest estil molt de temps. Aviat Ratzinger dirà Bon Nadal i, au! es veurà com n'és de preocupant la borinotada catalana. Quan va morir el bisbe Deig, en Carod va dir que amb més bisbes així ell aniria a missa. Procuraré no fer més posts sobre Ratzinger.

Els membres de les ampes que porten xandall

Ahir escoltava un debat a una ràdio que tenia la intenció de tractar sobre l'ensenyament, l'escolar s'entén. Hi havia dos representants d'ampes o ampa's o ampas, ho he vist escrit de les tres maneres. Un membre, masculí, proposava que els pares havien de jugar amb els fills. Quin error! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i els mestres. Érem nosaltres: jugàvem o no fèiem res, corríem si ens venia de gust o passaves comptes amb qui s'havia fotut amb tu. Un pare que juga amb els seus fills vulnera la seva intimitat. Crec que els nens que pateixen els planes de desarrollo paternals, consistents en deu mil activitats programades, són molt menys lliures. Recupero un capítol de "los tres tratados de las buenas maneras", un llibre divertidíssim d'Alfonso Ussía. Sí, repeteixo, Alfonso Ussía:

La madre, el chandal y el colegio

Los dramas de los niños son, en ocasiones, tragedias calladas. Yo sólo he renegado una vez de mi madre. Fue con ocasión de una ceremonia religiosa celebrada en mi colegio, cuando tenía trece años de edad. La edad del pavo, dicen, y de la vergüenza ajena. Sonó el armonio de la capilla, y todos los concurrentes, alumnos y padres de alumnos, dedujimos por las notas que nos proponían cantar una Salve a la Virgen. Las voces se fundieron en un mismo acto de fe y los compases de la salve invadieron gozosos el sagrado recinto. pero de entre setecientas voces, una sobresalía por su agudeza. Era la de mi madre. Noté que mis compañeros sospechaban de mi drama. "Es la madre de los Ussía", se susurraban unos a otros con risitas disimuladas. A esto la Salve había llegado al "advocata nostra", y mi señora madre, con muy escaso sentido de la discreción, había ascendido el tono de voz de muy complicada amnistía. Entonces mi compañero Eugenio Egoscozábal, un donostiarra maligno, que leía a Voltaire, Rousseau, Dalambert y Diderot, me dio la enhorabuena: "tu madre canta muy bien". "Mi madre no ha venido", le respondí como el peor de los hijos. (...)

El problema de los niños de ahora es de otra índole. Los más desgraciados son aquellos cuyos padres intervienen de manera entusiasta en las reuniones de padres de alumnos y en la organización de los festejos colegiales. (...) Si el padre es el encargado de organizar la tómbola de la fiesta colegial y la madre es inducida a aportar un número indeterminado de tartas para la merienda, el niño sufre. Y sufre en silencio, que es lo más doloroso.(...)

Lo peor para los colegiales de hoy es que su madre vaya a recogerlos con chandal. "Villar, tu madre te está esperando en la puerta con un chandal carmesí", le le anunció a Villar un compañero de malísima intención. "Villar, nos encanta el chandal de tu madre, y es muy original lo que lleva escrito sobre las tetas, le comentó otro compañero peor intencionado que el anterior. "¿Se puede saber que lleva mi madre escrito sobre las tetas?", protestó Villar. "I Love NY", concretó un tercero. Y Villar, aquel año, suspendió cuatro asignaturas. Y me parecen pocas.

Un niño normal prefiere dormir en el colegio a que su madre, su padre, le recojan con un chandal. Si además de chandal tienen la falta de pudor de saberse de memoria los normbres y apellidos de los compañeros de su hijo, el hijo se desmorona anímicamente. Para los niños, el colegio es un mundo aparte que nada tiene que ver con su existencia normal. Los padres activos, además de unos pelmazos, conducen a sus hijos a la orilla del abismo. un padre y una madre sólo pueden ir al colegio de sus hijos cuando las circunstancias así lo requieran.

En caso de incendio, por ejmplo. Y sin hacerse notar, por si acaso.

Crónicas Marcianas

A finals de juny Xavier Sardà deixarà "Crónicas marcianas". I sense ell, "CM" no tindrà sentit. No he estat un seguidor asidu ni entusisasta del programa. L'he anat veient a batzegades. Malgrat que la cridòria em molesta, és un programa molt ben fet. La Vanguardia d'ahir publicava aquest bon article de Víctor Amela.

El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!

Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millones de noctámbulos con mucho circo, bastante teatro, algún debate e innegable astucia. Sardà puede exhibir un medallero con siete años de liderazgo -longevidad inaudita en televisión- y un podio de icono catódico. Con tal historial, es lógico que eluda la sudorosa brega con ese púgil fresco de finísima pegada que acaba de subir a la lona, Buenafuente. Mejor tirar la toalla e irse con la cara intacta. Y, sin Sardà, Crónicas... no tiene sentido. Ahora le toca a Tele 5 encontrar un rival para Buenafuente