La setmana passada va oferir la furgoneta per a acompanyar-me a buscar uns mobles. Era dissabte. En primer lloc, vam parar a casa del fill, que viu amb la mare. En Dave va obrir la porta, saludà amb desgana i, amb un somriure carregat de mala bava, aixecà la samarreta per a ensenyar el pírcing que s'havia fet posar al mugró esquerre. Era una mena d’imperdible que, segons la meva impressió, havia de ser dolorós de posar, de dur i, segons el cas, de treure. Al pare no li va fer gràcia, començaren a discutir i el nano va voler tancar la porta als morros tot dient “fuck off, dad”. El pare la va aguantar, però, i entrà. La mare s’uní als crits tot just veure’l a dins.
Passats uns minuts, en Ralf sortí amb una cara que em resultava, perdó per l’stríptis, familiar. Va doldre’m allò que per a mi un dia també varen ser uns imperdibles. Pujàrem a la furgoneta tots dos avergonyits i ben callats per anar a buscar els mobles que necessito.




Lionel Messi. A Anglaterra hi ha una gran expectacio pel partit d'anada de vuitens de final de la lliga dels campions entre el Chelsea i el Barsa. Tambe hi ha molta gent que espera tornar a veure Messi. Van quedar meravellats pel que va fer al Madrid vs. Barsa. Volen mes referencies i veure'l en un partit de maxima pressio de la lliga de campions. 